02.04.2019 - 21:50
|
Actualització: 03.04.2019 - 12:29
Cal llegir en detall i amb molta cura els pronunciaments que han fet polítics francesos i italians aquests darrers dies sobre el judici i la situació a Catalunya. Tant el manifest del quaranta-un senadors francesos com les mocions recents aprovades pel Consell Regional del Piemont i per la Regió Occitana són molt precisos i encertats, tant en l’anàlisi com en la solució dels fets. Ja no són crides humanitàries a l’alliberament dels presos, sinó apel·lacions polítiques a la negociació entre Catalunya i Espanya i a la mediació internacional per a fer-la possible. En el cas italià, a més, invoca directament l’actuació urgent del seu ministre d’Afers Estrangers i de la Unió Europea.
És clar que tenim raons per a ser escèptics respecte d’allò que puga acabar fent-se de fora estant, però no tindria sentit negar, al mateix temps, que l’ona expansiva dels fets de l’octubre del 2017 va arribant més nítida que mai i que això preocupa a Madrid, amb raó. És evident que els nervis del govern espanyol són com més va més difícils de controlar i això passa sobretot perquè el PSOE és conscient que la seua posició de ‘ni independència, ni referèndum, ni autodeterminació’ és simplement insostenible.
És insostenible perquè l’única explicació possible per a justificar-la és insostenible en una democràcia. El govern espanyol no pot defensar que la voluntat popular, qualsevol voluntat popular, puga ser impedida amb l’ús de la violència de l’estat i rebutjant el caràcter polític de la cosa pública. El govern espanyol podria proposar camins més o menys tortuosos i rutes més o menys enrevessades i això es podria entendre i ens seria un entrebanc gros; però no pot arribar al no a tot sense encendre les alarmes dels socis i veïns. Com han entès i expliquen perfectament els diputats italians, acceptar això que fa Espanya al Principat és fer perillar la democràcia a tot Europa. I aquesta constatació mena el procés a un nivell diferent d’on era abans.
La judicialització del procés d’independència ha estat l’error més gran que podia cometre Espanya –com vaig advertir ja fa uns quants anys, amb aquella metàfora del pendent ferroviari. El no a tot fa molt de mal, és molt dolorós, té un cost molt alt i ens causa unes dificultats que no voldríem i que no ens mereixem de cap manera. Però alhora aclareix d’una manera incomparable l’índole del conflicte en què ens trobàvem catalans i espanyols d’ençà del 2010, pel cap baix, i el trau del lloc on Madrid el volia mantenir. El problema català ja no és cap afer intern. Punt.
I és això, aquesta situació que vivim ara, que omple de sentit la detonació del 27 d’octubre de 2017, la proclamació de la independència que sortosament el parlament va decidir d’aprovar. Tots sabem que aquell dia hauríem pogut fer unes eleccions autonòmiques i que això hauria significat un fracàs històric. No seríem on som, sens dubte, i probablement tindríem igualment presos, més i tot. No hi hauria horitzó. Certament, el govern es va equivocar el 3 i el 10 d’octubre no proclamant la República aleshores. Però, el 27 d’octubre, en una situació extrema, encara va ser capaç de fer un pas endavant que, sí, reclamava paciència, perseverança i perspectiva. Molta. I una reacció popular contundent. Però que ens donava vida.
La victòria del 21-D va ser el dia clau d’aquesta reacció. I la sentència a Alemanya en favor del president Puigdemont va obrir de bat a bat les portes a la desautorització de l’estratègia espanyola. A partir del dia que Puigdemont va eixir de la presó tot esdevingué inexplicable per a ells i es va confirmar que l’estratègia de l’espai lliure europeu era el camí a seguir. La perseverança popular, resistint totes les provocacions, manifestant-se sempre que calia, mantenint el caliu a les presons i la feina constant i tenaç dels presos polítics per a internacionalitzar el cas i empènyer contra la paret l’estat espanyol han anat fent –a partir del daltabaix judicial belga, suís, escocès i alemany– el forat necessari per a convertir el judici a la democràcia en un escàndol insuportable. En un escàndol que ara Espanya ja no pot ni canviar, ni aturar ni reparar.
Per això no tenen mans per a frenar les reaccions, l’ona expansiva, que va dels diputats del parlament islandès barrant el pas a l’ambaixador espanyol quan es reuneix amb el conseller Bosch, al president de la república d’Eslovènia rebent oficialment el president Torra, malgrat totes les pressions. Una ona, a més, que s’expandeix en bona part a partir de companys de partit, socialistes europeus que ja no poden entendre de cap manera què fan els seus col·legues espanyols i que no estan disposats a callar més.
És evident que sense el 27 d’octubre tot això no passaria i per això pense que tothom ha d’entendre bé el sentit d’aquella declaració detonant. D’ençà de la sentència del Constitucional el 2010, d’ençà de l’aprovació del nou estatut el 2006, Catalunya havia romàs atrapada en un túnel sense eixida. Ja no tenia autonomia ni podia fer res per a recuperar-la perquè l’estat havia decidit d’anul·lar-la per la via judicial. Era un espai en què Madrid se sentia còmode i en què Catalunya poca cosa podia fer, perquè la relació de dominació era total. La proclamació de la República va fer eixir l’estat espanyol de la seua zona de confort i la reacció antidemocràtica que va tenir és allò que ha obligat els països europeus a qüestionar Espanya. L’abril del 2017, mesos abans del referèndum, vaig demanar al president eslovè Milan Kucan, l’home que va proclamar la independència d’Eslovènia, com se sabia quan un afer intern deixa de ser intern. Va riure i em va respondre: ‘Això és i no és, alhora, una qüestió de política internacional. Però crec que una volta es pren la decisió de fer un referèndum d’independència, la situació esdevé un afer de la comunitat internacional.’ I per tant tot canvia. I res no torna a ser com abans.
A l’estat espanyol aquests mesos vinents se li faran molt costeruts. El judici és un escàndol majúscul, però alhora no poden absoldre els presos sense que el règim caiga fet miquetes. Les eleccions que vénen poden validar, i haurien de fer-ho, davant l’opinió pública internacional la potència electoral indiscutible del moviment independentista. I les forces independentistes, amb les seues decisions al parlament de Madrid, haurien de portar l’estat espanyol a la màxima inestabilitat possible. Del PSOE, ja no en podem esperar res, tret de més repressió, que no tingueu cap dubte que arribarà. Però també hem de saber que aquesta repressió tindrà un preu alt, encara molt més, per a ells. Un preu que o bé justificarà noves decisions unilaterals en un terreny més favorable que el 2017 del punt de vista internacional, o bé els forçarà, per la desesperació, a un tomb històric, ara mateix impossible.
Entenc, perfectament, que hi haja gent que crega que tot això no té importància perquè voldria viure ja, avui, en una república lliure. Comprenc, tot i que no m’agrada gens, que la lluita partidista siga avui un obstacle quasi insalvable, però ja arribarà el moment que tots podrem reconèixer tranquil·lament, sense odis ni enveges infantils, que el duo Puigdemont-Junqueras va ser i és imprescindible abans de la proclamació de la república i després, des de la presó i l’exili. I és clar que compartesc les crítiques a algunes actituds dels nostres polítics que ens són incomprensibles, sobretot per allò que tenen de renúncia personal o perquè avantposen interessos personals o grupals a l’interès col·lectiu –n’estic fart, vaig dir gràficament fa pocs dies. Ens fan anar molt més lents que no voldríem.
Tanmateix, assumint tot això, jo avui només vull dir, vista la forma que comença a prendre l’ona expansiva, que si mirem la situació des de dalt, com si fóssem asseguts davant un enorme tauler d’escacs i abstraient-nos una mica del soroll ambiental, que no em sembla raonable de tenir por del futur. Fàcil no ho serà, és clar. Però ja no hi ha marxa enrere, sobretot perquè el seu tren desbocat, en pendent ferroviari, ja no el poden aturar.
