14.10.2018 - 22:00
‘La veritable utopia no és la caiguda del mur, sinó el que s’ha fet a Riace’, va proclamar el cineasta alemany Wim Wenders l’any 2009 al Festival de Cinema de Berlín davant de premis Nobel. Ho va dir quan presentava el seu curtmetratge Il Volo, sobre el model reeixit d’acollida d’immigrants i refugiats de Riace, capitanejat pel seu batlle, Domenico Lucano. ‘He vist un país capaç de resoldre, amb l’acollida, no tant el problema dels refugiats, sinó el seu propi problema: el de continuar existint, de no morir per culpa del despoblament i l’emigració’, va declarar. La història de Riace està perfectament explicada al llibre de la periodista italiana Tiziana Barillà Utopia de la normalidad. Riace, el modelo de acogida de Domenico Lucano, que acaba de publicar Icaria Editorial, amb pròleg de la batllessa de Barcelona, Ada Colau, i el batlle de Nàpols, Luigi de Magistris.
El títol original del llibre en italià és ‘Mimmì Capatosta’ (‘Mimmo Caparrut’), un dels apel·latius populars de Lucano, que també s’ha guanyat els de ‘Mimmo u curdu’ i ‘Lucano il afghano’. Just després de la presentació del primer volum a la cambra de diputats de Roma, l’any 2017, van irrompre a Riace cinquanta agents de la guàrdia de finances per notificar a Lucano la seva imputació. Des d’octubre del 2017, és investigat per ‘prevaricació, suborn i frau amb agreujants’.
I tot això passa a Calàbria, monopoli de la ‘Ndrangheta, el crim organitzat, capital del narcotràfic mundial, terra de sang i cocaïna, com ha dit Roberto Saviano. On les fronteres entre la legalitat i la il·legalitat a les altes esferes del poder no han estat mai prou clares. Val a dir que el poder central i local, l’extrema dreta i la màfia estan en contra de Lucano.
De moment, el batlle es troba en detenció domiciliària pel presumpte delicte d’haver afavorit la immigració il·legal, per mala gestió del fons de l’ajuda oficial i per irregularitats en la concessió del sistema de recollida d’escombraries. A més, tal com denuncia la periodista Tiziana Barillà, un diputat del partit de Berlusconi, el ‘rei dels encausats’ i també de les polítiques repressives a migrants i refugiats, ha aconseguit de blocar l’emissió per la RAI d’una sèrie sobre Riace que ja està filmada i muntada. L’estat, la repressió i la censura actuen indiscriminadament contra Lucano i Riace.
Val a dir que les últimes eleccions italianes del 2018 han posat el país en mans de la dreta i l’extrema dreta antiimmigració i antieuro, i els populistes del Moviment 5 Estrelles, abans anticapitalistes i antisistema, suposadament, i ara convertits a la xenofòbia i aliats de la Lliga Nord de Matteo Salvini. El projecte de Riace, després de vint anys, és assetjat per terra, mar i aire. Ja fa dos anys que no els concedeixen subvencions. Pateixen dures restriccions jurídiques i econòmiques i el clima polític és molt hostil al seu projecte d’orígens ideològics arrelats en l’extrema esquerra internacionalista, cosa que tampoc no agrada als poders fàctics.
L’èxit de Riace que molesta l’extrema dreta i la màfia
En vint anys, Riace i alguns pobles veïns que han seguit el seu model, han posat en pràctica un sistema d’acollida amb molt d’èxit, ajuden a la integració de migrants i refugiats, i repoblen i revifen els municipis, que estaven mig abandonats per la crisi econòmica i l’emigració. En vint anys, per Riace han passat sis mil migrants de vint-i-sis països diferents. Riace havia arribat a tenir quatre mil habitants. Ara en resten mil vuit-cents, un terç dels quals són migrants que s’han instal·lat a les cases cedides per les famílies d’emigrants que el poble té repartides arreu del món.
A la recuperació i reforma de les cases, s’hi ha sumat la salvació de l’escola, la reactivació de les terres de conreu, els tallers d’artesania i d’oficis tradicionals de la regió, un hostal per als nouvinguts, una taverna popular, un sistema selectiu de recollida i reciclatge d’escombraries, la descoberta de reserves d’aigua potable al subsòl que aprovisionen gratuïtament la població, i altres iniciatives útils i beneficioses per a la vida de tota la gent i el revifament del poble. Això sí, sempre mitjançant l’acció directa, sense intermediació d’ONG ni organismes locals que xuclen bona part del pressupost oficial destinat als projectes d’acollida.
L’èxit real i el ressò internacional de l’experiment de Domenico Lucano és tal que la revista Fortune el va situar en la quarantena posició de les cinquanta persones més influents del món. Al costat del papa Bergoglio, Angela Merkel, Auung San Suu Kyi i Bono. El batlle d’un poblet del sud de Calàbria, el sud sud, una de les àrees més pobres del Mediterrani, era l’únic italià de la famosa llista.
Aquest estiu, a Nàpols, Calàbria i el sud d’Itàlia, la polèmica es respirava en l’ambient. La política xenòfoba del ministre de l’Interior, Matteo Salvini, era discutida per la gent i posada en evidència, amb fets, per Domenico Lucano i, amb paraules, per molts dels seus camarades i seguidors de l’esquerra política i cultural més compromesa. Per sort, a Itàlia encara hi ha i fructifica l’herència radical, insubornable, de l’esquerra dels anys de plom, de l’època de les Brigades Roges, dels setanta i vuitanta, i tota la galàxia de grupuscles d’extrema esquerra obrera i universitària, de llibertaris a comunistes no ortodoxos.
Polèmica entre l’escriptor Roberto Saviano i el ministre Matteo Salvini
L’escriptor Roberto Saviano, autor de Gomorra, amenaçat de mort per la Camorra, que viu clandestí amb protecció policial, ha donat a Lucano i Riace un suport solidari i militant en tot moment. Domenico està amenaçat de mort, també, per la ‘Ndrangheta, la màfia calabresa, i ja ha patit algun atemptat. Aquest estiu, Saviano, heroi nacional segons Umberto Eco, publicava aquest vídeo:
Arran de la detenció domiciliària de Lucano, Salvini es va felicitar en un piulet: ‘Qui sap què diran ara Saviano i tots els “bonistes” que volien Itàlia plena de migrants!’ La resposta de l’escriptor va ser immediata i contundent, i va provocar la ira de Salvini: deia que l’únic delicte del batlle havia estat desobeir civilment per salvar vides, i que la seva detenció era un pas cap al règim autoritari dissenyat pel xenòfob ministre de l’Interior.
Pocs dies després de la detenció de Lucano, casualment, Matteo Salvini i Marine Le Pen es van reunir a Roma per presentar una aliança electoral d’extrema dreta, la Freedom Front, ‘la revolució de la llibertat contra Brussel·les i la immigració’. Reclamen una revolució sobiranista perquè Europa, diuen, extirpa ‘la sobirania de les nacions’, les fronteres, i desprotegeix el treballador autòcton davant la immigració. Paraules que sembla que sonen i ressonen per tot Europa en boca d’altres formacions i sota diferents banderes. És alarmant, denunciava fa poc Sami Naïr, com ‘la ideologia nacionalista de dreta i extrema dreta s’apodera, lenta però segura, del pensament d’esquerres i sobretot d’extrema esquerra’. Ha passat amb el Moviment 5 Estrelles, i sembla que podria passar amb la França Insubmisa de Jean-Luc Melenchon, que allotja alguns corrents xenòfobs d’estil lepenista.
Els orígens ideològics de Domenico Lucano i el seu projecte
Jo diria que la cosa que fa més por a l’establishment de l’èxit del model Riace és que saben que s’edifica sobre unes bases ideològiques sòlides. No és un conte de fades ‘podemita’, ni un destí de vacances solidàries per a voluntaris. Riace és ben lluny de les ‘papanatades’ contemporànies més o menys benintencionades, però ineficaces a llarg termini, que practiquen ‘l’oenageïsme’ i la caritat cristiana, l’efímer activisme indignat de tatuatges i pírcings, o l’esquerranisme fantasmal de saló, tertúlia de ràdio, he he, ha ha, i plató de televisió.
‘Bàsicament, estic vinculat a un ideal d’esquerra llibertària i del moviment anarquista’, es defineix Domenico Lucano, de seixanta anys. ‘Sóc de la Democrazia Proletaria de Peppino Impastato’, periodista que denunciava la màfia i va ser assassinat a Palerm el 1978, a l’edat de 30 anys, per ordre del capo Gaetano Badalamenti.
La lluita i la denúncia de la màfia siciliana, napolitana i calabresa, són en l’origen militant dels joves del sud d’Itàlia dels anys setanta i vuitanta, com Mimmo Lucano.
Democrazia Proletaria era un partit més de la galàxia d’extrema esquerra extraparlamentària, com Avanguardia Operaia o Lotta Continua, entre més desenes de grups vitals efervescents i molt combatius. Una escola ideològica i de la vida, filla del maig del 68 i l’antiautoritarisme, de les avantguardes proletàries i universitàries, molt connectada amb els moviments revolucionaris llatinoamericans.
Domenico, Mimmo, era del Circolo d’Unità Proletaria de Riace, que va batejar Pier Paolo Pasolini. Els qui han sobreviscut, sense banderes, ni líders, ni partits, són forts i tenen tots els anticossos per a resistir la pressió de la màfia i de l’estat. Mimmo i els seus quatre o cinc col·legues de l’època són, lògicament, internacionalistes, i també han establert lligams amb moviments altermundistes com el Fòrum de Porto Alegre, el moviment NoGlobal de Gènova o els primers municipis que acollien refugiats de la guerra dels Balcans, i el Re.Co.Sol o la Xarxa de Municipis Solidaris, que aplega uns tres-cents municipis italians i defensa la ‘cooperació directa’ entre municipis, sense intermediaris, ni oficines estatals. Tot un nou món, amb una sòlida base ideològica internacionalista per a regenerar les estructures socials i afrontar els reptes del futur.
El model Riace d’acollida: la utopia de la normalitat
Tot va començar el 1998, quan un vaixell amb dos-cents refugiats kurds va arribar a la costa de Riace i la gent del poble els va socórrer. De tots ells, només un, Bahram Acar, del Partit dels Treballdors del Kurdistan (PKK), continua vivint i treballant al poble. ‘Jo vaig decidir quedar-me’, diu a Tiziana Barillà, ‘per mi, Mimmo és com un germà que es preocupa per la causa dels kurds’.
Fa vint anys, van fundar la cooperativa Città Futura i van recuperar els oficis tradicionals que s’extingien per la crisi i l’emigració: molins d’oli, teixits tradicionals, forns tradicionals, confitures i hortalisses, vi, ceràmica. I amb la candidatura Un’altra Riace è possibile, va arribar a la batllia el 2004, i va ser reelegit el 2009 i el 2014. Trobar aigua i convertir-la en un bé públic gratuït, com l’aire, reobrir l’escola i reformar tot el poble, donant feina i sostre a milers de migrants que han passat pel poble o s’hi han quedat, és el seu triomf.
Per a Mimmo Lucano no hi ha impossibles. L’acció i la imaginació van davant. Ha arribat a fer vagues de fam. Van tenir problema greu quan l’estat es va endarrerir mesos i mesos en el pagament de la subvenció de 35 euros per migrant. Lucano va decidir d’imprimir una sèrie de vals de diferents valors d’un euro, de cinc, de deu, etc., amb les cares del Che Guevara, Mahatma Gandhi i alguns dels assassinats per la ‘Ndrangheta. Els vals serveixen per a pagar als comerços i bars del poble i els comerciants saben que més endavant l’estat, mitjançant la municipalitat, els reintegrarà el valor en diners amb les subvencions, que sempre arriben tard, però arriben. Fins avui, que Salvini els ha tallat l’aixeta.
Hi ha veus oficials que critiquen i impugnen el sistema de moneda local creat a Riace, però, no és, això, igual que els vals de restaurant que reparteixen moltes empreses als directius, executius i oficinistes? Tot és polèmic quan es tracta d’inventar solucions per a ajudar la immigració i els refugiats, una qüestió que la gran majoria de governants voldria consolidar com un problema permanent per a manipular-ho electoralment en el seu profit.
No obstant això, Riace demostra que els migrants no són cap problema. I si no ho són per a un poblet petit i pobre del Sud de Calàbria, com pot ser que diguin que ho són per a tot el continent europeu? A més, Europa, com Riace, té un problema greu: l’afebliment del creixement demogràfic que, en algunes regions, ja comença a ser negatiu, i la tendència és d’empitjorar. Els migrants i refugiats no són el problema, són la solució. Si no, com es mantindrà en el futur la balança del sistema laboral i les pensions, argumenten alguns economistes?
Per contra, il·legalitzar-los, forçar-los a viure clandestins, és la clau per a esclavitzar-los. Com diu Mimmo Lucano: ‘El sensepapers són la força de treball perfecta per al ‘mercat negre de l’explotació’. I si algú vol saber-ne més, li recomano que vagi a veure què cobren els migrants sense papers que fan de jornalers als hivernacles d’Almeria, per exemple.
En tots aquests anys, Riace ha posat en pràctica la ‘Utopia de la normalitat’, és a l’avantguarda d’Itàlia i d’Europa, i els poders fàctics no ho poden tolerar. Riace és una metàfora d’Europa i del món.
Un batlle contra la ‘Ndrangheta
Domenico Lucano no ha tingut mai por del crim organitzat, molt present i molt poderós a Calàbria, amb la ‘Ndrangheta, que des que Mimmo té ús de raó ha ordenat molts crims i protagonitzat vendettes i guerres civils entre clans. De fet, als anys setanta i vuitanta, Riace era sota el domini d’un petit clan de la ‘Ndrangheta. Malgrat això, Lucano ha batejat alguns dels seus carrers amb noms de les víctimes de la màfia, com ho ha fet també amb alguns dels vals que circulen com a moneda popular. Entre els molts murals i pintades dels carrers, hi ha un missatge ben clar: ‘Contra la ‘Ndrangheta ens tenyim les mans’.
El batlle de Riace està amenaçat per la ‘Ndrangheta, com Roberto Saviano està amenaçat per la Camorra. De fet, a Mimmo ja el van intimidar amb dos trets dirigits al restaurant que gestiona la cooperativa, i van enverinar els dos gossos del seu fill. Era poc abans de la segona reelecció. Després, va haver-hi més trets. I ell, ni un pas enrere, ni per a agafar impuls. Ara ja critica l’especulació immobiliària de la costa de Calàbria, bàsicament en mans de l’organització criminal. Un restaurant requisat judicialment a un mafiós de Riace ara és de la municipalitat. Volen fer-ne un alberg juvenil i d’immigrants, que durà el nom de Peppino Impastato, camarada de Mimmo Lucano a Democrazia Proletaria, assassinat per la màfia el 1978.
