10.09.2021 - 21:50
L‘Onze de Setembre de 1971, tal dia com avui de fa cinquanta anys, va passar un fet insòlit sobre el qual aleshores es va parlar en veu baixa i que amb el pas del temps ha quedat pràcticament en l’oblit de la majoria de la gent: a l’Hotel Duval –situat al final del carrer de Trafalgar, a tocar de l’Arc de Triomf– algú va instal·lar d’amagatotis en un balcó un altaveu connectat a un magnetòfon que durant uns minuts va llançar proclames patriòtiques alternades amb “Els Segadors”, fins que la policia va irrompre en l’habitació i va desmuntar la paradeta sense poder fer cap detenció perquè la persona que havia preparat la malifeta havia desaparegut de l’hotel uns minuts abans que comencés tot el sarau.
Val a dir que tres o quatre dies abans d’aquella Diada –prohibida, no cal dir-ho– algú de confiança em va fer arribar la notícia que cap a les vuit del vespre caldria estar als voltants del lloc on hi havia hagut l’estàtua de Rafel Casanova i amb els cinc sentits ben esmolats perquè se’n muntaria una de grossa. Val a dir també que el meu informador, que sabia la meva condició de militar a punt de llicenciar-se i de tornar a la vida civil, desaconsellava totalment la meva presència per aquells barris.
Un article a l’Avui (2011)
Juraria que de tot plegat no se’n va tornar a parlar fins que el 8 de setembre de 2011 el periodista Josep Maria Pasqual publicava al diari Avui un article titulat “L’Onze de Setembre del 1971”, en què explicava uns quants detalls d’aquells fets.
Pasqual, que anomena aquell Onze de Setembre “la Diada de la megafonia”, explica com uns quants militants i simpatitzants del FNC varen preparar el material per començar a fer proves: “Un cop els homes del FNC hagueren comprat l’aparell, el provaren en una terrassa de l’Eixample, a can Surroca. Ho feren amb música i el resultat va ser satisfactori quant a intensitat i claredat de so. Com que a Catalunya era impossible d’adquirir, van comprar a Andorra un disc de cançons revolucionàries cubanes i de la Guerra d’Espanya que contenia, també, “Els Segadors”. L’enregistrament del comunicat es va fer a can Surroca, amb una veu de dona, la d’Anna Esmerats, i una altra d’home, la de Robert Surroca.”
L’habitació es va llogar dies abans tot demanant que, com que qui l’havia d’ocupar era un estudiant de salut delicada, era primordial que fos ben ventilada i oberta al carrer de Trafalgar. Continua Pasqual: “El personatge de l’estudiant va representar-lo Àlvar Valls, que es presentà a l’hotel amb una perruca i ulleres, amb l’aspecte ben trasmudat perquè ningú el reconegués. A les maletes hi duia l’aparell.” Poc abans de les vuit del vespre, Valls va deixar l’aparell instal·lat amb els altaveus al balcó, va connectar uns fils elèctrics a l’amplificador amb un rètol de “Perill” al costat per simular que tot allò podia explotar en qualsevol moment, va activar la cinta de casset –que tenia els cinc primers minuts en blanc per deixar-li temps de fugir– i encara, abans d’abandonar definitivament l’hotel, va tenir esma de tapar el forat del pany de la cambra amb un xiclet.
L’article de Josep Maria Pasqual s’acaba així: “La gent del FNC va deixar un sobre amb diners a l’habitació. Era per a la propietat de l’hotel, perquè es paguessin els possibles desperfectes causats. Els diners, però, no arribaren mai als destinataris. Quan el FNC fou legalitzat, a la fi de la dècada dels 70, després de les eleccions del 15-J, representants de l’hotel Duval es presentaren al local del partit polític i expressaren la seva satisfacció pel fet que l’acció de l’11 de Setembre del 1971 hagués tingut lloc al seu establiment públic. Una acció de la qual se’n feu ressò el diari L’Indépendant i altra premsa estrangera.”
Ton Ribas, in memoriam al Temps (2017)
El 28 d’abril de 2017, anys després de l’article de Josep Maria Pasqual, la pàgina web de la revista el Temps va publicar un article de Marc Cros titulat “Ton Ribas, el guerriller català” amb motiu de la seva mort esdevinguda pocs dies abans. Ribas va ser un activista des de la primera hora. Entre més accions, va formar part de l’escamot que el mes de juliol de 1967 va segrestar la imatge de la Mare de Déu de Núria pocs dies abans d’un solemne acte de coronació organitzat pel règim franquista.
L’any 1971, Ribas s’incorporà al Front Nacional de Catalunya, concretament a l’equip que obria els passos clandestins de la frontera pirinenca a causa de les seves condicions personals i al seu gran coneixement de la muntanya. Continua Marc Cros: “El mateix any, per commemorar l’11 de Setembre, es va convocar una manifestació unitària a l’esplanada de l’Arc del Triomf de Barcelona. Aquell mateix dia es va organitzar un escamot format per Àlvar Valls, Joan-Ramon Colomines-Companys, Robert Surroca, Anna Esmerats i en Ton Ribas. Tots ells van llogar una habitació al primer pis de l’hotel Duval, ubicat entre el carrer de Trafalgar i l’Arc del Triomf. Va ser en aquest immoble, concretament al balcó, on van instal·lar un amplificador potent i un altaveu que feien sonar l’himne d’Els Segadors amb un comunicat reivindicatiu de l’FNC, activat quan faltaven cinc minuts per arribar a les vuit del vespre.”
El missatge polític i “Els segadors” es van sentir dues vegades, fet que va causar gran expectació al carrer i molt nerviosisme a la policia que hi havia a l’Arc del Triomf. L’acció va carregar de moral el personal, perquè per primera vegada després de la guerra es va poder sentir l’himne nacional de Catalunya en públic. L’article del Temps continua detallant la vida i les accions de Ton Ribas com, per exemple, la seva activitat a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) i la fusió posterior amb Terra Lliure, afers que ens allunyen de l’Hotel Duval.
La memòria d’Àlvar Valls (2021)
Amb aquests precedents faltava el testimoni d’un dels protagonistes més notoris d’aquella acció: Àlvar Valls. Li demano què recorda de tot allò i em remet al seu llibre de memòries ‘Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998)’ (Edicions del 1979, Barcelona,2014), un llibre difícil de localitzar actualment, cosa que em fa optar per reproduir íntegrament el capítol dedicat a aquells fets de fa cinquanta anys que l’autor titula “Els altaveus de l’Hotel Duval”.
“La data de l’11 de setembre, per als partits i grups amb clara adscripció nacional, sempre va ser la de la diada nacional de Catalunya, i amb aquest apel·latiu se’n va reprendre la commemoració a partir del 1964 davant l’antic emplaçament del monument a Rafael Casanova, del qual l’Ajuntament franquista, el 1939, havia retirat l’estàtua i havia deixat el pilar nu. La represa es va fer sota l’impuls del Comitè Onze de Setembre, format inicialment per diversos grups cívics –els que pivotaven entorn de Jordi Pujol, agrupaments escoltes, el Casal de Montserrat, Justícia i Pau i grups cristians– i també pel Front Nacional de Catalunya, al qual es va afegir el PSAN des de la seva creació el 1969, i, a partir d’un moment determinat, el PSUC i Comissions Obreres.
El 1971, el meu primer any de militància al Front, es preveia que la concentració seria força concorreguda, tal com ja ho havia estat l’any anterior. Per això la convocatòria no es va fer, com sempre, al lloc del monument, sinó en un espai proper més ampli, l’esplanada de l’Arc de Triomf. Amb aquestes perspectives, al Front volíem fer-ne una de sonada, i és així com es va projectar l’acció dels altaveus de l’Hotel Duval.
L’hotel en qüestió era situat a la cantonada del carrer de Trafalgar amb l’esplanada de l’Arc de Triomf, l’actual passeig de Lluís Companys. Es tractava d’instal·lar dissimuladament en el balcó d’una habitació ben situada uns altaveus que en el moment de més concurrència fessin sentir una proclama seguida del nostre himne nacional. Unes setmanes abans, un equip reduït de militants va posar fil a l’agulla perquè el projecte es pogués acomplir tan bé com tècnicament fos possible i sense cost repressiu. Instal·lar uns altaveus era una modalitat de lluita original i inèdita fins aleshores, que anava més enllà de les habituals pintades o del llançament d’octavetes.
Va caldre proveir-se d’uns aparells que fessin el mínim d’embalum tot donant la màxima potència, i fer-ne les proves corresponents. També es va redactar el missatge i es va enregistrar en casset juntament amb ‘Els Segadors’, i es va preparar un document d’identitat amb la meva foto però amb un altre nom –ja que era jo qui faria el paper d’hoste de l’hotel, al qual entraria els aparells el vespre anterior–. L’ànima de tots aquests preparatius va ser en Robert Surroca, a casa del qual els qui hi estàvem més directament implicats ens vam reunir diverses vegades per dissenyar i tirar endavant el projecte.
Pocs dies abans, una persona amb aplom, en Joan Colomines –no l’Antoni Malaret, com s’ha publicat–, va fer per telèfon la reserva de l’habitació per a les nits del 10 i l’11 de setembre. Va representar el paper del pare d’un noi de poble que aterrava a Barcelona per raó d’estudis, i atès que el noi, segons va argumentar, tenia una afecció respiratòria i necessitava espais amplis i no sentir-se enclaustrat a la ciutat, va demanar –i va aconseguir– l’habitació del primer pis situada al xamfrà, dotada d’una gran balconada, de manera que els altaveus poguessin cobrir no solament el tram final del carrer de Trafalgar, sinó també la part més propera de l’esplanada de l’Arc de Triomf.
I va arribar el dia 10. A última hora de la tarda, vaig anar a la perruqueria de senyores d’un amic meu de l’escola primària, Carles Quinto, que no era militant del partit, però que havia assistit a algunes xerrades divulgatives i s’havia prestat a canviar el meu look capil·lar. Em va arreglar i col·locar amb professionalitat una perruca que havia preparat, de manera que el meu aspecte va canviar radicalment i, amb l’afegit d’unes ulleres, faria més difícil que se’m pogués reconèixer posteriorment si alguna cosa no sortia bé. Transmutat d’aquesta manera –amb una horrible sensació que tothom s’havia d’adonar de la meva disfressa–, vaig recalar a casa d’en Surroca, on tot era ja preparat.
I així va ser com, cap a les nou del vespre, vaig entrar a l’Hotel Duval portant dues voluminoses bosses de mà que contenien els aparells. Després d’exhibir el DNI fals, i sense cap sospita per part de la gent de l’hotel, em vaig fer càrrec de l’habitació. La seva situació era perfecta per als nostres propòsits.
L’endemà, dia 11, dissabte, en vaig sortir a primera hora, deixant a l’armari les bosses amb el material. No era d’esperar que la persona que vingués a fer l’habitació obrís les bosses per veure què contenien, però si ho feia, tampoc no era gens sospitós que un noi jove traginés uns aparells de fer música. Era el temps del rock i els grups musicals de gent jove proliferaven arreu.
Des del moment de la meva sortida de l’hotel, tal com havíem previst, una colla de militants, durant tot el dia, es van anar asseient per torns a la terrassa de l’establiment, per tal de poder detectar qualsevol anomalia que fes pensar que el propòsit havia estat descobert.
A mitja tarda, amb en Joan-Ramon Colomines, vam pujar a l’habitació i vam preparar el dispositiu, format per l’aparell reproductor, l’amplificador i els dos altaveus. Vam treballar amb guants quirúrgics, tal com havia fet jo dins de la cambra des del dia abans, per no deixar empremtes. I, finalment, els altaveus van quedar instal·lats al balcó, dissimulats per una cortina semitransparent que no havia d’afectar per a res la difusió del so.
I va arribar l’hora. Poc abans de les vuit del vespre, l’afluència de gent al carrer era considerable. Gent que passejava amunt i avall, esperant que es fes el ‘salt’ i s’iniciés una manifestació. Però seria difícil que això es produís, almenys en aquell punt: a la cantonada de Trafalgar amb l’esplanada de l’Arc de Triomf, tocant a la boca del metro, uns quants homes feien rotlle; un d’ells era en David Peña, cap de la Brigada Político-Social. Al mig de l’esplanada, jeeps, policies de paisà i, sota el mateix arc, un esquadró de ‘grisos’ dalt de cavall eren l’horitzó que feia que la gent tendís a concentrar-se més cap a l’entorn de l’Hotel Duval. La manifestació, doncs, no es podria celebrar a l’indret previst, ocupat policialment, però la veu de la reivindicació catalana estaria present aquell any com un acte d’afirmació, just al lloc on la dictadura pretenia impedir que se sentís.
Quan, tocades les vuit, la concentració va ser prou nombrosa, en Joan-Ramon i jo vam connectar els aparells. Els cinc primers minuts de la casset s’havien deixat sense enregistrar, per permetre’ns la sortida de l’hotel i la desaparició de la zona sense deixar rastre. Al moment de marxar, vam tancar la porta de la cambra i vam inutilitzar-ne el pany entaforant-hi xiclet, a fi de dificultar, ni que fos per uns minuts, l’entrada de la policia.
I així va ser com, a la impensada, entre el silenci gràvid de la concentració, els altaveus, amb tota la seva potència, van començar a difondre el missatge, en el qual s’alternaven una veu d’home i una veu de dona –les d’en Robert Surroca i l’Anna Esmerats– i que resava així:
—VEU D’HOME: Atenció, atenció, atenció. Us parla el Front Nacional de Catalunya.
—VEU DE DONA: Catalans, compatriotes que viviu i treballeu a Catalunya, catalans tots! En aquesta diada nacional reivindicativa, us saludem, us donem la benvinguda en aquest acte que aferma la lluita per l’alliberament del nostre poble, garantia de totes les llibertats. Sobretot la de la classe treballadora, de sempre explotada i bandejada, i que és qui ha de fer possible un país català lliure i independent, elements indispensables per a bastir la nova societat catalana socialista. Som aquí perquè ens oposem a l’opressió, a l’explotació, a la colonització. Som aquí enfrontant-nos amb la repressió.
—VEU D’HOME: Tots junts vencerem! Visca Catalunya! Visquin els Països Catalans independents, democràtics i socialistes! Us ha parlat el Front Nacional de Catalunya.
A continuació, van sonar ‘Els Segadors’ sencers, reproduïts d’un disc d’himnes revolucionaris que dies abans algú havia anat a comprar a Andorra. Era segurament la primera vegada dins el franquisme que el nostre himne nacional ressonava públicament als carrers de Catalunya, i no seria l’única en aquells anys. Acabada la peça, es van tornar a sentir el missatge i l’himne, i així successivament, ja que els havíem encadenat al llarg de tota la casset.
Els vint minuts d’enregistrament es van poder sentir gairebé per complet. Així que els altaveus havien començat a sonar, el policia Peña i els seus acòlits, acompanyats d’uns quants ‘grisos’, havien penetrat precipitadament a l’hotel pistola en mà. Però l’estona passava i els altaveus continuaven en marxa. Segurament no les tenien totes a l’hora d’obrir o d’esbotzar la porta de la cambra, i també hi devia influir el cartell que havíem posat ben visible a sobre de l’amplificador amb l’advertiment: ‘Perill. Explosiu’. Mentrestant, al carrer s’havia acumulat una gran quantitat de gent i el trànsit va quedar col·lapsat. Els ‘grisos’ invitaven els vianants a circular, però la gent, amb una tècnica molt emprada en aquells anys, feia unes passes recurrents sense sortir de la zona. Finalment, quan el missatge i l’himne havien sonat ja unes quantes vegades, es va sentir soroll de trencadissa dalt de la cambra i els altaveus van emmudir.
Per fer les coses bé i demostrar que érem gent seriosa, havíem deixat a l’habitació un sobre a nom de la direcció de l’hotel que contenia una quantitat de diners corresponent a l’import de l’habitació llogada per dues nits, a l’import aproximat d’un interruptor elèctric que havia calgut fer malbé per poder connectar la instal·lació, a l’import estimat d’un pany nou per a la porta i, encara, una quantitat a tall de propina per al servei. Molts anys després, un Onze de Setembre, en una entrevista a la premsa, els responsables de l’hotel recordaven gratament aquest detall, alhora que es felicitaven que l’acció hagués tingut per protagonista el seu establiment.
L’endemà, com era d’esperar, el ressò de l’esdeveniment a la premsa va ser mínim. Només en un parell de diaris, un breu es limitava a informar que ‘unos desconocidos colocaron un altavoz que emitía frases y canciones subversivas’ i que ‘transcurridos unos instantes, la policía lo desconectó’. L’acció, però, havia pagat la pena fer-la. Va ser un acte espectacular dins del que era possible fer amb una mica d’audàcia en aquell moment, i reconfortant per als centenars de conciutadans que s’havien concentrat aquell Onze de Setembre. Per als joves del Front, va constituir una injecció d’autoestima i d’optimisme que va fer possibles altres actuacions al carrer que es portarien a terme anys a venir.”
“Ho tornaria a fer”
Després de llegir l’episodi de la manera tan detallada que va quedar a les seves memòries, demano a Àlvar Valls que m’expliqui com se sentia en aquells moments: “El primer que em passa pel cap és el cangueli que tenia quan vaig entrar a la recepció de l’hotel, amb aquella perruca que em tibava qui-sap-lo. Pensava que tothom s’adonaria de la meva disfressa. Portar-la posada quasi vint-i-quatre hores sense poder-me-la treure per gratar-me el cap que em pruïa de la suera, va ser un turment. Això és el que primer recordo.”
Li dono les gràcies, però abans de cloure definitivament la conversa em diu unes paraules finals que no puc amagar l’emoció que em provoquen: “Però bé, amb perruca o sense, ho tornaria a fer. Si algú necessita un avi amb experiència, ja ho sap… Tot i que, si ara tingués l’edat que tenia el 1971, i vist com han anat les coses els últims anys, més que anar a l’Arc de Triomf, potser tiraria carrer de Trafalgar amunt i em plantaria a Urquinaona.”
Unes paraules que em porten automàticament a la memòria unes altres de Joan Triadú en una entrevista que li va fer Marta Nadal per a la revista Serra d’Or l’octubre del 1991: “Hi ha un seguit de fenòmens contradictoris –classes en castellà a la Universitat, per exemple, o bé considerar que pertanyen a la cultura catalana els escriptors catalans que escriuen en castellà, etc.– que fan pensar molt. Ara, a mi, que ja tinc setanta anys, m’agradaria tenir-ne trenta-cinc per continuar lluitant. Hi ha encara molta feina per fer.”
