I si fem un detallet a mestres i professors?

Pels pares amb fills en edat escolar, això d’arribar a final de curs es converteix en una barreja de desafiament, aventura i peripècia habitualment reservada als viatges a destins cars i exòtics. No pas perquè hàgim d’acompanyar els nens en el procés d’aprenentatge o ajudar-los a repassar la lliçó abans dels exàmens finals, no, que aquesta és la part fàcil de la història. La implicació dels pares, terme clau en el món educatiu dels nostres dies, és més complexa que no pas això.

Abans, quan s’acabava el curs, fèiem un àlbum amb la feina feta i una coberta ben lluent, ens endúiem a casa el circuit elèctric que havíem fet al taller de plàstica, amb aquella bombeta que s’encenia de manera miraculosa i, el darrer dia, per dinar, hi havia gelat de postres. De la marca Camy, generalment. Dèiem adeu a mestres i companys i ens llançàvem de cap al llarg estiu. Era prou bonic, però això era abans.

Ara el final de curs ja comença a escalfar motors passada Setmana Santa. Si el nen fa piscina, tindrem una bonica sessió de sauna gratuïta mentre comprovem, un dia laborable a les 11 del matí, que el nen efectivament sura. Si la nena fa gimnàstica rítmica, ens convidaran a comprovar el seu potencial com a futura animadora, de discoteca o no. Les opcions són infinites: unes simultànies amb el professor d’escacs, la final de la lliga de futbol entre crits poc edificants, una obra de teatre en anglès, un partit de bàsquet de pares contra nens i monitors que et deixa fora de combat durant dues setmanes… No és broma: aquestes dates, l’agenda d’un pare o mare de família nombrosa va més carregada que l’agenda d’un ministre.

Si hi ha canvi de cicle escolar, la cosa empitjora, perquè òbviament s’ha de celebrar com cal. I ara ‘com cal’ acostuma a ser en un gimnàs reconvertit en sala d’actes, amb un sistema de so de l’època del ‘Diguem no’, amb tot de criatures vestides com de casament i molt excitades perquè s’acaba una fase ‘superimportant’ de la vida i en què el professor a qui durant tot el curs han fet la vida impossible, de cop es converteix en far i guia de llurs vides. Vinga festes de graduació amb discursos lacrimògens, orles i birrets –sobretot que no faltin els birrets, que les pel·lícules ianquis en van plenes. Poca broma, que l’altre dia m’explicaven la festa de graduació d’una classe de P-2, que no cada dia es passa de l’escoleta a l’escola!

Deixo la millor part per al final, com mana la tradició. Com bé sabeu o us podeu imaginar, no hi ha classe de Catalunya que no tingui el corresponent grup de Whatsapp de pares. Si més no fins a secundària. Durant el curs serveix perquè la mare del Jan pugui demanar una foto dels deures d’anglès, que el nen els ha perduts o se’ls ha deixats (i òbviament hi continuarà mentre sa mare li ho solucioni a cop de clic), i el pare de la Lara pugui preguntar si algú ha trobat el jersei de Hello Kitty de la nena (escric ‘el pare’ per ser políticament correcte, però en realitat també és la mare, que la logística i els grups de Whatsapp de l’escola són universos molt femenins, on els pares només apareixem si cal fer un vídeo o portar trastos amb el cotxe). Amb sort, el grup també serveix per a posar en dubte les aptituds pedagògiques dels mestres o criticar-los directament.

Doncs bé, a mitjan juny, tots aquests grups de Whatsapp envien un mateix missatge, milers i milers de clings sonant amb poques hores de diferència, tots amb idèntica proposta: fer un regal al professor ara que s’acosta final de curs. En terminologia oficial se’n diu un ‘regalet’ o un ‘detallet’, sempre en diminutiu, que vol dir que la despesa serà poc important, un cop dividida i aclarit qui serà l’heroi –generalment heroïna– que se n’ocupa i que després té la difícil tasca de recollir un euro i mig de cada família. Un cop llançada la pedra original, primer ve una cadena de respostes de l’estil de ‘moltes gràcies’, ‘quina bona idea, jo també ho havia pensat’, ‘sí, fem-ho, X s’ho mereix’, ‘oh sí, a mi també em sembla molt bona idea’, tot ben amanit amb molts dibuixets de mans aplaudint, polzes amunt i somriures i algun missatge de veu ben llarg del sector gandul i torradallonsis. Després ve la pluja d’idees, és clar, que acostuma a concretar-se en una samarreta amb la foto de tots els nens, un ram de flors i una targeta signada per tothom (‘ho podem fer un dia a la sortida, però sobretot que X no ho vegi’), una cistella amb sabons i colònia o, si hi ha un xic de senderi, un val per anar a sopar o per fer-se un massatge.

No sé si anem per bon camí. Arribats a certa edat, alguns professors deuen haver de canviar de casa per encabir-hi la quantitat de fotos emmarcades i tasses amb les cares de nens que ja fan l’Erasmus a Amsterdam o són pilots d’aviació. I sobretot perquè si es tracta d’agrair la feina feta per mestres i professors durant el curs, regalar-los una tassa és com anar a sopar al Celler de Can Roca i deixar dos euros de propina. La paciència i la dedicació de mestres i professors al llarg d’un curs és literalment impagable, i ara sí que deixo tota ironia de banda. Si gestionar, o educar en el millor dels casos, una criatura de tres anys a casa és complicat, no em puc ni imaginar què deu ser tenir-ne vint en una aula un dia de pluja. Apujar-los el sou, reduir el nombre d’alumnes per aula i millorar-los la resta de condicions laborals, això sí que seria un bon i merescut detallet!