Despullar les màscares de Víctor Català

La literatura mundial és plena de casos en què una obra d’èxit i reconeixement absolut quasi enterra i condemna a l’ostracisme la resta de la producció literària d’un autor. Un dels casos més coneguts és el de Flaubert, que ha passat a la història literària per Madame Bovary, per bé que a la seva bibliografia hi ha obres tan interessants o més que la història de l’adúltera provinciana, com ara L’educació sentimental, Bouvard i Pécouchet  i fins i tot Salambó. A casa nostra també tenim l’exemple de Llorenç Villalonga i el seu Bearn, que amaga per al gran públic Mort de dama, Andrea Víctrix i L’àngel rebel, entre moltes altres. També hi ha casos com el de Manuel de Pedrolo: el Mecanoscrit del segon origen, sens dubte una obra menor, és pràcticament l’únic llibre que han llegit de l’escriptor generacions i generacions de lectors. A Caterina Albert (1869-1966), coneguda durant tantíssims anys amb el pseudònim de Víctor Català, li va passar una cosa semblant: Solitud, una gran novel·la, durant molt temps ha ocultat la resta de la seva producció, un conjunt excels que per sort, de mica en mica, s’ha anat descobrint i valorant. En aquesta nova contextualització de l’escriptora hi han tingut un paper fonamental les noves edicions de la seva obra –molt especialment les de Club Editor i la feinada de Blanca Llum Vidal– i sobretot una nova generació de crítics i estudiosos sorgits de l’acadèmia, com ara Margarida Casacuberta (1964), que acaba de publicar Víctor Català, l’escriptora emmascarada (l’Avenç).

Una de les tesis que defensa la directora de la Càtedra Víctor Català d’estudis sobre el modernisme (mantinguda per la Universitat de Girona, juntament amb l’Ajuntament de l’Escala) és que la construcció del personatge de Víctor Català va ser un dels grans objectius de l’escriptora, al costat de la voluntat de bastir una obra total on no hi hagués texts majors i texts menors, sinó un conjunt articulat com un tot orgànic.

El 1898 es va presentar als Jocs Florals d’Olot amb el poema ‘Lo llibre nou’ i amb el monòleg La infanticida i totes dues peces resultaren vencedores. La sorpresa i l’escàndol va venir després, quan el jurat va obrir la plica i va descobrir que el text –avui considerat el seu monòleg més reeixit, modern i agosarat– l’havia escrit una dona. El jurat el considerà immoral, malgrat que Albert sempre va defensar que les obres immorals són aquelles que no tenen qualitat.

A partir d’aquest moment la jove escriptora va signar els texts amb el nom de Víctor Català, personatge d’una novel·la seva que restà inacabada. Així va néixer potser un dels més grans heterònims de la literatura catalana, que li serví per a distanciar-se del públic, per a crear una màscara on ocultar-se.

I va ser tan efectiu que el monòleg no es va publicar fins el 1967, un any després de la morir, amb tres peces més. També és dins la segona edició de les obres completes, la de 1972. L’any 2009 la companyia del Romea va estrenar La infanticida i Germana Bel interpretats brillantment per Emma Vilarasau i Àngels Gonyalons. Fins llavors no s’havia estrenat, una prova més de l’oblit en què ha caigut massa sovint el teatre de Víctor Català.

Hem de pensar que en aquells Jocs Florals d’Olot del 1898, l’escriptora s’hi troba un ambient tradicionalista, carlí i conservador, segons Casacuberta. El problema no era tan sols que la seva obra es valorés negativament pel fet de ser escrita per una dona, sinó que era valorada d’un punt de vista moral, com també els va passar a més escriptors modernistes. En un moment en què imperava el realisme i el costumisme, l’entrada de Caterina Albert va ser tot un fenomen que no es pot entendre sense algunes consideracions: la Lliga Regionalista feia esforços per institucionalitzar la cultura catalana i això condiciona la manera com s’analitza la seva obra. Recordem, a més, que en aquell moment Eugeni d’Ors intenta imposar el noucentisme com a moviment i la poesia com a gènere privilegiat i que, per exemple, els texts de Juli Vallmitjana sobre la gent que vivia al Raval i sota Montjuic escandalitzen el públic lector i teatral de l’època.

Caterina Albert va néixer a l’Escala el 1869, en una família de propietaris rurals benestants i de tradició republicana. L’ambient familiar culte que l’envoltava li va desvetllar el gust artístic per la pintura, l’escultura, el dibuix, la música i la literatura. De ben joveneta va començar a escriure i dibuixar. El seu pare era advocat i va ser diputat provincial i batlle de l’Escala. La seva mare provenia d’una família amb propietats a l’Escala i a Bellcaire d’Empordà.

La relació amb la mare va ser molt intensa. Després de la seva mort, en deia: ‘D’ella xuclava jo saba, força i energia; de la seva intel·ligència, tan desperta i vigilant, me venia generosament el consell, del seu temperament actiu, l’esperó que removia les meves indecisions ingènites, de la seva ironia tolerant, sens gens d’agror, la mesura de quasi totes les coses…’ També va rebre molt de suport de la seva àvia materna, a qui diuen que deu bona part del lèxic de la prosa, la riquesa lingüística i la capacitat de narrar històries; i encara de l’avi patern, que li regalà la primera capsa de pintures.

Va tenir una formació autodidàctica, gràcies a les novetats literàries, diaris i revistes que arribaven a casa seva setmanalment. És en aquest context ben adobat on neix una escriptora total que ja de bon començament va pretendre de crear una obra literària de gran qualitat, com palesen tots els seus texts.

Margarida Casacuberta va començar a endinsar-se en l’univers de Víctor Català el 2015. Arran de la mort del professor Jordi Castellanos el substituí en la redacció de la part del modernisme de la historia de la literatura catalana que llavors preparava Enciclopèdia Catalana. Això va fer que projectés una nova mirada a l’obra d’Albert. Aquesta fou la base del text Víctor Català, l’escriptora emmascarada, que incorpora també les darreres investigacions sobre l’autora, com ara els epistolaris editats per la doctoranda Irene Muñoz Pairet. Són les cartes bescanviades amb intel·lectuals que van ser fonamentals per a ella, com ara Fèlix Clos, el seu representant literari; Lluís Via, editor de Solitud; i l’editor i poeta Francesc Matheu.

Per a Casacuberta, Víctor Català i Joan Maragall són els dos representants del modernisme més importants de la literatura catalana. Dos autors que van arribar a ser mestre i deixeble i que van mantenir una relació epistolar intensa però curta per desavinences ideològiques. Víctor Català entén la seva creació literària com un conjunt, com un tot, i comença pels gèneres considerats menors; per exemple, la poesia i el teatre. I certament la crítica els ha considerats menors però per l’autora tenen una gran importància. En una entrevista que li féu el jove escriptor Baltasar Porcel l’any 1965 assegura que el teatre ha estat la seva gran passió.

Amb Maragall se les van tenir. Van mantenir una relació epistolar intensa que, després de nou cartes, s’acabà trencant per les desavinences d’interpretació de la producció artística, la concepció del poeta i la poesia i les relacions entre literatura i moral. Per a Maragall l’art ha de ser políticament correcte, s’ha de moralitzar el gran públic en via de construcció. En canvi, Caterina Albert qüestiona que la moral sigui un criteri de valoració. Esdevé així el deixeble esgarriat i Maragall adopta el paper de mestre que es proposa de reconduir-lo. Això es palesa en l’entrevista que li fa Tomàs Garcés a la Revista de Catalunya l’any 1926: ‘Maragall i jo érem ben distints. El seu horror a la violència, per exemple, ens separava. Jo accepto la violència, ell l’eliminava aristocràticament. […] Les nostres cartes eren una contínua disputa sobre qüestions d’estètica literària. Ell era depurat i jo turbulent. Això el feria. En el fons jo era una derivació de la seva doctrina. Una mena d’última conseqüència davant la qual ell reculava. Es declarava enamorat de tot, però no n’era. De mi l’esfereïa el que en deia la meva pietat oriental, que és, una pietat que no plany el dolor.’

Casacuberta també explica que Caterina Albert era una dona curiosa, molt il·lustrada, que seguia l’actualitat literària tant catalana com internacional amb un interès especial per autors com Ibsen, Maeterlinck, a més dels russos. Des del seu pis de Barcelona estava al dia de tot allò que es feia en teatre i òpera. A més, gràcies a una situació econòmica folgada no va haver de fer concessions com a artista i això li va permetre de situar els seus personatges en un món que es caracteritza per la violència, les relacions de poder i el mal i mostra el cantó fosc de l’existència humana.

I això ho fa partint dels gèneres breus com la poesia, el teatre i els monòlegs fins a arribar a les novel·les. Ja als anys seixanta Maria Aurèlia Capmany demanava una revisió crítica de la seva obra i per a acabar descobrint la gran escriptora que hi ha d’haver amagada darrere la careta de Víctor Català, una revisió que per sort ha arribat ara i que l’ha desemmascarada per mostrar-nos una revolucionària de les nostres lletres i, juntament amb Mercè Rodoreda, la millor escriptora catalana contemporània.