17.04.2017 - 22:00
|
Actualització: 18.04.2017 - 07:23
Les declaracions d’Ada Colau a Aljazeera sobre el referèndum cap a la independència han alçat una certa polseguera. Ella mateix va aclarir ahir amb dues piulades de Twitter que la cadena li havia tallat abruptament la resposta a l’hora d’editar-la. Tal com es va veure l’entrevista, semblava que ella afirmàs que la victòria del sí no implicava la independència, cosa que li ha valgut notables crítiques. Però, segons que diu, va afegir-hi una frase que li van tallar: que després del referèndum caldria ‘un període de negociació per a veure com es fa efectiu el resultat’.
La batllessa de Barcelona té raó en part. Però només en part. Després del referèndum, i en el supòsit que el resultat siga favorable a la independència, efectivament caldrà una negociació amb Espanya sobre el repartiment dels actius i els passius. Però ja ha de ser una negociació d’estat a estat i això, com és lògic, només es pot fer després d’haver proclamat la independència. La seqüència, doncs, ha de ser: victòria al referèndum – proclamació de la independència – negociació amb Espanya. No pas: victòria al referèndum – negociació amb Espanya a veure què fem – proclamació de la independència. Així no.
Així no perquè posar la negociació amb Espanya entre el referèndum i la proclamació equival a matar l’acte de sobirania que és en si el referèndum, oimés si és, com serà, unilateral. Si Espanya no accepta de fer cap referèndum, no hi ha res a negociar-hi sobre com aplicar-ne el resultat. Seria incongruent.
Però això no vol dir tampoc, i ací és on té part de raó, que tot siga automàtic a partir del resultat del referèndum. Perquè hi haurà un tercer actor fonamental en aquest procés, que serà la Unió Europea i, a través seu, la comunitat internacional. Ara, no perdem de vista tampoc que, per tal que la UE puga i vulga intervenir-hi, calen fets consumats. Sense declaració d’independència serem un afer intern: tan senzill com això. En canvi, amb declaració d’independència pel mig la teoria de l’afer intern serà massa difícil de mantenir. És possible, això sí, que la Unió Europea propose d’explorar alguna solució intermèdia, diguem-ne confederal. Si acceptem aquest envit una volta proclamada la independència, no em preocuparà gaire, perquè ja no parlarem d’un acord ‘espanyol’ sinó ‘europeu’. En canvi, no podríem acceptar, de cap manera, un acord ‘espanyol’ validat per una Europa que se’n podria desentendre de seguida i deixar-nos als peus dels cavalls.
Siga com siga, això darrer, una possible intervenció europea, és pura teoria, encara, pura especulació. I el fet important és l’ordre en què s’han de desenvolupar els fets, a partir de la possible victòria del sí en el referèndum: primer, victòria electoral; segon, proclamació de la independència; i tercer, negociació amb Espanya, amb la Unió Europea o amb tots dos alhora. Acceptem, doncs, que no tot serà automàtic i que encara quedarà feina després de guanyar el referèndum. Però acceptem-ho partint del principi que tot haurà canviat i que ja no hi podrà haver cap pas enrere, cap retorn a l’autonomia. Perquè l’afer intern haurà deixat de ser intern. Definitivament.
[Bon Dia] –A VilaWeb publiquem tota aquesta setmana una nova sèrie d’investigació de Xavier Montanyà, aquesta vegada centrada en les trames espanyoles de la corrupció a Guinea Equatorial. ‘De gàngsters tropicals i corruptes ibèrics’ estudia la història d’un seguit de figures conegudes que hi han estat vinculades o n’han tret profit. De Paco Roig a Duran i Lleida, de Moratinos a José Bono. La sèrie, la podeu trobar ací.
–Aquesta setmana seguirem també molt de prop les eleccions a la presidència de la república francesa. Diumenge es farà la primera tanda, decisiva, i les enquestes ens presenten un panorama insòlit. Le Pen perd força, Fillon resisteix d’una manera inesperada i increïble tot i costar-li de remuntar, creixen els dubtes sobre Macron i sobre qui el paga i Mélenchon trenca els pronòstics amb una campanya que pot ser la gran sorpresa. Tots en un puny segons les enquestes, generalment separats per menys de cinc punts de distància els uns dels altres. Ací trobareu tots els sondatges que s’han fet fins ara.
–Ahir el va morir l’advocat Carlos Slepoy, un dels impulsors de la querella argentina contra els crims del franquisme. Tenia seixanta-set anys i havia viscut la dura repressió de la dictadura al seu país, torturat i empresonat per les seues idees, i també l’exili. La seua decisió de portar a judici l’estat espanyol pels crims del franquisme va ser una lliçó de dignitat que, entre molts més reconeixements, el féu mereixedor del Premi Joan Alsina, atorgat per la defensa implacable dels drets humans arreu del món. Que la terra li siga lleu i que li prenga el relleu tanta gent com siga possible.
