18.07.2024 - 21:40
Fa un parell d’anys que escric a VilaWeb, i durant aquest temps he tractat temes que crec que són importants per al país: l’ensenyament, la immigració, el funcionariat, la competència del govern, la manca de gent de ciències. La qüestió que gairebé sempre he deixat de banda és allò que anomenem el procés, que és la forma que pren ara mateix la lluita per la independència de Catalunya. Ha estat una tria molt conscient, perquè crec que hi ha molta gent que en pot parlar millor que jo, i perquè qualsevol petita opinió de seguida fa que et col·loquin en un bàndol o en un altre. I això dels bàndols em fa molta mandra.
Però avui permeteu-me que faci una excepció de to i de contingut, perquè no me’n puc estar. El motiu són els actes arran del retorn dels exiliats de Suïssa, i la manifestació posterior de l’ANC. Mentre els veia per TV3, pensava que poques vegades els líders de la meva nació m’han fet sentir una vergonya tan profunda, i alhora m’han insultat així la intel·ligència. Estic content que hagin pogut tornar? Oh, i tant, però recordo que ho han fet per una errada judicial, no perquè hàgim derrotat Espanya. Muntar un espectacle lacrimogen indica que no han entès res de res.
“Hem guanyat”, sento que diu Marta Rovira. Perdó? Què? Tenim el país immers en una colossal crisi demogràfica, educativa, energètica, ambiental, lingüística, d’inversions i del sistema de salut. La fractura social definitiva per l’augment constant de la immigració i la crisi de seguretat és imminent. Què se suposa que hem guanyat? A quina mena de bombolla s’ha de viure per dir aquesta bestiesa? “Des de Ginebra he entès molt millor què cal fer per guanyar-ho tot”, afegeix. Sí? Realment? Llavors per què el partit que ha liderat aquests set anys ha abraçat la rendició i s’ha dedicat a perdre vots i a convertir la Generalitat en una institució encara més irrellevant? També veig Xavier Vendrell, un senyor que viu a Colòmbia i que diu que ha viscut un “exili econòmic”, escridassar la parròquia. “Aquí no hi ha cap traïdor, aquí no hi ha cap botifler, s’han acabat els insults entre companys que tenim el mateix objectiu!” És meravellós que ho digui un militant i ex-dirigent d’un partit immers en una guerra civil i que cada dia ens sorprèn amb noves filtracions. Jo explico que vas col·locar tots els teus acòlits a la Diputació de Barcelona, tu publiques converses gravades de sotamà.
I què es pot dir de la manifestació de l’ANC? Algú va recordar aquella cançó d’Ovidi Montllor que diu “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”, i va tenir la idea brillantíssima de llançar pans davant del Palau de la Generalitat. Extraordinari. La fotografia de la lluita per la independència ara és una colla de gent amb estelades malbaratant menjar a la via pública, perquè al nostre país no hi ha pobresa ni inflació. Llavors hi ha la tristesa de la poca capacitat de convocatòria, i que vulguin fer-nos creure que tres mil o quatre mil persones a tot estirar són tot un èxit. I l’edat dels participants! Hem de recordar més sovint que el moment més catastròfic del procés va ser quan els nostres joves van decidir arriscar el cos i la cara a la plaça d’Urquinaona i a les autopistes, i el país i el govern –amb el president Torra al capdavant– va decidir de girar-s’hi d’esquena i deixar-los sols. Ara molts es lamenten que els adolescents donin suport a la selecció espanyola de futbol.
Des del novembre del 2017 els catalans ens hem dedicat a perdre, perdre, perdre, perdre i perdre. El motiu principal és que hem decidit de fer una guerra amb els generals capturats, controlats o castigats per l’enemic. Veure les cúpules dels partits i de les organitzacions independentistes és comprovar que formen un món tancat i impermeable, que tots són amics –malgrat que alguns s’odiïn–, que no reben cap opinió contrària, i que sempre han fet passar la situació personal davant dels interessos del país. Tot retret ha estat respost amb pornografia emocional. “Que no veieu què ens han fet?”, somiquen. I tant que ho veiem, hauria d’haver estat la resposta col·lectiva, i per això ja no podeu ser a la primera línia, ni a la segona. Alguns encara s’aferren al president Puigdemont, però la seva potència simbòlica també ha quedat molt escrostonada, i m’afegeixo a allò que escrivia Marta Rojals aquest dimecres: el retorn no serà multitudinari, sinó que potser passarà enmig d’una indiferència general. Esperem que algú li ho hagi explicat, pel seu bé.
Junts, Esquerra i la CUP han perdut un milió de vots d’independentistes que s’han quedat a casa, i no els recuperaran fins que no els vegem enfrontar-se a Espanya de veritat, no amb gestos i discursos buits. I de moment cap dels líders no hi està disposat. Si no és que hi ha una revolta abrandada de les bases, dono per fet que Esquerra investirà Salvador Illa (i a Illa només li demano que doni tots els càrrecs que vulgui a ERC, menys el Departament d’Educació). Seran quatre anys de paràlisi que recordaran molt la legislatura del president Montilla, però precisament va ser llavors quan va sorgir una idea nova, la consulta d’Arenys de Munt, i es va fer la primera manifestació massiva (el milió de persones de “Som una nació. Nosaltres decidim”). Aquestes idees noves només creixeran si ens desfem finalment del llast del passat, i sobretot deixem de creure que trencarem un estat europeu amb abraçades i gimcanes.
