Després de l’Alguer: l’hora d’atacar i revertir el cop d’estat del 155

Gràcies Vicent per l’editorial; quina diferència de lluita, el mossèn i el seu partit ER se’n còmplices d’un govern PSO€+PODEMOS que reconeix perseguir en el president Puigdemont i els consellers Ponsatí i Comín.
Com bé diu el Sr.Joan Benet 22:12, si un dia el president Puigdemont i els consellers trepitjant la terra Catalana……per vergonya dels traïdors i butiflers d’ER i una part important dels mitjans de comunicació/tertulians com la mà dreta d’el mossèn en Sergi Sol.

Quan els nazis van atacar la Unió Soviètica, van anar de victòria en victòria fins que van arribar a les rodalies de Kursk. Llavors, ja havien estat derrotats a Stalingrad; però després de la derrota de Kursk, només van anar reculant fins a la seua derrota final.
Ara la justícia espanyola, i amb ella l’Estat Espanyol en ple, s’ha estavellat contra un mur que sembla que no es pensaven que era de veritat. No deixa de ser significatiu que el President Puigdemont comence a parlar de contraatac. Ells ja no ataquen; es defensen. I recularan fins el final. Celebrem la diada de sant Francesc.

Totalment d’acord amb l’editorial perquè el 27 d’octubre de 2017 a la vesprada érem i (SOM), escrupolosament de la llei a la llei, com s’ha vist amb la defensa titànica a l’exili.

Perquè resulta que (llei), dialoga perfectament amb (Gesetz), (loi), (wet), (law) i, també (legge). Però, cap d’aquestes amb (ley).

PS. Com a indici suggereixo donar una ullada als fonaments de tota cultura: els mots.

a/ Si miren les primeres accepcions en el DIEC, Humboldt, Larousse, Glosbe, Cambridge i Trecanni, ho entendran.

Perquè el RAE diu això de:
ley
Del lat. lex, legis.
1. f. Regla fija a la que está sometido un fenómeno de la naturaleza.

b/ Fins i tot el mot (ley) en castellà, anomenat arbitràriament espanyol, sotmet -suposo que pel censor i acadèmic de torn- un fenomen de la naturalesa. Inaudit.

c/ Són tantes les manipulacions que han fet, també, mitjançant el llenguatge i la substitució de les llengües originals, que han perdut, probablement, l’origen propi.

d/ Els castellans, catalans, gallecs, bascs, canaris i d’altres són cultures confrontants que cadascuna hi ha de decidir el seu propi futur a la península. Catalunya ha de continuar la vesprada del 27 d’octubre de 2017.

e/ Per tal de viure de manera democràtica i plena amb la resta d’estats del continent i d’arreu; tot compartint els reptes enormes que el canvi de paradigma global suposa per a tots els pobles.

La notícia d’avui és una molt bona notícia. Malgrat tot, encara queda molt camí per còrrer. Durant aquests quatre anys han passat moltes coses, a l’interior i a l’exterior. Pensar que, com en el joc de l’oca, podrem tornar a la casella de sortida com si res hagués passat no sé si és gaire encertat. Més aviat crec que no. Mai les coses tornen a ser com eren.
És més plausible imaginar que, a cada moment, farem allò que puguem fer com a resultat de la lluita de cada dia.

No sols es tracta d’alliberar la nostra nació sinó que, a més a més, cal consolidar la nostra llibertat.
I això passa per la “conditio sine qua non” de fer desaparèixer l’estat que colonitza qualsevol dels nostres commatriotes.

No és igual la independència de Mèxic que la nostra. Estem massa aprop per a deixar operant letargicament uns ens tan perillosos.

Com deia aquell eslògan: la faena ben feta no té fronteres. La mal feta no té futur.

Josep Blesa (Valéncia)

Pas a pas.
1/ Ha d’arribar el dia en què la Justícia de la Unió Europea s’haurà de (fer) respectar. Perquè l’EU no podrà tolerar per més temps que es posin en qüestió els seus alts tribunals.
Li va la supervivència. I amb això no jugaran.

2/ Mentre l’Exili treballa impecablement (a cada poble i ciutat de Catalunya hi haurà d’haver un carrer de Gonzalo Boye!), nosaltres hem de fer tot el possible, també, per anar avançant. Res de desànim! Feina, feina i feina.
Associem-nos, organitzem-nos, apoderem-nos. Junts sempre serem més forts.
Hem defensat l’11 de setembre amb 400.000 persones al carrer. I l’1 i el 3 d’octubre contra l’oblit que alguns volen imposar.
El poble hi és.

3/ Ara tindrem -ja era hora!- eleccions al Consell x la República, una eina que pot ajudar molt, si la potenciem i la sabem fer servir. Es presenta gent molt interessant. I recordem que és quan la intel·ligència col·lectiva treballa, que s’obtenen resultats magnífics. L’1-O va ser fruit de la intel·ligència col·lectiva! Una col·lectivitat decidida és molt difícil d’aturar.

En resum: hi ha dies que és més fàcil tenir esperança.
Ara, sigui fàcil o difícil, la clau és PERSISTIR.
SEGUIM.

No vull ser aixafa guitarres, però no em cansaré de dir que durant quatre anys, la Comissió Europea, la garant dels tractats, ha xiulat, dient que tot plegat no anava amb ella. Tothom es deu recordar el vergonyós paper del portaveu de la comissió (per cert, actualment Comissari), esquivant les preguntes de TOTS els periodistes presents a la roda de premsa sobre la repressió del 1/oct.

Els colaboradors necessaris europeus d’aquesta flagrant violació de drets, recordem també el paper de Tsunami, precedent, i Sassoli, actual, presidents del parlament europeu, estan encara en actiu, i faran el possible per evitar que s’els pugui assenyalar.

No crec que ni amb una sentència del TJUE on clarament es digui que del 155 en avall tot es ilegal, puguem fer res. Només ens mourem per nosaltres mateixos, i per això no cal cap tribunal.

A banda de l’aplicació del 155, la repressió de l’estat ha vingut per la via judicial (baluard franquista que l’enganyifa de la Transició va preservar).
El 155 (amb més simbolisme i efectisme que efectivitat) no va ser sinó un cop de peu més fort dins del ja habitual maltractament autonòmic d’espanya a Catalunya. L’històric dèficit fiscal i d’inversions és un exemple.

espanya no sap fer política, el seu ADN autoritari i espoliador (sempre treballant pels poders fàctics i les elits extractives) li anul·la la capacitat negociadora. Des de l’Octubre de 2017 han estat els jutges, amb la seva policia (incloent els mossos) i amb l’aplaudiment dels polítics (també la Generalitat), qui ha fet la guerra bruta contra l’independentisme.

Si realment la justícia europea es confirma imparcial i separada dels altres poders, la guerra judicial (única a hores d’ara) la guanyarem i espero que més d’hora que tard. Com que de política no en saben ni a espanya ni els partits indepes catalans (covards i traïdors sense límit), una tornada al Principat del MHP Puigdemont hauria de ser un accelerador cap a la Independència.

Però atenció, si això passa, si Carles el Victoriós (també conegut com el de “la gran ensarronada del 10/Oct/2017”) torna a Catalunya i ho fa amb intenció de revertir la declaració suspesa d’Independència, es trobarà en front i sense màscara ni disfressa tots els col·laboracionistes d’ER i de Junts (amb la posició ambigua de la CUP) per plantar-li cara. I llavors començarem una etapa encara més fosca i penosa que l’actual. Que per descomptat, un cop tothom quedi retratat i els votants se n’adonin a qui han votat, la força del Poble organitzada i no manipulada no pot més que guanyar. Els miserables que actualment ens governen (i els pro-espanyolistes que hi son darrera) són massa ineptes com per guanyar la batalla final. No badem, preparem-nos per aquest nou escenari.

DE COP PASSAR DEL SEGLE XVI AL SEGLE XXI NO HI HA JUSTÍCIA ESPANYOLA QUE RESISTEIXI EL TRAUMA

El front de l’exili està fent una tasca perfectament planificada amb un objectiu concret: revertir el cop d’estat. Que prengui nota el front, si se’n pot dir així, institucional. Se’n diu intel·ligència política que tant manca per aquests verals de l’interior…

Ara bé, la lluita de la legalitat a Europa per establir la innocència dels presos i dels exiliats no podrà anular mai del tot el 155. Perquè això és un tema polític que demana una AMNISTIA. Una amnistia que esborri del tot la barbaritat feixista dels suprems togats espanyols en col·laboració del govern de Sánchez.

Sort en tenim de vostè, MH President. La roda de premsa d’ahir va ser memorable i clara per si a algú necessitava que li aclarissin les coses. “Fins aquí i ni un pam més”. El dia de la vostra arribada a Catalunya serà la propera fita, i allà tornarem a posar les coses al seu lloc i a ordenar el país. Gràcies, president per la vostra immensa feina i també per al Toni Comin, la Clara Ponsatí i totes les persones que han ajudat durant aquests quatre anys terrorífics d’exili i persecucions. Entre vosaltres tres heu fet mil vegades més feina que els pseudopolítics vividors d’aquí, que sempre estan a punt per acabar de vendre’s el país a l’enemic en còmodes terminis. Diuen que aquest any farà fred. Per a suportar-lo millor, pensem cada dia amb les estelles de la ridícula tauleta.

Sí, sens dubte ha arribat l’hora del contratac. España segueix baixant pel pendent superior al critic, en el que ja no és poossible frenar, i s’estevallarà sense remei. La pregunta és què farà quan s’estavelli? Fer un altre cop d’estat i treure l’exercit al carrer a tirar trets? O haurà de seure i aquesta vegada sí, de veritat negociar com es fa la independència de Catalunya, sense que ningú prengui mal?

A part, quin goig sentir al president Puigdemont parlar de política i tornar a la lògica dels fets; per fi! Ja era hora que algú ho fes. I quin contrast tan colpidor amb el discurs de l’actual govern, ple de grisor i manca de horitzons! Seguim i seguirem!

Volem ajudar al MHP Carles Puigdemont?

Doncs comencem, abans de rebreu massivament si torna, apuntant-nos al Consell de la República, comencem per aquí i deixem d’escoltar les manipulacions partidistes d’en Sergi Sol, mà dreta de l’Oriol Junqueras.
El MHP Carles Puigdemont fou foragitat pel cop d’estat del 155, és el President a l’exili, per tant ha de presidir el CxR fins que Catalunya sigui independent, qualsevol matisació en contra és per rebaixar l’esperit de l’1-O.
Si tots els que vàrem votar l’1-O ens apuntessim, si que enviariem un missatge molt potent a Europa, missatge que taparia la boca als influencers espanyolistes.

Apunteu-vos:
https://consellrepublica.cat/

Alegria per la nova victòria i prudència per no caure en baixar la guàrdia.
No oblidem que Europa és, de moment, una unió d’interessos dels Estats, amb molt de pes del factor econòmic, de per se molt vinculat precisament als poders fàctics econòmics.
Sense Catalunya espanya davallarà a la tercera divisió i amb un deute monstruós, que, tot i que Catalunya assumeixi el 20%, continuarà essent monstruós per a una espanya que viu de l’espoli bàsicament. Això tindrà un pes important en la hipòcrita UE. Només espero que els polítics europeus tinguin visió de futur i que no es deixin manipular pels influencers espanyols. De lo contrari Europa pot acabar essent arrossegada per espanya al desastre. Només hi ha un futur sòlid, la Europa dels pobles, no dels estats. Ser europeu i català, i bretó, i escocès, i sard, i cors, i flamenc, i valon, i bàvar, etc., etc.

Cal revertir el cop d’estat del 155, clar, però no només això, si no també fer pedagogia aquí, i sobretot a Europa, que som un país envaït militarment des de fa 300 anys, al qual se li varen llevar els seus furs i lleis per la força. El Sr. José M Martin ho ha esmentat moltes vegades.

I un cop siguem independents, tampoc baixem la guardia, agafo les paraules del Sr. Josep Blesa:
“No és igual la independència de Mèxic que la nostra. Estem massa prop per a deixar operant letargicament uns ens tan perillosos”

Tenim la experiència d’aquests 4 anys, mirem qui és qui als mossos, per exemple.
Què s’en ha fet del Col·lectiu Guilleries? Possiblement arraconat pels comandaments i polítics espanyolistes que hi ha als mossos.
Cap fred però determinat, com diu el Sr Blesa, fem frontera amb el repressor, un colonitzador sense escrúpols.

La victòria que s’albira de Puigdemont no voldrà dir que Catalunya ja quedarà lliure del jou diabòlic_colonial de l’estat espanyol.

Els Països Catalans seguiran sotmesos a una constitució (votada i acceptada per tots els espanyols en ple franquisme).
Difícilment Europa acceptarà que la Nacio Catalana és un territori no-autòmom pendent de descolonitzar.
Les Nacions Unides consideren Catalunya com una part d’Espanya tant espanyola com Extremadura, Aragó o Castella-la Mancha.
És dir que NO som un territori destinat a ser descolonitzat.

Encara que Puigdemont guanyi la seva causa personal, Catalunya seguirà sotmesa a Espanya íntimament lligada per una CONSTITUCIÓ QUE NO QÜESTIONA NINGÚ.

És molt fàcil d’entendre però ningú ho vol acceptar perquè és una dolorosa realitat. És més fàcil no pensar-hi per poder seguir dins del conte de fades (enganyós conte feliç).

Quan Puigdemont guanyi començarà una etapa més tant o més dura que l’actual.

La unitat és una quimera. La taula de diàleg, una ofensa a l’independentisme valent, el que vol avançar sense mirar als vorals del camí on hi ha elements que emeten cants de sirenes per distreure l’atenció de l’objectiu final: la independència. El Govern i el Parlament s’han d’afegir sense cap complexe a la confrontació intel·ligent amb l’Estat proposada pel Consell per la República, amb fets formals, visibles i amb significat. Les formes són molt importants per assolir els objectius i el poble esperem gestos i iniciatives per afegir-nos a defensar el que calgui al carrer.

Que pesats els Josep Maries Martins de torn destinats a esclafar la moral amb la seva bola de vidre, impotència personal mediant, irresponsabilitat i egoïsme.

Som grandets, no necessitem que ens llegeixin l’oracle ni ens dictin el que cal o no esperar ni ens arrabassin l’esperança com uniformats de patrulla exhibint-se.

Molts submarins a les nostres platges.

Cal que hi siguem, això sí. El que ha passat a L’Alguer per sí sol no constitueix un país propi. Cal que hi siguem amb els cossos i tota la determinació. Només de nosaltres depèn. La confrontació durà més repressió i aquesta ens ajudarà a esperonar-nos les forces i obtenir finalment el suport exterior.

Els que injustament eren presoners han fet i fan la seva feina d’una manera excel·lent. el govern actual de la pseudo-autonomia està fent la seva feina amb moltes pedres que entrebanquen pel camí, comprensibles donat el cas de que l’Estat espanyol només sap vèncer i només deixarà de treure la ràbia si és vençut. Dialogar amb gent que menysprea el diàleg és normal que sigui infructuós, encara que sigui imprescindible. Els exiliats, que són els candidats ideals per emprendre el camí de la unilateralitat, també estan fent la seva, almenys en el terreny judicial, ja que per sort a Europa la justícia té uns principis que no s’assemblen d eres a la justícia espanyola. Però, així com la unilateralitat és tan reclamada, els inscrits al Consell de la República són quatre gats. Hi ha una incoherència entre el que es diu i el suport a l’entitat. O és que l’aprovació de la Constitució catalana només l’han d e votar 100.0000 persones? O és que els capitells no han de tenir el suport físic de les columnes?

Sense treure ferro a la darrera victòria judicial a Europa, una advertència. Tal com era d’esperar, el TC acaba de ratificar la vigència de les euroordres de Llarena. amb la clara intenció de mantenir-les vigents a Espanya. Si Puigdemont torna a Catalunya, maldaran per detenir-lo. L’èxit de la maniobra dependrà de la resposta europea, i la resposta europea dependrà de la resposta de la societat civil catalana.
Hem d’estar preparats per generar una Catalunya ingovernable, una pedra tan grossa a la sabata que no se la pugui ignorar. Les victòries judicials són essencials però insuficients sense una mobilització massiva que arrossegui institucions i partits.
Mentrestant, apuntem-nos al CxR.