Després de la Diada, ERC i Junts miren a veure si poden posar els carros en cercle

Crec que a les grans ciutats ja hi hauria d’haver llistes cíviques a les properes eleccions municipals (dic grans ciutats perque als pobles i a les ciutats petites on la gent es coneix el coneixement de les persones, a les eleccions municipals, sol pesar-hi més que no les sigles). No es pot esperar a veure si dins Junts hi guanyen els lleials al primer d’octubre o els “professionals”, entre altres coses perque malgrat hi guanyassin els lleials, la llista cívica no estaria de demés perque la poguessin votar els qui ja no se’n fiaran gens de cap dels 3 partits constituits. (també existiria la possibilitat de l’aixopluc del partit Demòcrates ja que fins ara no he vist que fessin cap declaració ni cap acte deslleial amb el primer d’octubre)

Estic d’acord que ERC i JxC veuen perillar la menjadora. No acabo d’entendre la posició de la CUP, però. I fan bé de tenir por. Hi ha, pel cap baix, mig milió de vots perduts des dels 2 milions de “si” de l’1 d’octubre al 1,5 milions de vots “independentistes” a les autonòmiques del 14F. Fins i tot si els partits amb representació parlamentària no perdessin cap vot a la llista cívica, el vot del descontent seria una força formidable.
Comentaris anteriors suggereixen que el MHP Puigdemont i d’altres exiliats vagin a la llista cívica. En discrepo. Mentre el MHP sigui membre de JxC, si hi va, hauria d’anar a la llista del seu partit. Potser no pas encapçalant-la, sinó tancant-la, especialment si no té intenció d’acceptar l’escó. Per mi la llista cívica és un revés a la pèssima feina feta pels partits “independentistes” i no hauria de fer “pudor” de partit.

Una anecdota: ” Un dia haviem de anar d’una finca a l’altra amb treballadors, maquines i fruita que haviem recollit i em truque el meu fill i em diu….pare, no podem passar perquè hi ha hagút una esllevissada i hi ha un roc molt gros al mitg del pas, tornem cap al poble…. L’hi responc…. si no el treieu vosaltres no el traura ningú i la fruita ens madurarà.”
Una LLISTA CIVICA, no sé on arribara, però és el primer pas per treura aquest roc en que s’ha convertit el govern actual.

MOMENTS DE PÀNIC
Igual que Vicent Partal intueix i descriu el momentum oportú per proclamar la independència de Catalunya, i ja n’hem viscut alguns, a mi m’interessa intuir i descriure els moments de pànic que ha patit el regne d’Espanya, i també n’hem viscut alguns.
Només el pànic pot portar tres vaixells d’estat carregats cossos i forces de seguretat armats per intimidar a la població, i només el pànic pot trencar a cops de mall els vidres dels col·legis electorals i agredir a la població que va a votar, només el pànic pot segrestar violentament les urnes a la vista de tothom, només el pànic pot destituir tot el govern de la Generalitat, i només el pànic pot emprendre un judici públic al Tribunal Suprem per sentenciar de forma arbitraria amb penes desproporcionades, sense arguments de l’acusació, sense proves i amb testimonis que menteixen, ara que tot se sap i ho veu tothom.
Ahir parlavem de les errades que fan, però ara, amb l’amenaça versemblant de la llista cívica o agrupacio d’electors, que no poden impedir de cap manera perquè él legal i és fàcil, s’ho veuen perdut.
En el regne dEspanya, en la casa del rei, i en els partits polítics que fins ara han estintolat la monarquia i, sobretot, en la premsa unionist, es percep que viuen uns moments de pànic descomunal, potser definitiu. Bona feina.

De moment, mirar i crispetes.
Això és un joc de carambola. Estic d’acord amb això que diu el sr. Riu, del pànic. ER, vol donar l’imatge de fermesa però des d’aquí se sent la pudor de merda. I de retruc el Sánchez, que rebrà crítiques de la dreta, tant si dona alguna cosa als catalans perquè els aprovin els Pressupostos com si no els aprova per por a donar res als catalans.
El pànic farà tota la feina. Mireu si en dos dies ja s’ha bellugat més coses i s’han fet més declaracions que en tot l’estiu sencer.
Crispetes.

“de manera que abonava la impressió que en realitat a Junts només l’interessa desgastar els seus socis de govern” Em sembla una observació encertada i, des del meu punt de vista, una cosa evident que ajuda a comprendre el “verba non res” dels darrers anys. Només cal escoltar al Sr. Trias i el seu clam a l’ordre intern.
Des del meu punt de vista, assistim a uns discrets moviments del món post-covergent. Aquest món, com el dels partidaris de l’autodeterminació i els partidaris de la independència, continua existint i, després de l’atzucac de la corrupció, ha de tornar a ocupar els espais de poder que creu que li pertoquen.
La lluita entre Junts i ERC, està centrada en això, en ocupar espais de poder per fer efectius, algun dia, els seus programes. Això és la política que volen i poden fer.

Tinc molt clar que L’ùnic camí per a recuperar un -si ha existit mai- funcionament correcte de la part professionalitzada de la plantilla de Catalunya, és la d’esporgar les institucions de vividors, ineptes, estafadors i indesitjables. Cal no oblidar que actualment l’administració catalana encara està infectada de personatges procedents del franquisme, per contracte directe o per hàbits i objectius imposats i heretats.
Es imprescindible de no caure en els mateixos objectius i procediments si no volem repetir les brutalitats i procediments ignominiosos i criminals que hem sofert (i estem sofrint).
Tant els polìtics electes com el funcionariat haurìen d’acreditar ètica, capacitat professional, objectius democràtics i claretat de projecte. Segur que amb aquestes premises, la viabilitat del diàleg entre partits, institucions i organitzacions privades sería posible i fructìfera.
És inviable, penso, dur a terme una dignificació de les institucions si no sóm capaços d’alliberar-les de la perversió, la corrupció i la putrefacció heretades.

Els partits del 52% s’han instal·lat còmodament a les escletxes del 155, i els seus apparatchiki van fent veure que treballen durament dins la legalitat imposada, però la realitat és que els amoïna molt que la gent gosi sortir al carrer a recordar-los que s’havien compromès a fer la independència, no només a predicar-la cada quatre anys per recollir els vots. Arengues amb veu trencada, com la d’Oriol Junqueras l’Onze de Setembre, són només jaculatòries rituals més pròpies d’un telenotícies nord-coreà, i indiquen la por a la mobilització espontània de la gent al marge de les consignes dels partits. L’escalada de l’èmfasi en els discursos és la fugida endavant dels qui es veuen perduts (recordeu la “mare de totes les batalles” de Saddam Hussein?). Els tres partits del 52% ja li han vist les orelles al llop amb la gran mobilització popular de l’Onze de Setembre, però encara tenen l’esperança que sigui només foc d’encenalls. Aniran treient-li importància i significació des del seu domini dels mitjans de comunicació mentre puguin, però jo crec que s’ha de reblar el clau amb una reivindicació multitudinària de la independència ARA MATEIX el proper Primer d’Octubre. Si d’aquest cinquè aniversari del referèndum també en fem un clam multitudinari per la independència ja no es podran amagar al darrera de les institucions per continuar barallant-se i esgarrapant-se regiduries de cara a les eleccions municipals, el seu veritable objectiu no confessat pels propers deu mesos.

Un exemple claríssim que per sobre de tot, els partits es defensen contra la societat que els va elegir. Sense fissures, tots a l’una: NO PASSARAN! Per a mi, després d’aquesta mostra tan clara d’enquistament en un egocentrisme malaltís i, em sembla que ANC amb la Núria Feliu al davant ja poden començar a fer la llista cívica avui mateix. Si em permeten l’opinió, espero que no proposin persones de partit conegut o d’amagat, i que la llista es mantingui absolutament secreta per no ser destruïda pels polítics de lucre abans de temps i que sigui de persones honrades i sense cap historial de deliri de grandesa. Aquests ja els tenim tots en els partits i a les institucions i mitjans que en depenen.
Que els polítics es declarin enemics de la societat que els va elegir, és una cosa que no me l’havia imaginat mai, però pel que es veu, els escons aquí han pujat més que l’IPC.

COMPTE…

Amb la llista cívica en unes eleccions autonòmiques. Per més components independentistes sense màcula partidista, el propi marc electoral està contaminat per la legalitat monàrquica.

La caixa de les pomes podrides acaba per podrir les noves…

Que la llista no esdevingui el “quart” partit independentista; o que la llista no acabi engarjolada pels togats, esdevenint màrtirs inútils…

De moment, sols de plantejar-la ja fa el seu enrenou dins la trinitat independentista…

VEUREM…QUÈ DIU EL CARRER

Tots els que cobren directa o “indirectament” del sistema actual, pagat o “finançat” per l’estat espanyol (polítics dels 3 partits fake-indepes, els opinadors afins, mitjans de comunicació a sou, entitats civils “ocupades”, beneficiaris de les “inversions público-privades”, etc.), diran tot tipus de maldats de la “Llista Cívica” així com dels qui la promouen i dels que li fan confiança (la immensa majoria del votant de base Independentista, al pas que anem).

Per fi l’ANC ha obert un nou camí per sortir de l’eterna hibernació en que ens volen deixar els actuals líders fake-indepes. Per fi ens tornen a tenir por.
Hem de seguir la pressió a qualsevol oportunitat que tinguem. La següent és el proper 1-O.
Hem d’arrencar ja els preparatius de la Llista Cívica i anar concretant l’estratègia a curt termini a partir de l’aprenentatge assolit. És fonamental per mantenir la pressió i, qui ho sap, potser l’acabem utilitzant, la fem guanyadora i accelera el camí cap a la Independència. I si us diuen que aquesta Llista torpedina la UNITAT pregunteu: “de quin coi d’unitat parleu???”. Portem molts anys de desunió, baralles vergonyoses i espectacle lamentable amb nivell “súper extra” de mentides, postració i traïdoria.

Anem bé !!

La resposta de la CUP és una esmena a la proposta de l’ANC, però no en el sentit d’apuntalar un govern autonomista. Bàsicament, la proposta de la CUP és un nou referèndum quan abans millor, i al meu parer, és l’estratègia més realista. Després d’haver acatat el 155, de 5 anys de política autonomista i d’haver posat el parlament al servei de la “justícia” espanyola, no té cap trellat pretendre aixecar una DUI que, com s’ha vist, va ser un foc d’encenalls.
Una nova DUI s’ha de proclamar després d’un nou referèndum, no val andir que fa 5 anys ja ens vam comptar. I sobretot, no hem de tenir por d’haver de votar un altre cop.
El que sí que veig poc probable és que l’actual govern autonomista de ERC-Junts, convoqui un referèndum, i encara menys que aixequi la DI.

Veig en els comentaris que triomfa l’anti política i que les solucions estan fora d’ella. És el triomf de la dreta no democràtica, arreu del món, tots lladres, traïdors o inútils i les eleccions les guanyen els diners dedicats a la propaganda que els tenen els de sempre.
Reflexió, renovació, coordinació, ètica i nou full de ruta per deixar de dependre d’un estat agressiu. No és fàcil ans al contrari és difícil i molt fàcil deixar-se emportar per promeses, potser poc realistes, que al final eliminen la feina feta.

Per petar de riure el comentari de la Sirvent titllant de ‘màgica’ la proposta de l’ANC…
A mi la proposta de l’ANC em fà tot l’efecte de puguer ser la llevor del tan demanat SNP català: Si en un primer moment es constitueix aquest NOU partit (per força el SNP català haurà de ser un nou partit, no?) amb personalitats ben creíbles, i , més endavant s’hi van efegint gent valuosa dels partits (algú hi haurà d’haver…), tindrem el dessitjat ‘Partit Transversal’ que ha de ser l’ùnic que pugui acabar la feina mig feta.
Crec molt important el donar suport a la creació d’aquest nou ‘moviment’, ‘partit’ o com li vulgeu dir, i que es per això que els professionals dels partits actuals el temen.
La seva por, veure’s arraconats pel pés del destí, es el que fà (i farà) que simulin moure’s per alguna cosa, sense fer-la (Com la conya aquesta de la ‘tauleta de merda’).
Endavant amb el projecte de l’ANC !
Salut !

Penso com en Pep Agulló. La llista cívica, a la que toqui moqueta s’emmoquetarà. Mireu ses senyories com ‘treballen’ al Parlament, tots amorrats al puto tamagotxi, i qui dia passa, nòmina empeny. El que hem de fer amb els nostres polítics és obligar-los a cop de gorra a fer la seva feina, a complir allò a què es van comprometre, és treure’ls la moqueta de sota els peus, no deixar-los tastar poltrona, llençar-los masclets entre les cames, atabalar-los amb espanta-sogres a cau d’orella, muntar-los un pollastre cada cop que s’atansen cap al Parlament, donar-los ànsia, que és tard i vol ploure. Si tres — la “trinitat independentista”, que diu en Pep — ja són molts, quatre seran massa. Penseu en el 15-M. Tota aquella energia dels ‘indignados’ es va esbandir en partits, partidets i cagabandúrries, va començar a desfer-se com un bolado tan bon punt els qui havien de canalitzar i articular políticament tota aquella força van tocar poltrona. El 15-M no ha tingut, com nosaltres, una ANC que fustigués els partits, que els fes moure el cul, que els empenyés a unir-se. Quina pulsió aquesta tan nostra de dividir-nos, de fragmentar-nos, de compartimentar-nos, de fer capelletes, d’espatarrar-nos, de dissoldre’ns! Pulsió, com una mena mitosi, que es reprodueix dins dels partits. Què hi ha a l’aire que respirem, què ens han tirat al cafè amb llet, que ens duu cegament, incansablement, com si fóssim lemmings, cap a l’atomització? L’1-O, una fita històrica en què vam fer escac a l’Estat, va ser possible perquè teníem una ANC com a catalitzador i uns Junts pel Sí que van anar per feina i que tenien clar que els Sís només tenen força si van Junts. Aquesta és la fórmula guanyadora, aquesta és la lluna que assenyala el dit. La llista cívica va en la direcció contrària, la llista cívica és el dit de Mou.

Em sembla que la Generalitat no té recursos ni capacitat per a fer front a la pobresa, o a la situació de molts migrants menors, als recursos per a sanitat o educació, o per a la xarxa de transports, etc.

O sigui: si la Generalitat no té els recursos ni la capacitat de legislar, l’independentisme no pot créixer cap a l’esquerra perquè no pot ajudar als qui més pateixen, funció que s’adjudica l’esquerra (populistament o no, és un altre tema). És la jugada del gobierno d’espanya: jo t’ofego però no t’escanyo; abans no et moris et salvo i faig meu tot el patiment que tu no tens capacitat de mitigar.

Però hi ha independentistes, naturalment d’ERC, que diuen que hem d’ampliar la base, cap a l’esquerra ésclar, perquè cap a la dreta hi tenen moltes reserves i això és públic i notori.

O sigui el partit del govern: el president, Oriol Junqueras, Marta Vilalta i Rovira etc., ens diuen que ampliaran per l’esquerra per amor infús a l’independentisme dels estrangers o els més pibres, la vida i seguretat dels quals depèn d’espanya. I nosaltres hem d’anar engolint el seu relat pudent un dia rere l’altre.

A mi em sembla que la dreta té més capacitat que no l’esquerra d’oferir solucions i d’ampliar base. I el que passa és que l’Aragonès, en Junqueras, les Martes, etc no tenen ni la remota intenció d’ampliar altra base que no sigui la del seu partit, però no per a fer la independència, i la prova és que desestimen la unitat, una de les condicions òbvies per a alliberar-nos.

Tal com he comentat altres vegades, la situació és molt greu. ERC no tant sols no és capaç d’avançar cap a la independència, és que és incapaç de defensar les competències que ens tocarien amb l’Estatut que tenim !!. Junts té dues ànimes que veurem com acaben, la CUP no serveix per a res i la proposta de l’ANC és un nyap col.lossal que no hi ha per on agafar-la ( a menys que ens sorprenguin i la concretin molt més en els pròxims dies). Mentrestant, almenys no ens enganyem.

Sr Rubies no comparteixo en absolut la seva opinió. És la d’ERC: els manifestants de l’11S i els comentaristes que critiquen als partits fan antipolítica! Miri, hi ha una politica petita i mesquina que només mira per la hegemonia partidista i pels sous que genera. Un exemple: els tres partits dits i que no son realment independentistes: cap pas en favor de la independència, enganyar amb la una taula de diàleg que ni tant sols discuteix de res, jocs olímpics espanyolistes, dèficit fiscal anual de 20.000 milions d’€, cap estatuts segur per la pervivència del català, no aconsegueixen les infraestructures que necessita el país, sanitat i educació infrafinançades… i suport gratuït a l’enemic per part d’ERC. I dic gratuit perquè els indults han solucionat la situació personal de 8 polítics, però no han aportat res al país.

Davant del desastre i l’engany dels polítics actuals cal triar-ne de nous i fer veure als representants del poble que es deuen al país i als seus votants. O no? Això és política en majúscula, pel benestar general.

Doncs a mi la llista cívica em fa patxoca. Però ha de ser cívica i tot i que respecto ñrofundament al mh c.p. i els consellers c.p i ll.p crec que cap que sigui plenament de la societat civil. Aquests opinadors d’avui dia, tb als mitjant com vw o ‘el nacional’ no tatdaran a retruere llur passsat congergent pujoliste o massiste i ja ho tornarem a ser. Al fossar de lesoreres, el 10.9.22 m’hi vaig trobar un seguit de petits partits delosos per formar-ne part. Cal tenir-los en compte i cal que nosaltres ens hi afegim

No us càpiga cap dubte: de tot el que hem fet fins ara, 1 d’Octubre inclòs, presentar una llista alternativa als partits serà la més difícil.

Ningú dels tres partits ens ho posarà fàcil amb arguments de tots colors.
_Arguments de dividir l’independentisme.
_Arguments ètics de “anar contra Catalunya.
_Arguments legalitates sobre els estatuts de l’ANC.
_Arguments de que, els de la llista civica, acabaran depenent de la poltrona.
_Arguments de “ara no toca perquè toca confiar en els polítics”.
_Arguments de “cal un confrontació intel·ligent”
_Arguments “d’aixamplar la base”

Mil arguments contra el poble i la mobilització. Perquè volen dirigir-nos des del poder autonomista (altrament “poder constitucional espanyol).

ENS COSTARÀ MÉS QUE EL PRIMER D’OCTUBRE.
Però amb la petita avantatge que no tindrem porres físiques contra al voltant.

Quin és l’objectiu de l’ANC? Fer la independència. Doncs no cal divagar molt. La independència es fa votant. Cau pel seu propi pes que cal una candidatura netament independentista i transversal. I dic transversal perquè la candidatura només ha de plantejar la independència, oblidem-nos de dreta, esquerra i el sumsum corda, això sí que divideix i no suma. Admire profundament Puigdemont, Ponsatí, Puig, no tinc clar que haguessen d’encapçalar la llista. Haurien de deslligar-se clarament dels partits “independentistes”. Concretant el programa: aixecament de la DUI de 2017 en la primera sessió del nou parlament. La gent al carrer plaça Sant Jaume, Parlament, baixada de l’estanqueta, etc…de forma sostinguda. Si hem de preparar estructures d’estat i altres “preparacions” entrarem en la dinàmica passada, allò sí que va ser un error.

Cap procés no és lineal i requereix avenços i reculades forçades pels actors. És una llàstima però sempre ha estat així.

En el nostre procés hi han dues variables que de moment ho han frenat tot de cop: la repressió i la pandèmia; amb dues derivades de la primera, com són el pànic dels partits i la desunió en l’estratègia.

M’agradaria molt aixecar la DI demà mateix, però demanar-ho per l’any que bé això és francament improvisat i irreal, màgic he llegit, perquè els partits autonomistes, que són els únics que la podríen aixecar, simplement no ho faran per les dues derivades esmentades, por i desunió.

Abans d’això s’ha de refer la unitat independentista i un cop assolida de nou llavors es pot continuar endavant.

La resta, com ara fer pressions for mida o promeses abrandades però actualment inversemblants, és fer un brindis al sol.

Comencem pel proper 1r d’octubre. Fem-los pànic de veritat. La llista cívica o Via Bàltica és un dels camins possibles i l’ANC és capaç de portar-la a terme. Sumem-nos al CxR i actuem conjuntament en aquesta encertada iniciativa de l’ANC. No es tracta d’anar contra ningú però sí fer real i efectiva la unitat pel sol objectiu de la implementació de la Independència de Catalunya, complir el Mandat de l’1-O i completar la DUI amb recolzament internacional, portant-la tot seguit al Tribunal de Dret Internacional de La Haia.
En aquests comentaris s’han dit coses molt vàlides, hem de trobar la manera d’estructurar-les. Em va agradar molt la força del tàndem entre Dolors Feliu i Jordi Pesarrodona enfront d’Aragonès, és vital que siguin capdavanters lúcids i coratjosos que no es deixin entabanar pel “Sèptim de cavalleria”. Ahir, vuit hores reunits per no arribar enlloc? Quantes vegades s’han reunit per coordinar una estratègia unitària per a l’alliberament urgent de Catalunya?
És que no en saben? És que no ho volen? Per això cal fer com ho van fer els Països Bàltics i van guanyar la independència, passar dels partits inútils i obsolets i configurar una sola llista per a la Independència, amb un sol capdavanter, una sola plana major i un sol programa, i van guanyar perquè van actuar fermament units i absolutament lleials al seu Poble.
Som-hi tots! Comencem a caminar tot seguit. Endavant!