La urgència de ‘despornificar’ la realitat

Amb cada notícia que surt sobre violadors múltiples, violadors en colla, violadors amb amics, col·legues, còmplices tots, assistim a una nova tanda d’entrevistes a expertes (no és femení genèric) a les quals es demana si el ‘fenomen’ és o no és una febre d’ara –espòiler: NO–, i fins a quin punt és possible treballar-ne la prevenció. D’aquesta manera, esperonats per cada cas mediàtic, els mitjans s’emplenen de veus de psicòlogues, advocades, juristes i altres professionals que, en una hora o altra, acaben assenyalant de manera unànime cap a una mateixa direcció.

Arran de la sentència del cas Arandina, per exemple, la dels futbolistes de 19, 22 i 24 anys contra una xiqueta de 15 –faves comptades–, una magistrada ho explicava al final d’una entrevista que recomano vivament: ‘Hi ha un dèficit en l’educació afectivo-sexual. Es posa de manifest la pornificació de les conductes sexuals, es fa veure com una conducta sexual allò que en realitat són fets delictius.’ Això és terrible i un bon mal presagi, perquè vol dir que aquests éssers deficitaris, un cop ficats en ‘mode porno’, ja no senten la necessitat de distingir entre el bé i el mal com en la resta d’actes de la seua vida quotidiana. I ja em direu si això es diferencia gaire dels criteris de comportament dels clàssics predadors sexuals. No canvien els fins, canvien les excuses.

Gràcies a les entrevistades sabem que, de mitjana, la primera vegada que un nano es veu exposat al porno és a vuit anys, i que a catorze ja n’és consumidor habitual. També sabem que el 70% de la pornografia que té a un cop de clic, és a dir, com a recurs immediat, es basa en l’escenificació d’abusos contra les dones, on el fal·lus és l’arma de dominació i, per variar, el centre de l’univers. De la mateixa manera, també sabem que les violacions, simulades o reals, són al capdamunt de les cerques dels petits i grans onanistes del nostre temps. No hem pogut esbrinar si l’oferta ha creat la demanda, o si ha estat a l’inrevés; en tot cas, és oficial que la canalla ja fa anys que s’autoeduca sexualment amb aquest sistema de domini i dominació com a referència. D’aquí que les xiquetes heteros, les principals damnificades, es vegin empeses a començar la casa per la teulada, accedint a pràctiques vexatòries i/o que els repugnen només perquè és l’única manera de fer que coneixen, perquè és el que els mana el guió (i potser algú més).

Assumint aquest panorama negre i irreversible, se sol dir que hem d’educar els xiquets perquè entenguin que el porno és ficció, que allò que hi veuen no és de debò, igual com passa a ‘les altres’ pel·lícules. Però aquesta comparació, que tothom d’entrada pot entendre, presenta un petit inconvenient: a la vida real, tu surts al carrer i més o menys ja pots veure que no hi ha efectes especials, ni els cops de puny no fan punx, ni les senyores no es lleven amb la pestanya posada; a mesura que una criatura creix, tot allò que veu, toca i sent el porta a confirmar-li la distància entre la ficció i la realitat, mentre que en el camp de les pràctiques sexuals, que els adults les viuen a porta tancada i amb tres voltes de pany, ja podem anar predicant que no se’n creguin l’única informació que els n’arriba clara, sense misticismes ni embuts, amb la força d’una torrentada. On l’han de trobar, en aquest cas, el contrast amb ‘la realitat’? En una conversa parental i avergonyida? En una xerrada a l’aula amb els companys i la biologia barrejada? En una concatenació de malentesos amb les parelles sexuals fins a l’edat adulta? Més aviat això.

I és per a plorar, per a llançar-se muntanya avall en un riu de llàgrimes, que aquestes qüestions amb prou feines siguin de debat públic si no és penjant del ganxo de les violacions. És per a plorar que, a la canalla, els hàgim de presentar el ‘misteri’ del sexe com el contrari de, com a oposició a, empantanegats en una batalla perduda contra la indústria omnipotent del porno. Quan, pel que fa a la ficció, ni tan sols hem sabut combatre el fonamentalisme romàntic que encara omple el cap de pardals a generacions de xiquetes, adolescents i adultes despistades, amb el seu coitocentrisme i el seu orgasmisme simultani i vaginal. Quan, pel que fa a la realitat, ni tan sols sabem parlar de l’estimulador de clítoris de moda sense fer conyetes i rialletes nervioses davant dels micròfons –oh, oh, i no té forma fàl·lica!–, aclaparats pel plaer de les senyores en el camp de la no-ficció. Molta feina per fer, ens queda, però la més urgent és trobar el despornificador que ens despornifiqui la realitat que han d’heretar les nostres criatures, que bon despornificador serà.