La terra és plana, la covid no existeix, el final s’acosta

Vegem un exemple recent que és prou gràfic per a introduir el tema –un tema que, ja us ho dic ara, només es podrà quedar en introducció–: arran de la notícia de la massacre de civils a Butxa, certs perfils ideològics van començar a inundar les xarxes i els fòrums digitals de suposades proves que tot allò borrós que es veia era un muntatge, que els morts eren actors que es bellugaven i que fins i tot s’aixecaven per aparèixer en altres escenaris; poc després, quan els fotoperiodistes i enviats especials van començar a fer cròniques sobre el terreny, la teoria del teatre de carrer ja costava més de sostenir i els mateixos perfils van passar a atribuir el genocidi als propis ucraïnesos, a una operació per fer passar una matança entre veïns per crims de l’exèrcit rus.

Casualment o no, molts dels usuaris que negaven la massacre de Butxa, i la guerra de Putin per extensió, venien de ser trompeters negacionistes de la pandèmia, que últimament va de baixa, però és que la seqüència –si fem cas del seu discurs– ja estava planificada. Per dir-ho amb el seu vocabulari, del qual m’he amarat per a tots vosaltres: la “planguerra” succeeix a la “plandèmia”, i així, mantenint el ramat permanentment distret davant de les pantalles –apaga la tele, et diuen, desperta’t!–, les elits encapçalades per George Soros poden continuar sense resistència el seu pla d’implantació del Nou Ordre Mundial; un pla en què els “inoculats” contra el fals coronavirus, ara controlats pel xip de Bill Gates i les antenes 5G, ens tornarem una mena de zombis teledirigibles i obedients, complint el somni dels poders globalistes de dirigir remotament la humanitat. Si no ho heu entès no patiu: ja feu tard per salvar la pell.

La sobreabundància d’informació, tant contrastada com falsa, i la crisi de confiança que genera són un terreny adobat per al negacionisme reactiu i les teories de la conspiració. Els seus creients veuen enganys i muntatges pertot arreu, cortines de fum i senyals ocults que només ells, els “desperts”, saben identificar i descodificar. Fins i tot la ridiculització per part dels “desinformats” forma part del pla perfectament orquestrat: fa anys que des de dalt ens giren el cervell amb sèries i pel·lícules distòpiques perquè ens prenguem a la fresca els seus advertiments i que, un cop arribi la catàstrofe anunciada de torn, ja hi estiguem avesats i no ens hi rebel·lem. Sembla una pel·lícula dins d’una pel·lícula…, però que ens ho sembli, ai, las, també forma part del pla.

Hom dirà que de negacionistes n’hi ha i n’hi ha hagut sempre –de la redonor de la Terra, de l’evolució, de l’Holocaust, de l’arribada a la Lluna, del canvi climàtic, de la sida, del càncer, de la neu (!), dels moixons (!!)–, igual que sempre hi ha hagut teories de la conspiració i encara no ens n’hem mort. Però en els temps que corren, a diferència del passat, internet és un factor disruptiu que fa que aquests “sempre” ja no siguin comparables als d’abans. Amb la pandèmia, per exemple, hem assistit a una explosió com mai de les idees negacionistes i conspiranoiques, en què el rebuig al consens científic ha circulat en peu d’igualtat amb l’evidència contrastada, i fins i tot l’ha avançada per la dreta –la relació d’aquestes idees amb perfils ultradretans també té un article–, atès que els mètodes de la ciència requereixen un temps cronològic que les tecnologies digitals i l’ultimahorisme informatiu han fulminat.

Si en algun moment semblava que en fèiem broma, ara ens posem serioses de veritat. Perquè, fins fa pocs anys, la propagació d’aquestes teories tenia les limitacions de la presencialitat, del paper i del correu postal, o com a molt d’algun programa de ràdio de matinada; avui, en canvi, circulen a l’ample pels mateixos canals per on tos fills miren els seus streamers preferits, els teus ex-companys d’institut et feliciten l’aniversari o ta tia envia mems de bon dia i bona nit a totes les seues amistats. I si abans els gurus analògics havien de picar pedra per atraure adeptes al seu voltant, avui hi ha centenars de milers de prescriptors que acumulen milions de seguidors i als quals no els cal trucar a cap porta per entrar a les cases. Sempre atent, l’algorisme treu fum: quan detecta que un usuari és propens a creure en aquesta mena de continguts, el fa coneixedor d’uns altres de la mateixa corda. Com els addictes amb les addiccions, un conspiranoic no està mai adherit a una sola conspiració.

Tot plegat no tindria gens d’importància si no fos que aquestes creences augmenten, emparades per un concepte esbiaixat de l’esperit crític i l’escepticisme sa, que ningú no pot negar que n’estem faltats, però en la direcció contrària. Fent xarxa i compartint la pseudo-informació a tota velocitat –es calcula que una bola es propaga sis vegades més de pressa que la veritat–, cada vegada hi ha més gent que s’encara superbament a científics reputats, que beu lleixiu per curar-se el càncer, que s’organitza per tombar antenes de telefonia, que acusa els meteoròlegs de censura dels chemtrails i que –i algun dia tindrem un disgust– insta a segrestar avions per fer confessar els pilots que ens estan fumigant. Sembla una pel·lícula, sí, però de terror. Sobretot quan veus mitjans de comunicació seriosos que s’apunten a algun d’aquests carros en nom d’una falsa i antiperiodística “pluralitat”.

Moltes vegades hem parlat aquí de la convivència irreconciliable entre grups socials que tenen concepcions diferents de la democràcia, perquè en la pugna hi surt perdent la qualitat democràtica en ple; de la mateixa manera, en un futur fet de persones que entenguin el consens científic de manera diferent, reduït a una simple qüestió d’opinions, la regressió com a civilització també serà generalitzada. Acabo amb una reflexió que no és meua, sinó d’un fotoperiodista desplaçat a Ucraïna a qui li van demanar si realment havia vist allò que veia: sembla que, al món d’avui, de cada informació documentada hagi de sortir sempre algú a demostrar que és falsa. És això: hem interioritzat aquesta idea que tenir esperit crític consisteix a desconfiar de tot per sistema, quan en realitat té més a veure amb saber, de cada matèria, en quina mena d’experts podem delegar la nostra confiança.