Desorientats i emprenyats

Dissabte 15 de desembre: en menys de dues hores m’arriben quatre notícies que demostren el nivell de desorientació que tenim.

Consell Nacional d’ERC: Diana Riba, parella de Raül Romeva, número 2 d’Oriol Junqueras a les eleccions europees.

Nova Crida Nacional a ERC: entre moltes altres coses, demanen ‘una àmplia candidatura republicana i unitària a les pròximes eleccions europees’.

Article conjunt dels presos independentistes: ‘només amb una unitat estratègica granítica, construïda sobre la premissa del respecte i la generositat, serem capaços de superar els embats de l’estat espanyol’.

Consell Polític de la CUP: la CUP no es presentarà a les eleccions europees.

Potser no ens queda més remei que acabar tocant fons per renéixer. Potser val més que anem carregant el nostre nivell d’emprenyada fins que siguem capaços d’esclatar i fer foc nou. Potser que deixem d’estar cofois de nosaltres mateixos i reconeguem que som incapaços de fer tot el que diem que s’ha de fer. Tots som més savis que el veí i tenim la recepta miraculosa, però ha de ser la nostra… Si no, no val.

Prou!

Fins quan ha de durar aquest lamentable espectacle? Que els poders públics de l’estat espanyol ens prenguin per ximples i sàpiguen que només en tenien prou d’anar allargant el conflicte per fer possible que sortissin les divisions internes, els egos irreprimibles i els enfrontaments caïnites, ja era dins el guió. Ha passat sovint en la nostra història. Que nosaltres no ho hàgim après és el que ens ha de preocupar.

Som un poble sentimental, emocional, sensible i solidari davant les injustícies. I també som un poble preparat, culte, treballador i organitzat. Ens ho hem sentit a dir moltes vegades, i no sempre amb la millor de les intencions. Però em perdonareu si m’ho qüestiono? No cal tot, però sí alguna d’aquestes coses. Preparat i organitzat? N’estem segurs?

Es pot estar preparats i alhora ser ingenus? La primera etapa del procés d’independència ens demostra que no. O no estàvem preparats per a tot allò que podia passar o les dosis d’ingenuïtat van superar totes les previsions. Potser sí que estem preparats per a moltes coses, però per a decidir el nostre futur col·lectiu i actuar en conseqüència em fa l’efecte que no. O almenys tal com ens ho havíem anat venent els uns als altres. Ho havíem reduït a una simple equació matemàtica i ni era simple ni, sobretot, tenia res a veure amb les matemàtiques.

Organitzats, segur que sí. Aquests darrers anys hem fet unes demostracions increïbles. Hem estat l’admiració del món sencer. Hem acumulat forces i convenciment. A l’hora de les castanyes vam saber aguantar el tipus i vam dir-nos que estàvem a punt. Parlo de la gent, de tots nosaltres, evidentment. En els moments en què el protagonisme ha correspost als partits, la cosa ha anat molt diferent. Radicalment diferent.

I ara paguem les conseqüències de no haver-los posat al seu lloc. Haurien de ser els instruments dels quals ens dotem, com a societat, per a canalitzar l’acció política i, sovint, s’han erigit en els amos i senyors del nostre destí. Han actuat amb els ulls clucs i les orelles tapades i, moltes vegades, seguint camins inescrutables. Fins ara, quan els partits ens han fallat, hem dit alguna cosa com ara ‘és el que tenim i amb això hem de tirar endavant’. O no.

Aquest procés ha canviat el mapa polític català i, en menor part, l’espanyol. Som en un sistema inestable en què tots els actors es mouen com poden per treure’n rèdit i sortir-ne benparats. L’objectiu dels uns és sobreviure i superar el temporal, el dels altres és aconseguir una situació més o menys hegemònica i escombrar els rivals. Hem d’esperar el moment en què totes les peces tornin a encaixar per viure una nova etapa de quaranta anys de pau, d’estabilitat, d’avorriment, de submissió? No, no és l’única sortida.

De fet, som més a prop que mai d’un canvi de règim, de sistema. Els uns ho veuen dins el marc de l’estat espanyol. Els altres, al marge. Al marge i, alhora, convençuts que només d’aquesta manera podrà caure el règim del 78, amb tots els mals que ja s’han fet evidents. I tant de bo que el poble espanyol ho sàpiga aprofitar d’una vegada!

Però tornem a això de ser organitzats. Perquè aquí hi pot haver la solució. Una solució que apunten els presos polítics en la seva carta. Ens diuen que ‘només amb una unitat estratègica granítica, construïda sobre la premissa del respecte i la generositat, serem capaços de superar els embats de l’estat espanyol’. La gent que promou la nova Crida Nacional a ERC defensa més o menys això mateix. Enhorabona. Tant de bo des de les files del PDECat i de la CUP sorgeixin iniciatives semblants. No cal que desapareguin els partits, cal que actuïn amb una unitat estratègica clara, sincera, amb respecte i generositat i sense contradiccions com les que posen de manifest les quatre notícies amb què comença aquest article.

Ser organitzats, respectuosos i generosos comporta molts canvis d’actitud i de missatge. Tenim quatre grans fronts oberts (construir la República des de l’exili i la societat; unitat d’acció política per a instaurar la República; gestionar la Generalitat autonòmica amb eficàcia i debilitar el règim del 78), tenim diferents instruments (la mobilització popular i la lluita dels presos són els principals) i en cadascun dels fronts tenim la gent disposada i les estructures necessàries (existents o en creació). Hem après (espero) que hem de diversificar els actors perquè no ens puguin escapçar en un tres i no res. Amb aquests ingredients, només ens falta posar ordre, organització i una bona combinació de seny i rauxa. Si ho sabem fer, encetarem la segona etapa del procés i tornarem a prendre la iniciativa i marcar el rumb.