09.12.2022 - 19:50
|
Actualització: 09.12.2022 - 19:51
Fa unes setmanes vaig llegir un llibre que recomano a tots aquells interessats en les conseqüències de l’envelliment de la societat. Es diu The 100 years life (hi ha edició en castellà a Versus Libros, 2017) i els autors són els professors anglesos Lynda Gratton i Andrew Scott. El subtítol és molt aclaridor: “Viure i treballar en l’era de la longevitat”. Diuen que la vida tindrà moltes més etapes que no pas les tres actuals (estudiar, treballar i jubilar-se). Viurem molts més anys i haurem d’aprendre’n tots, nosaltres, les empreses i l’estat, a dissenyar primer i gestionar després unes vides individuals de moltes més etapes. L’estatística ens aporta l’evolució de l’esperança de vida. Sobre aquesta base, els autors afirmen que una persona que avui té vint anys té un 50% de probabilitats de viure més enllà dels cent anys.
I, és clar, diuen que ens hem d’anar preparant per al canvi. Com ha d’encaixar això dins les empreses? No serà gens fàcil. “A les empreses els agrada la uniformitat, sistemes predictibles que siguin fàcils d’implantar i d’operar. Per tant, que ningú se sorprengui que hi hagi un nombre alt d’institucions que es resisteixin a fer canvis. Tot i això, la flexibilitat ja ha començat […] Promet ser una batalla similar a la lliurada respecte de la durada de la jornada laboral”, expliquen.
Tot això m’ha vingut a la memòria arran d’haver fullejat la “Consulta interactiva d’atur registrat i demandes d’ocupació”, que va publicar l’Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat dilluns passat, en què forneix dades més detallades sobre la situació del mercat laboral català. I pensava que no érem en la línia que marquen els professors anglesos, si més no, per part de les empreses i l’estat.
La cosa que més m’ha sorprès mirant les xifres ha estat comprovar com gairebé la meitat dels desocupats a Catalunya tenen avui cinquanta anys o més. Per ser més exactes, són el 47%. A mi em sembla una xifra molt elevada, perquè no segueix la mateixa proporcionalitat que en l’ocupació o l’activitat. I no solament això. He volgut mirar quina era la situació abans de la pandèmia i he verificat que el desembre del 2019 els desocupats que passaven de la cinquantena eren el 41% del total. Hem fet un pas enrere! Què ha passat aquí? Que potser la postpandèmia encara “estima” menys la gent sènior?
També he pensat en l’envelliment de les plantilles. No ens n’adonem, però els anys passen molt de pressa. L’edat mitjana de la població treballadora ocupada a tot l’estat espanyol ha passat dels trenta-nou anys l’any 2000 als quaranta-tres el 2017. Però em sembla que això no afecta les xifres que he presentat. Més aviat, el problema ve per la via de les empreses. Recordo que no fa gaire Francisco Mesonero, director general de la Fundació Adecco, afirmava que “prescindir dels treballadors més experimentats és un profund contrasentit, en una societat que envelleix”. Deia que calia lluitar per evitar-ne l’exclusió.
En la seva opinió, hi ha qüestions fonamentals en joc. “L’ocupació dels més grans de quaranta-cinc anys s’hauria de considerar una qüestió d’estat, un element crític perquè el nostre estat del benestar sigui sostenible en el temps. De fet, Espanya no podrà mantenir la posició competitiva global sense la força laboral sènior”, assenyalava.
Però les coses no van pas així, aquí. Ens equivoquem. La societat envelleix acceleradament i la massa laboral es contrau, cosa que fa perillar els comptes de l’estat i el progrés econòmic i social. En un moment en què hauríem de sumar treballadors al mercat, expulsem els més grans de cinquanta anys de manera gairebé metòdica. Les taxes d’ocupació dels segments de més de cinquanta-cinc anys a Catalunya i l’estat espanyol es troben entre les pitjors d’Europa (28% i 26%).
He pensat que podria ser que la part de desocupats de més de seixanta anys estigui inflada. Ja sabeu, a aquesta edat, algunes empreses et proposen si vols dos anys d’atur –amb compensació o sense– i enllaçar seguidament amb la pensió, sempre que hagis cotitzat un mínim d’anys. El problema és com quantificar els qui es troben en aquesta situació i figuren com a desocupats, la qual cosa és certa, però com a part d’un acomiadament encobert. Això no ho sabrem, però crec que no seria cap daltabaix sobre les xifres plantejades.
Però fem un pas més. Un pas que reafirma això que comentem. Què passa amb els desocupats de molt llarga durada? Se’n consideren els qui són inscrits en els registres de l’atur durant més de vint-i-quatre mesos. Resulta que a Catalunya tenim 113.163 persones en aquesta situació. Doncs bé, un 71% té més cinquanta anys. El percentatge de participació es manté al mateix nivell que abans de la pandèmia. Si més no, per aquí no empitjora pas la situació. No sé si es mantindrà o fins i tot pujarà si van trobant feina els joves. Però el nivell assolit el trobo una barbaritat.
Parlo d’aquests dos aspectes cabdals amb Josep Ginesta, secretari general de la PIMEC i anterior secretari del Departament de Treball de la Generalitat, que coneix el tema des de dos prismes diferents. Quant al primer, em diu que, efectivament, la franja dels seixanta anys està inflada per les prejubilacions. “I fins i tot la dels cinquanta, encara que molt menys. Recordo el cas de Nissan, on van prejubilar gent de cinquanta-tres anys amb el sou complet, amb un afegitó a la prestació de l’atur, però això és excepcional”. Jo, com ell, tampoc no crec que això afecti gaire les xifres que s’han donat. Diu que de seixanta anys n’hi ha molts, però, de manera prudent, no gosa donar-me xifres, atès que és gairebé impossible de quantificar.
Quant al segon, em diu que el gran problema el tenen les persones de més de cinquanta anys que perden la feina. Habitualment, són treballadors que fa molts anys que són a l’empresa i estan acostumats a fer una activitat. Fer que es reciclin és molt complicat. A partir d’una edat, és difícil que la gent comenci a formar-se en una altra activitat. No és fàcil, fer aquest trànsit a partir d’una edat. Molts no han pensat mai a formar-se en un altre tema i aquests són els que fan més gruix en aquest segment de desocupats de molt llarga durada.”
La qüestió és molt complexa. És evident que com més va més anys haurem de treballar, i entre tots haurem de trobar una solució que encaixi en aquest punt, tal com exposaven Gratton i Scott. A més, hi ha el cas de les pensions, que queda just al mig, i la solució és molt complicada. Hi ha altres aspectes, com la formació, pels quals s’haurà de cercar una possibilitat d’encaix. Avui la taxa d’atur registral (calculada amb la desocupació registrada i les afiliacions a la Seguretat Social) és del 9,5%, molt semblant a la de l’EPA (9,3%). Amb les dades que hem vist, cal pensar que un 4% o un 5% (si no és més) és una taxa gairebé estructural. Per aquí també caldrà actuar amb decisió.
