09.11.2019 - 21:50
A Catalunya ens hem acostumat a comparar les xifres de la nostra economia amb les de l’estat espanyol i gairebé sempre n’estem contents, perquè acostumen a ser millors. Això passa, per exemple, amb la desocupació juvenil. La taxa que teníem el tercer trimestre era del 23,7%, molt millor que l’espanyola, que era del 31,6%. Però és evident que no n’hi ha prou. Són 78.700 joves catalans menors de 24 anys que no tenen feina i volen treballar. Aquesta taxa del 23,7% és 8 punts més alta que la mitjana de l’eurozona (15,4%) i 18 més que l’alemanya (5,5%). Observeu-ho: Alemanya té una població onze vegades superior a la catalana i, en canvi, el nombre de desocupats joves són una mica més del triple. O, si ho voleu, la taxa de desocupació juvenil catalana és més de quatre vegades l’alemanya. Ara ja no estem tan contents, oi? Espanya, que amb la meitat d’habitants que Alemanya té el doble de joves sense feina, és, evidentment, una referència molt dolenta. És el segon pitjor país europeu, després de Grècia.
Una de les causes de la gran diferència entre Catalunya i Alemanya en aquest terreny està en la implantació de la formació professional (FP) dual. Ells tenen un avantatge de molts anys (allà es va regular el 1969 i aquí sembla que es començà a moure el 2012). Recordem que la formació dual és la modalitat de l’FP en què l’estudiant es converteix en aprenent i combina la formació al centre educatiu amb l’activitat productiva a l’empresa. A Catalunya hi havia unes 4.000 empreses que tenien un conveni de FP dual amb el Departament d’Ensenyament el curs 2017-2018. Si bé el nombre d’alumnes, amb un total de 10.000 estudiants matriculats aquest curs, es va duplicar respecte a l’any anterior, el pes que tenen en el món formatiu català, el 8,5% del total de 117.000 alumnes d’FP, és encara molt minso.
I recordem que aquesta realitat és paral·lela, de fa molt temps, a les queixes de molts empresaris industrials que no troben gent preparada per a la feina que necessiten i els han d’anar a buscar a l’estranger. És un problema que cou molt. Ara sí, ara sembla que s’hi treballa. El Departament d’Educació de la Generalitat i la Fundació Bertelsmann han promogut un informe, fet per la UAB, que es va presentar fa poques setmanes, ‘La formació professional dual a Catalunya des del punt de vista empresarial’, amb l’objectiu de detectar per quins motius les empreses ofereixen formació dual a Catalunya i quines barreres impedeixen que ho facin unes altres empreses. L’informe és molt interessant i algunes conclusions de les autores –les professores Pilar Pineda (UAB) i Anika Jansen, (German Economic Institute)– sorprenen perquè trenquen amb allò que es pensava fins ara. Conclouen, per exemple, que la comunitat empresarial reconeix el gran potencial de l’FP dual i veu el model com una inversió a llarg termini, i que és una via excel·lent per a formar futurs treballadors qualificats. Segons que diuen, ‘l’FP dual a Catalunya està en la primera fase d’implantació, però avança a bon ritme’.
Tradicionalment, una de les amenaces indicades pels sindicats de treballadors, les escoles professionals i alguns investigadors és l’ús d’estudiants com a treballadors barats per part de l’empresa. Aquesta va ser l’acusació que es va fer fa molts anys i que malauradament va liquidar la figura dels aprenents, tan necessària. Per això em sorprèn que els resultats obtinguts a l’informe mostrin que no passa així, sinó a l’inrevés. Textualment, diu: ‘L’empresa catalana considera l’aprenentatge dual més com una inversió a llarg termini per comptar amb empleats qualificats en el futur que no pas com un guany immediat, és a dir, que prioritza el que podem anomenar motiu d’inversió i motiu de selecció per sobre del motiu de producció.’ Sorprenent, però, sense dubte, positiu.
Sembla que es va superant allò que m’explicava fa uns quatre anys el director de formació de la SEAT, excepcional coneixedor d’aquesta realitat. Per a l’FP dual hi ha tres punts clau, em deia. ‘El primer, que els directors la vulguin aplicar. El segon, que algú et digui que la persona que tutelaràs es convertirà en un bon professional. Això ho fan les cambres de comerç, a Barcelona. I el tercer és la implicació, no tan sols de les empreses, sinó dels tutors. A SEAT avui en tenim 1.500. Són gent que ha sortit de la nostra escola i quan els envien un aprenent, per a ells és un honor tutelar-lo. És una clara inversió en talent de futur i un estalvi en la selecció de personal.’ Efectivament són tres aspectes cabdals que en requereixen un de previ: una difusió molt més àmplia que la que tenim avui. Que les empreses coneguin més en què consisteix la cosa. Vegem-ho. Avui el 13% de les empreses de Catalunya amb més de 50 treballadors participen en FP dual, el percentatge baixa al 4% en les de 10 a 50 treballadors i és pràcticament inexistent en les més petites.
També sorprèn de comprovar que el cost, un dels elements que podria actuar com una barrera perquè les empreses acullin aprenents, especialment per a les petites, no ho sigui. Efectivament, els resultats mostren això per a Catalunya: ‘Els costos d’aprenentatge no semblen ser una limitació per a les empreses, independentment de la seva mida.’ Per aquesta raó, cal centrar-se en uns altres motius que podrien limitar la participació de les empreses en el sistema d’aprenentatge. L’estudi mostra que elements com l’excessiva burocràcia, les dificultats en la supervisió de l’alumne –més d’un terç de les empreses afirma que no ofereix FP dual perquè no poden acompanyar adequadament la persona en l’aprenentatge– i, tal com hem dit, el coneixement insuficient del sistema dual són les raons que més limiten les empreses que no n’ofereixen.
Hi ha un aspecte que em sembla molt important. Si volem ser competitius hem de tenir la gent més ben formada. I aquí els resultats també han demostrat que hi ha molts avantatges en la contractació de graduats de l’FP dual en lloc de contractar graduats de l’FP tradicional quan es refereix a competències, productivitat, lleialtat… Una de les raons pot ser, segons l’estudi, la major durada de la formació dual en l’empresa i el fet d’emprar una metodologia diferent: els alumnes desenvolupen més les competències professionals i específiques de l’empresa. Una altra raó és que l’empresa, quan té la responsabilitat d’impartir certs mòduls professionals, s’implica més en l’aprenentatge d’habilitats i els alumnes desenvolupen més competències pràctiques necessàries en el món laboral.
En definitiva, a Catalunya, les empreses consideren que la formació dual és una estratègia per a garantir un planter futur de treballadors tècnics qualificats. L’informe destaca, a més, que les empreses que encara no ofereixen FP dual no ho fan pel risc que els aprenents abandonin les empreses una vegada acabat el període formatiu, sinó més aviat perquè no tenen prou informació sobre la implantació del sistema dual. Aquest resultat reforça la necessitat de donar suport a l’empresa que no ofereix FP dual. Per això proposa: ‘Seria interessant que aquest suport provingués de l’administració i de les organitzacions empresarials i sindicals, ja que són els agents clau del sistema.’ Un suport que no necessàriament ha de ser dinerari. Segons les autores, ‘els resultats tenen implicacions importants per a la política educativa i d’ocupació. Mostren que introduir incentius financers per a les empreses no és la principal estratègia per a fomentar la implementació de programes d’FP dual, ja que el que més demanen les empreses és informació, suport i flexibilitat per participar en l’FP dual acollint aprenents’. Queda dit. A veure si en fan més cas. Seria una gran notícia per a la xarxa industrial de Catalunya i no ens podem permetre d’esperar gaire més.
