Desobedients

Una de les primeres revelacions que vaig tenir com a periodista va ser la de veure per què moren els diaris. És una mort que no és intuïtiva, ni lògica. Vegem-ho. La història diu que a Anglaterra, a final del segle XIX, la classe obrera tenia a disposició desenes, milers de diaris radicals, que feien circular amb èxit milers d’exemplars. I com a Anglaterra, a Catalunya, on la classe obrera catalana va tenir moltíssima premsa llibertària durant una gran part del segle XIX i a principi del XX. Eren diaris que funcionaven bàsicament a partir de vendes. Depenien de tenir lectors. Durant desenes d’anys, i sense obstacles, va haver-hi una gran circulació d’idees radicals, antisistema si volem, perquè els lectors hi eren. Un bon dia aquest món es va acabar. Va desaparèixer. Doncs em va impactar descobrir com. Saber-ne la raó. I veure que la desaparició no tenia res a veure amb la pèrdua de lectors. Els lectors encara hi eren. Aquests diaris van morir amb l’arribada de la publicitat. Amb l’arribada del mal anomenat mercat lliure, i les seves lleis, els diaris ja no depenien de les vendes, o dels lectors, per a tirar endavant. Depenien dels anuncis. Si tenies anuncis, tiraves endavant, i si no, no. No importava tant la quantitat de lectors com la quantitat d’anuncis. I els grans anunciants no van tenir gens d’interès a posar diners i permetre que els diaris amb idees que no obeïen el sistema, o que eren molestes o simplement diferents, circulessin. Per vendes que tinguessin, en aquests diaris no. Per lectors que tinguessin, en aquests diaris no. I és així que van morir publicacions que tenien milers i milers de lectors.

El llibre Manufacturing Consent, d’Edward S. Herman i Noam Chomsky, examina aquest fenomen tant del segle XX, el del sistema imperant que ofega els mitjans de comunicació que no interessaven amb cinc filtres: tenir publicitat o no, tenir una mida gran (una gran rotativa) o no, tenir un govern amic que els alimentés d’informació o no, tenir capacitat de superar campanyes de descrèdit o no, ser anticomunistes o no (el llibre es va publicar als EUA). Per a sobreviure calia superar aquests filtres, més que no pas tenir lectors.

El llibre es va publicar el 1988 i set anys després, el 1995, naixia VilaWeb. Avui, any 2020, trenta-dos anys després del llibre, i vint-i-cinc després del naixement del diari de Partal, Maresma i Associats, és interessant de veure com VilaWeb, i alguns mitjans més, tornen basar-se en el nombre de lectors, i no pas en el nombre d’anunciants. A can Partal i Maresma anem pel camí dels 20.000 subscriptors quan no fa pas tant tot erem just érem 2.000. (Un dels primers, Jordi Cuixart, glòria i honor ) De mica en mica, nosaltres i alguns altres tornem al model basat en els lectors, que permet la circulació d’idees, tant si agraden als grans anunciants com si no. A Catalunya, val a dir, gran anunciants ho són la Generalitat, alguns ajuntaments o l’estat espanyol, que controlen via publicitat institucional. (Crec humilment que avui hi ha massa diaris catalans que depenen d’aquesta publicitat institucional, amb el control consegüent. Recordaré tota la vida la cara de pòquer que va fer un assessor del govern català en veure, a la redacció de VilaWeb, que no depeníem dels seus anuncis.)

Cada vegada més em subscric a mitjans de comunicació. I aquests dies de pandèmia, més, que sóc dels afortunats que no ha perdut la feina ni el sou. Enguany m’he fet subscriptor, o he fet donacions puntuals, a La Directa, Núvol, Filmin, l’Aixeta i Octuvre. La darrera, ahir mentre escrivia aquest article. Perquè siguem entre tots, i cada cop més, independents del poder, que d’aquí plora la criatura dels mitjans. Per què així procuro per als altres el que m’agrada que procurin per a VilaWeb: que sigui lliure per a fer circular idees, i llengües, encara que no agradin al sistema imperant ni als seus anunciants. Que ens sapiguem equivocar tots solets, i de manera lliure, també dependrà dels lectors.