Desobediència i poder

En temps de confusió política, fa bo de rellegir Hannah Arendt. L’autora d’Els orígens del totalitarisme portava una mirada clara i penetrant sobre els fets polítics. El 1962, comentant l’èxit de l’ultimàtum de Kennedy durant la crisi dels míssils soviètics a Cuba, Arendt observà que Fidel Castro en podia treure una lliçó sobre la fiabilitat dels seus aliats. De la retirada soviètica, Castro podia concloure que el motor de la política de l’URSS no era pas la revolució mundial sinó la política exterior russa. I en una reflexió adventícia expressava preocupació pel perill a llarg termini de les manifestacions xineses de solidaritat amb Cuba. Mao havia titllat Khruixtxov de poruc per haver retirat els míssils, aprofundint, amb aquest comentari, el deteriorament de l’aliança sino-soviètica.

D’aquest afer, Arendt en deduïa que, si els berlinesos haguessin enviat els bombers quan els comunistes aixecaven el mur, l’haurien pogut esbandir sense gaire rebombori. Reconeixia que amb això no s’hauria resolt el problema de Berlín, però l’acció hauria tingut conseqüències. “És exasperant –deia– veure l’equanimitat amb què obeeixen els alemanys, especialment quan obeeixen el senyor Ulbricht, el darrer estalinista, que és on és solament perquè els russos volen castigar els alemanys. Els alemanys semblen incapaços d’entendre que la política i la llar d’infants no són una mateixa cosa.”

Saltant analògicament de la crisi dels míssils a la del mur de Berlín, Arendt no pretenia comparar dues anècdotes, sinó posar en relleu la conveniència de no cedir al xantatge. L’obediència passiva dels alemanys no era patrimoni de cap ideologia. Ja s’havia posat en evidència durant el nacionalsocialisme, flagell perfectament eludible, com suggeria Bertolt Brecht al títol de la peça teatral Der aufhaltsame Aufstieg des Arturo Ui.

Ningú amb un mínim de coneixement de la seva obra no podrà acusar Arendt de frívola. Tanmateix, de l’episodi més crític de la guerra freda, deia que no li havia causat gens d’angoixa, perquè estava convençuda que no acabaria en guerra. I, malgrat no explicar-ho, és evident que, tant en el cas de Cuba com en l’oportunitat perduda d’impedir la construcció del mur de Berlín, l’atot que desballestava la catxa soviètica era la bomba atòmica. Actuant resoludament contra la divisió de Berlín en dues zones impermeables, l’autoritat militar hauria pogut prevenir vint-i-vuit anys de misèria socialista a la capital de la RDA, amb efectes a les altres repúbliques de l’Europa de l’Est.

En cap cas Arendt no apadrinava l’ús de la bomba, com sí que ho feia un altre jueu emigrat de l’Alemanya nazi, el professor de govern a Harvard i eventualment poderós secretari d’estat Henry (Heinrich) Kissinger. Políticament potser més realista i sens dubte més cínic que Arendt, Kissinger sabia, si més no d’ençà de 1954, que els Estats Units mai no farien bona l’amenaça de guerra termonuclear, si no eren atacats en el seu territori o en el dels aliats més pròxims (en aquella època, l’Europa occidental). Conscient de la capacitat minvant dels Estats Units per a guanyar guerres convencionals a gran escala, reconegué que la inversemblança d’iniciar una guerra nuclear sols deixava el govern amb dues opcions: o acceptar condicions ignominioses amagant la derrota darrere d’explicacions enrevessades, o embarcar-se en guerres limitades amb objectius ben definits, sense pretendre la rendició incondicional de l’enemic. A mig camí entre l’amenaça inversemblant de guerra nuclear i acceptar passivament l’acció enemiga en les anomenades zones grises (d’influència disputada), la guerra limitada podia, fins i tot perdent-la, encarir el preu per a l’agressor i afegir un nivell més a la política de dissuasió.

Havent conclòs que els Estats Units necessitaven refer la capacitat de guanyar guerres limitades, Kissinger es preguntava quines serien les armes més adequades. És llavors que es decantà per les armes nuclears tàctiques, que podrien utilitzar-se sense causar una destrucció excessiva. (La pregunta sobre qui o com defineix l’excés era una flagrant petició de principi.) I com si l’eficàcia fos l’argument definitiu en favor de la idea, assegurà que els Estats Units sabrien emprar aquestes armes més efectivament que no els russos.

Feliçment els Estats Units mai no han posat en pràctica la guerra nuclear limitada. Irònicament, ha estat Rússia que ha amenaçat de fer-ne ús en la guerra d’Ucraïna, tot i que ara per ara sembla que el càlcul dels riscs associats assisteix al principi de dissuasió. Arendt, prou lúcida per a comprendre que el poder no es pot pas renunciar impunement, no hauria cedit mai a la temptació d’esprémer-lo fins a les darreres conseqüències. El 28 de maig de 1968, en carta adreçada a la seva amiga, l’escriptora Mary McCarthy, comentava les protestes contra la guerra del Vietnam que llavors sacsejaven la societat americana: “No crec pas que hagis de fer res, jo tampoc no faig res tret de quan sóc a la universitat [The New School for Social Research]. Vaig signar una de les moltes protestes i això és tot. No penso fer-ne una professió. Però és prou clar què vol J[ohnson] –Pax Americana, allò mateix que Kennedy denunciava.”

Era una posició equilibrada, raonable i tanmateix compromesa, malgrat la impressió d’escepticisme o d’inhibició que pugui evocar la frase citada. En aquell ambient de fervor pacifista i de crítica multitudinària contra el govern –a la mateixa carta Arendt escriu: “En tots els cercles intel·lectuals es necessita cert grau de coratge per a declarar-se a favor del govern”–, la pensadora es nega a deixar-se endur pel corrent dominant i es limita a signar formulàriament una de tantes protestes com li posen davant, observant simplement que Johnson havia embarcat el país en una política d’intervenció exterior que Kennedy (a qui ella admirava) havia volgut escapçar.

Tanmateix, el 1962 havia escrit, referint-se a la submissió dels alemanys de l’Est: “En política, obediència i suport a un règim són una mateixa cosa”. Això tant valia per als alemanys que es deixaven governar per Walter Ulbricht com per als americans que secundaven l’escalada de la guerra al Vietnam, per als russos que toleraven el sistema soviètic i avui toleren la guerra de conquesta d’Ucraïna, els palestins que consenten el terror d’Hamàs o els israelians que aproven la manera de conduir la guerra de Netanyahu. La frase d’Arendt és d’aplicació universal. Ve a dir que en tota situació de govern és impossible de distingir on acaba l’opressió i comença la complicitat. Però no s’ha de confondre amb una crida a l’anarquia, sinó a la responsabilitat. L’advertiment val també per a les nacions sense estat i, en el cas concret de Catalunya, lleva tota credibilitat a l’argument d’imperatiu polític que esgrimeixen alguns càrrecs electes quan juren la constitució espanyola, però també la resta de ciutadans en l’obediència banal de cada dia que ve a ser un plebiscit reiterat, començant per la genuflexió lingüística i acabant per la submissió institucional.

Arendt no perd mai de vista la importància de la dissuasió ni la vanitat d’una catxa que no amaga cap atot. D’aquí ve el seu sarcasme sobre confondre la política amb una llar d’infants. Hom pot triar la purificació ascètica i renunciar al món abandonant-lo a la seva deriva, o pot endinsar-s’hi i enfangar-se en l’intent de donar-li forma. El poder, com els diners, embruta qui el remena, però és la condició de la independència a què poden aspirar els pobles. Creure que un poble serà exaltat entre les nacions pel fet de no exercir cap poder és una manera infantil de rebolcar-se en la impotència.