Preparats, llestos, desobedients!

No es pot negar que el full de ruta del procés fa certes giragonses. N’hi ha que se’n queixen amargament i n’hi ha que no tant, segons la paciència i la qualitat del GPS que gastin. Despisteu el personal convençut, diuen uns. Cert, però també es despisten els adversaris i enemics, tinguem-ho present. A més, no és escrit enlloc que el camí cap a un estat propi hagi de ser recte o fer baixada. El famós referèndum o referèndum sembla que ha calmat els més inquiets, almenys durant una temporada.

Una cosa, però, sembla cada vegada més evident: en la previsió d’un referèndum no pactat a què ens aboca el nacionalisme radical espanyol, en algun moment o altre apareixerà la desobediència. Com a concepte i com a praxi. Podem pretendre que no, que sempre hi haurà una legalitat que caldrà obeir, la catalana, contraposada a una legalitat espanyola que haurà deixat de ser vigent. És una manera de veure-ho, és clar. Però després de tants anys de lleis arnades, encara que tècnicament no desobeïm, la sensació s’hi assemblarà molt.

I aquí ve la gran pregunta: com anem de desobediència els catalans? El tòpic diu que no solament som pacífics, sinó que també som pactistes i no gaire valents. Jo crec que som més lents que no covards i clarament ens disgusten les trencadisses. Qui està acostumat a rebre es torna mesell, sí, però fins que se’n cansa. Hi ha una escena brillant a Trainspotting, en què un personatge diu que si els escocesos han estat capaços de deixar-se colonitzar pels anglesos és senyal que no valen res. Doncs això. És allò de voler la independència per una qüestió de bon gust, com deia Ramon Barnils.

Tornem a la pregunta. També se la feia Ferran Requejo l’altre dia en una excel·lent entrevista i tenia tanta força que va merèixer anar a parar al títol: ‘Serem prou forts per a aguantar la nostra legalitat sense fer cas de l’altra?’. Jo crec que sí. Jordi Carbonell va ser fort quan es mantenia fidel al català als calabossos de la Via Laietana l’any 1971, encara que això impliqués més tortures. Xirinacs també ho va ser quan es manifestava diàriament davant la Model de Barcelona, durant un any i nou mesos, per reclamar l’amnistia el 1976.

Casos aïllats i antics? Potser. Anem a casos més recents. Molt interessant va ser la campanya ‘No vull pagar’ contra uns peatges altament amortitzats, originada per una iniciativa individual. La van seguir milers de persones, va agafar molta embranzida i només les multes i una certa sensació d’indefensió la van desinflar. Més interessant encara i amb final feliç va ser el moviment d’objecció de consciència i sobretot el d’insubmissió al servei militar de la dècada dels noranta. Especialment al País Basc i a Catalunya, curiosament o no, uns quants milers de joves que s’arriscaven a anar a la presó vam acabar tombant l’estaca del servei militar a final del 2001. Una causa justa, una situació insostenible, molta determinació, el xip mental que et fa inconcebible ser segrestat durant un any o més i la resta són faves comptades.

Cal un mínim d’estratègia i d’organització, sens dubte. Però l’exemple dels peatges mostra com a vegades hi ha un efecte de contagi sorprenent. He deixat per al final l’exemple més recent, el del 9-N. Aquell dia, 2.344.828 persones van desobeir festivament i van anar a votar malgrat les amenaces i la campanya de la por. Aquell dia, l’estat espanyol va demostrar que ja no podia fer complir les seves lleis a Catalunya. La desobediència civil té una llarga història, a Catalunya i al món, amb molts herois que un dia van decidir de deixar d’obeir com esclaus i començar a ser lliures tot desobeint.

Martí Estruch Axmacher, @MartiEstruch