El futur inquilí de la Casa Blanca ha promès enllestir la guerra a Ucraïna immediatament. Previsiblement cedint a Moscou les regions ocupades a l’Est del país i obligant Ucraïna a acceptar l’annexió de Crimea. Sense el suport dels Estats Units, Europa farà algunes fintes retòriques per a justificar l’acatament a la voluntat de Putin, qui haurà demostrat l’actualitat del venerable procediment de conquesta. La resta del país romandrà provisionalment com a terra de ningú sota l’amenaça de Moscou, exactament com la república nominalment independent de Georgia. No paga la pena de discutir amb gent que, havent comprat la propaganda russa, justifica l’agressió de Putin per una suposada ampliació de l’OTAN que sols s’ha esdevingut quan Suècia i Finlàndia s’hi han adherit a conseqüència de la invasió. Però fins en el cas d’haver-s’hi incorporat Ucraïna per voluntat dels ucraïnesos, això tampoc no justificava destruir i esclavitzar una nació sobirana. Ara que el paraigua americà amenaça de plegar-se, Europa no troba en si mateixa ni els recursos ni l’esma de parar els peus al darrer cercabregues continental. Des del començament de la guerra, Putin cerca d’atemorir una Europa insolidària agitant la sonalla nuclear. L’amenaça, poc creïble, és tanmateix efectiva psicològicament.

Quan Espanya s’integrà a l’OTAN, el govern soviètic amenaçà d’apuntar els seus míssils nuclears cap a la Península Ibèrica. El xantatge no feu efecte, perquè el 1982 els soviètics no es podien permetre passar de la provocació al fet quan la guerra freda ja es decantava a favor d’Occident. Si tenien alguna temptació, els 108 Pershing II instal·lats pels Estats Units a la República Federal d’Alemanya entre el 1983 i el 1985 acabaren de dissuadir-los. Però ara la truita s’ha girat amb un saltabarrancs que creu fer ús de la dissuasió quan amenaça d’emprar les armes nuclears i anuncia la guerra global en mig de la que ell ha inflamat.

El col·lapse de l’imperi soviètic fou una humiliació sense precedents. No sols perquè descobrí la buidor ideològica de la utopia sobre la que s’havia edificat l’estructura de poder, sinó també perquè la derrota del sistema posà de manifest l’endarreriment tecnològic i les febleses de l’exèrcit que durant dècades havia corgelat els països de l’Est i del centre d’Europa. La desmoralització que corcava la societat russa, personificada en l’alcoholitzat primer president electe, Boris Ieltsin, per força havia de mudar-se en ressentiment. I encara més quan molts membres del Pacte de Varsòvia manifestaren una clara vocació de reintegrar-se a Europa. Per a Putin el ressentiment i la voluntat de venjança han esdevingut necessitat. L’efecte retardat de la desmoralització d’aquella expotència es manifesta en la cerca exclusiva de poder sense cap més finalitat que acumular-ne tant com li permetin els vells enemics, que tornen a ser-ho en el present.

Aquest mòbil elemental el duu a prescindir del fingiment típic a les democràcies d’actuar d’acord amb la legalitat i les normes civilitzades. L’ha dut a menystenir fins i tot l’aparença de respectar els tractats i a professar sense embuts la criminalitat que s’amaga darrera la política de la força. Per això Putin, transgredint el tabú en què recolzava l’ordre internacional d’ençà del final de la guerra freda, es llançà de cap a una guerra que no preveia en la seva gravetat i duració. Indiferent a la voluntat dels ucraïnesos, Putin es pensava que la invasió seria un cop d’efecte que, com l’ocupació de Txecoslovàquia per Hitler, prostraria els ucraïnesos i paralitzaria una Europa que torna a ser una olla de grills. Ucraïna sols era l’aperitiu. Després vindrien les repúbliques bàltiques i altres satèl·lits de l’antiga Unió Soviètica devorats d’un en un i a molt baix preu.

Torna l’hora dels dictadors i com als anys trenta del segle XX, no sorgeixen espontàniament. Les condicions han madurat durant molt de temps. Però hi ha diferències notables. Allò que més salta a la vista és que actualment els dictadors no tenen ideologia. No els en cal. Qui cerqui de classificar Putin com un salt enrere a la doctrina de la Unió Soviètica s’erra. Putin té més retirada amb la figura d’Ivan el Terrible que no pas amb Lenin o Stalin. D’Ivan Vassílievitx, el primer tsar i príncep de tota Rússia, Putin té la condició d’autòcrata que dominà i esporgà la noblesa (Putin ha esporgat l’oligarquia tallent de soca-rel qualsevol indici d’oposició) mitjançant l’oprichniki, la policia política que ell va crear.

Mirant enllà de les fronteres d’Europa, el comunisme de Xi Jinping casa malament amb el capitalisme expansiu de la Xina, mentre que el comunisme de Corea del Nord no s’adiu gens amb la tirania dinàstica de Kim Jong Un i la societat militaritzada i famolenca en què ha convertit la meitat nord de la península. A l’altra banda del Pacífic, a l’ou de la serp del capitalisme, si algú pretén que Donald Trump és un exponent del neoliberalisme, tindrà difícil d’explicar la seva dèria pels aranzels, la postura antiavortista, l’expulsió massiva d’immigrants malgrat el daltabaix econòmic anunciat pels experts, o la retirada de l’escena geopolítica amb conseqüències globals incalculables.

Els dictadors del segle XX encara sentien la necessitat d’exhibir una ideologia. Franco, que no en tenia cap, tret de la tradició militar espanyola basada en els pronunciamientos i un catolicisme arnat profundament anticristià, s’emparà de la Falange per a revestir-se amb els parracs d’una ideologia de segona mà, copiada de les que triomfaven a Europa. Avui no calen tants miraments. Ni Pedro Sánchez ni Alberto Núñez Feijóo no tenen cap ideologia —la unitat d’Espanya no té prou consistència conceptual per a considerar-se’n una. Tampoc en tenen els partits que viuen de la retòrica incendiària i la revolució com a únic objectiu, car no ser res més que anti- traspua una ànima parasitària i no cap ideologia pròpia.

Trump és un signe dels nous temps. Ara, el trumpisme no s’explica ideològicament, perquè no té una causa única. En té unes quantes i més que no ens pensem. No és cap fenomen aïllat sinó un aspecte llampant, per les dimensions i el context, de la dissolució d’un ordre social esdevingut insostenible. Amb Trump agonitza l’ordre mundial que semblà consolidar-se als anys 80, quan Francis Fukuyama cregué veure-hi la fi de la història. Entenguem-nos, fi de la història no pas en el sentit pueril que molts van atribuir-li sinó en el de final de la dialèctica tal com l’entenia el marxisme dogmàtic. Amb els anys, el liberalisme que Fukuyama considerava l’únic panorama previsible en un món que havia deixat de ser bipolar s’ha revelat com un miratge. La dialèctica històrica ha desaparegut, i a l’espai monopolar que havia esdevingut hegemònic una floridura de figures sapròfites prosperen amb la descomposició. Allò que tenen en comú les figures excèntriques que han aconseguit el poder els darrers anys, els Jair Bolsonaro, Javier Milei, Boris Johnson i Donald Trump, entre més, no és una ideologia de dretes, que podria discutir-se, sinó la intenció d’escombrar el sistema vigent. Tots ells s’han enfilat al poder denunciant i prometent de netejar la podridura de les institucions i la falsa moral del “sistema”.  L’eslògan central de la campanya de Trump el 2016 era la promesa d’assecar l’aiguamoll de Washington. Tots  aquests conductors de masses, amb sinceritat autoritzada per la barroeria i manca d’educació, fan surar tot allò que hi havia d’abjecte i d’egoista als baixos fons de la societat. Desacreditant l’escrupolositat, el mirament i el rigor, donen carta de naturalesa a la incontinència, el cinisme i la ignorància.

Darrere d’aquesta evolució social, promovent-la i impulsant-la, hi ha la tecnologia. Avui que les masses participen en la política, creuen tenir opinions i es creuen en el deure de tenir-ne, és més important que mai doblegar-ne la voluntat abusant de la credulitat de la gent. Amb el pretext de democratitzar l’opinió, els mitjans socials, els podcasts i la selva de diaris digitals accessibles a tothom arreu i en qualsevol moment han arraconat la lectura rigorosa de textos complexos i convertit la informació en una allau permanent d’impressions atomitzades i la reflexió en una reacció impulsiva sense enllaç ni continuïtat amb les anteriors i les que vindran després. El jovent, una part extensa del jovent, considera amortitzada la cultura tipogràfica i s’entrega sense reserves a l’aparent veritat de les sensacions facilitades per la tècnica, que cada vegada més conforme les ments i les desarma davant la propaganda, que opera mitjançant la seducció i la valorització de la sensualitat, alhora que automatitza el pensament incrustant-li els eslògans que eliminen la necessitat i fins la possibilitat de distanciar-se’n críticament.

L’organització tècnica de la vida té com a finalitat l’estandardització del pensament i la regulació de la conducta. L’aparent revolució conservadora en curs no és tal revolució, i en tot cas no és pròpiament conservadora, car, eslògans de retorn a banda, inaugura una època de dimensions i característiques desconegudes en què la racionalitat tecnològica portada fins a les últimes conseqüències es combina amb la irracionalitat que els líders estimulen i afavoreixen en els seguidors, no sols permetent-ne els excessos sinó fins i tot recompensant-los. Als Estats Units l’evolució del cinisme es pot mesurar per un fet no gens anecdòtic. En el passat la simple acusació d’infidelitat marital podia acabar amb les perspectives d’un candidat presidencial. Fou el cas de Gary Hart el 1987. Després vingueren acusacions més greus i més disputades, com la  d’Anita Hill a Clarence Thomas durant la confirmació del jutge al tribunal suprem el 1991. La mateixa història es repetiria el 2018 amb la confrontació durant la confirmació de Brett Kavanaugh amb una professora de Stanford que l’acusà d’haver-la agredit sexualment als anys 80. I encara més espectacularment, es convertí en escàndol universal amb la investigació del president Bill Clinton per l’afer Lewinsky el 1998.

Uns quants anys després, Donald Trump tornarà a la presidència malgrat estar condemnat per comprar el silenci de l’actriu porno Stormy Daniels durant les eleccions del 2016, i condemnat en un altre judici a compensar monetàriament l’escriptora Jean Carroll, qui Trump hauria violada en un vestidor d’uns grans magatzems l’any 1996. La mudança rau en què la immoralitat no li ha restat suport ni entre els evangèlics, que l’han votat en massa, sinó que més aviat l’ha dotat de prestigi sobre tot entre una part de l’electorat fascinada per la síntesi de sexe i criminalitat. Sens dubte és per això que quatre de les persones designades per a ocupar un càrrec al seu gabinet suporten amb bon fetge acusacions de mala conducta sexual. No hi fa res, o potser els aureola d’un cert glamur i tot, excepte en el cas de Matt Gaetz, envoltat d’escàndols sexuals i acusat d’abusar d’una menor. Gaetz, qui Trump havia triat pel càrrec de fiscal general de l’estat, ha hagut de retirar-se davant la probabilitat que el comitè d’ètica de la Cambra de Representants, dominada pels republicans, cedeixi a la pressió i publiqui els resultats de la investigació interna de la cambra.