Desistir de governar

Jo sóc dels qui està convençut que la independència de Catalunya és necessària, entre més motius i sobretot, per poder atendre millor les necessitats dels ciutadans del país. No ens cal que ningú ens tuteli a l’hora de governar-nos ni, encara pitjor, que ens governi com si nosaltres en fóssim incapaços. Sabem que, quan la gestió és pròxima al ciutadà, es pot respondre amb més rapidesa i amb més eficàcia a les urgències i les situacions concretes que no si es fa des de la distància, des de les altures o des del desconeixement, que sovint és menyspreu, cap als qui rebran les conseqüències de les decisions.

Per això trobo que és especialment greu la suma d’ineptituds que el govern català va exhibir fa uns dies arran dels ajuts oferts als autònoms. Ja fa més de mig any de l’inici d’una crisi sanitària que ha comportat, tots ho vivim, l’aturada, l’alentiment o l’alteració de les activitats habituals; mig any que per als qui treballen per compte propi pot haver estat, i segur que per a molts és encara, una travessa del desert, com qui diu, sense ni una trista cantimplora d’aigua a l’abast. Fins ara, les administracions han tingut una actuació més aviat poc decidida: a estones han vacil·lat massa a l’hora de mirar d’aturar l’extensió dels contagis, en cap moment no han estat resolutives quan es tractava de lluitar contra el seu impacte en l’economia.

En aquest context, l’anunci per part del govern de la Generalitat d’una línia d’ajuts als autònoms era, tothom hi coincidirà, imprescindible. Però fem-nos algunes preguntes sobre la mesura.

Primera pregunta: De quins imports haurien de ser els ajuts, per no resultar finalment –ni que sempre valgui més poc que res– un simple gest testimonial? Els dos mil euros oferts equivalen, mal comptades, a mitja dotzena de quotes generals d’un autònom. Quotes que ha calgut pagar cada mes inexcusablement, llevat en alguns casos dels dos mesos més estrictes del primer confinament. Era aquesta, la voluntat de l’administració? Subvencionar les quotes que s’han hagut d’abonar a la Seguretat Social durant el període ja vençut de pèrdua de bona part de l’activitat? N’hi ha prou per a res, amb això?

Segona pregunta: Si es calcula, com hem llegit aquests dies a diversos mitjans, que al país hi ha cap a mig milió d’autònoms i que almenys una cinquena part complien les condicions per a acollir-se a l’ajut, com se’l pot dotar d’un import que cobrirà només deu mil sol·licituds? Aquí cal fer diverses consideracions més. Una: si detectes cent mil necessitats i decideixes que amb dos mil euros pots aturar el cop, necessites dos-cents milions d’euros. Se’n diu aritmètica. Dues: si no pots disposar sinó de vint milions, cal que decideixis quines són les necessitats més urgents, fins a cobrir les dels deu mil sol·licitants que pots pagar. Si no, converteixes l’ajut en una mena de loteria inacceptable, en una cursa competitiva del tot denigrant, com ha passat. Tres: costa d’entendre que en aquesta situació no diguis ben alta la xifra de què hauries de disposar per atendre la necessitat i facis notar que si no la tens, és perquè no t’arriben del govern espanyol ni el gruix d’allò que recapta aquí en impostos ni la part que ens correspon del fons europeu. Vaja, que ets cornut i pagues el beure. I quatre: sorprèn que, pocs dies després, anunciïs sense despentinar-te que destinaràs cent milions d’euros a incrementar el sou dels funcionaris; no hauria estat millor arribar a cinquanta mil autònoms més que no apujar encara no l’1% el sou dels treballadors públics? D’això n’hauríem dit prioritzar. I en aquest cas segur que no despullaries un sant per a vestir-ne un altre.

I la tercera pregunta: Com pot ser que, per acabar-ho d’adobar, després de massa presumir de modernitats tecnològiques i connectivitats competitives, per vehicular aquest ajut disposis una eina que no suporta ni la primera allau de sol·licituds? És magistral: sobre-excites el personal convocant una subvenció a la qual amb prou feines un de cada deu podrà accedir, l’humilies posant-lo davant d’un coll d’ampolla per on la immensa majoria no hi haurà manera que passi i després fas un mica com si no hagués passat res. Bé, sí, demanes perdó d’aquella manera que se sol demanar perdó quan has de quedar bé.

Es podia fer pitjor? Sí. I, com que es podia, encara s’ha fet pitjor. Perquè els consellers dels dos departaments implicats han acabat tirant-se els plats pel cap, com si no formessin part tots del mateix govern. Com si per als frustrats destinataris dels ajuts tingués cap importància que la culpa fos de l’un o de l’altre o quin partit polític hauria de respondre per cadascun.

I ara que parlem dels partits: com és que els que donen suport al govern no han estat els primers exclamar-se i a exigir responsabilitats de debò? Tothom s’equivoca, i en una situació de crisi els errors fins i tot poden arribar a ser comprensibles. Però no reaccionar davant l’error, no corregir-lo i no reconduir la situació fins a capgirar-la en un èxit, i per contra deixar que la capitalitzin els adversaris, té massa de suïcidi polític. Sort que les eleccions queden tan lluny que ja ningú no se’n recordarà…