Un desig no és un dret

Ara tinc dos fills. Un fill i una filla. Però fa set anys em deien que segurament no podria tenir-ne. I em vaig preparar per assimilar-ho. Van ser dies molt introspectius, de dol. De sentir-me tarada com a dona. Encarava una fecundació in vitro i tenia clar que si fracassava no estava preparada per enfrontar-me a una segona ronda. Volia tenir fills, sí, però el meu desig era tan fort per a passar per damunt de la meva salut mental? Els volia a qualsevol preu? Com encararia el fet de no tenir-ne, la pressió social? Per què volia tenir-ne? Durant aquells dies de dubte, vaig intentar destriar el meu desig genuí del desig marcat per allò que dicta la societat: fins a quin punt és un fet cultural voler ser pare o mare? El que és clar és que aquest desig de les dones és un d’aquells fets que la societat ha cobert de purpurina. La literatura, i sobretot el cinema, durant anys ens ha venut un únic model de dona i de maternitat: una dona càndida i afable, que xerra prou i sap fer riure el marit i els convidats, però que sempre sap quan ha de callar per no passar de la ratlla i incomodar-lo. Una dona que, després de casar-se, sent el desig de ser mare, o a l’inrevés, primer en sent el desig i aleshores comença a empènyer el marit (a qui tant li fa tres com trenta-tres) perquè es casin. Ell hi accedeix malgrat que no té gens clar si desitja ni l’una cosa ni l’altra, però ja li està bé. I, ara sí, un cop casats, ve la típica seqüència del coit: cossos coberts per llençols atrapats sota les aixelles, ulls que es tanquen amb suposat plaer, i una boca femenina una mica oberta que sembla gemegar, mentre grapeja l’esquena nua d’ell. I d’aquí passem a la prova d’embaràs positiva i a la dona prenyadíssima, vestida amb una granota texana i un mocadoret al cap, mentre pinta amb colors angelicals l’habitació per al futur nouvingut a la nova casa on s’han instal·lat. I ho rematem amb una escena de postpart, gens allunyada de la realitat (llegiu-hi la ironia), en què la dona somriu feliçment mentre bressola la criatura. I ja ho tindríem tot fet: al primer clau, sense cap discussió matrimonial, nova criatura a la família, i tot ben feliç i sense fissures. És allò de sempre, ells narrant-nos a nosaltres, les dones, descuidant-se tots els matisos, les ombres, les contradiccions, les dificultats i els ofecs. I res de tot això no és un fet innocent, no és gratuït. Té conseqüències. D’entrada, implica pensar que tothom que desitja tenir fills ho aconsegueix i, a més, de manera relativament ràpida. Allò que no mostrem, al cinema o socialment, no existeix.

Amb purpurina han decorat també la realitat de les dones explotades reproductivament. Els ventres de lloguer, la gestació subrogada. Hi posen molta purpurina i coloraines per vendre’ns una realitat angelical: aquestes dones venen els seus cossos altruistament, és un win-win. I més purpurina: la il·lusió als ulls dels pares i mares quan s’emporten la criatura! Però ara, a Ucraïna, un dels països on es contracten més dones perquè gestin per a altres, hi ha esclatat la guerra, i no hi queda ni rastre de purpurina. Ara, la runa mostra que qui ja era vulnerable, ho és i ho serà encara més. La realitat és que, amb connivència dels governs, les clíniques que ofereixen aquests serveis i agències intermediàries es van enriquint gràcies a dones que gairebé sempre viuen en la pobresa extrema. A algunes, les han anades a captar al Donbass aquests darrers vuit anys de guerra: “No tens res oferir als teus fills, oi? Doncs guanya diners gestant per a altres.” Dones que signen contractes absolutament abusius i inhumans sense que ningú les pugui assessorar legalment. N’hi ha que, fins i tot, els signen un cop han parit. Clíniques implicades sovint en processos penals per impagament d’impostos i tràfic de persones, que estafen a una part i a l’altra. Clíniques que s’aprofiten d’aquelles persones que no volen adoptar o acollir i els diuen que tenen el dret de fer realitat el seu desig. Aquests dies he pogut llegir un dels contractes model que signen les dones gestants, i he plorat i m’he indignat molt. Literalment lliuren els seus cossos i les seves vides a aquestes clíniques reproductives: si són casades, els marits han de donar-los autorització, no poden tenir relacions sexuals, ni anar amb transport públic ni banyar-se. Si agafen una malaltia de transmissió sexual, perquè són violades, per exemple, han de pagar sancions desorbitades. Si la família compradora i l’equip mèdic consideren que el fetus presenta alguna anomalia, la dona es troba obligada a avortar, perquè, si no, haurà d’assumir també una sanció econòmica que no es pot permetre. Per contracte, els demanen que tinguin fills prèviament, per comprovar que són fèrtils i poden gestar, i aleshores, el setè mes d’embaràs, són separades dels seus fills biològics i enviades, sovint a Kíiv, a viure en condicions molt qüestionables, amb més dones en la mateixa situació, sota la tutela de la clínica. Aquesta és la realitat de les dones. La realitat dels nadons fa esfereir tant o més: sense que el govern en porti un registre, neixen i viuen durant dies o mesos als llimbs de la legalitat, alguns no consta ni que hagin existit. Els separen de la mare gestant al cap de dos dies, i els deixen en una clínica mentre esperen la família compradora, que en massa casos no arriba a aparèixer mai. Tot plegat, barbàrie: infants sense drets, dones explotades i pobresa i més pobresa que ara la guerra encara agreujarà més. I em deixo coses per dir, però us encoratjo a cercar-ne més informació per prendre consciència social i arrencar la purpurina. Els nostres desitjos a vegades ens fan esclaus; no obstant això, un desig no és un dret. I menys quan aquest dret aniquila el dret del teu objecte de desig, el fill o filla, quan aniquila els drets de la dona que se sacrificarà per concedir-te’l.