21.03.2025 - 19:55
|
Actualització: 22.03.2025 - 13:12
Aquesta setmana han passat moltes coses. I n’hi ha hagut una de poc comentada, malgrat el significat que té i com ens pot afectar directament la butxaca. Resulta que els consells de sis bancs centrals s’han reunit per decidir què fer amb els tipus d’interès. Òbviament, hi ha hagut informació puntual i abundosa de què ha decidit la Reserva Federal americana (Fed), però no tanta sobre què han fet el Banc d’Anglaterra, el Banc de Suècia, el Banc del Japó, el Banc Nacional Suís i el Banc Nacional de la Xina. Tan sols un, el suís, ha decidit de retallar el seu tipus d’interès, un quart de punt, fins a deixar-lo en el 0,25% i el mantindrà així, pel cap baix, fins el 2026, segons que creuen la majoria dels economistes enquestats per Reuters, que també diuen que el risc que el tipus torni a ser negatiu és baix.
Més enllà de la decisió de mantenir els tipus referencials als Estats Units, Anglaterra i Japó (els tres principals), a mi m’han cridat l’atenció els raonaments que fan els representants de les entitats per a justificar la seva política. Tots ells tenen un denominador comú, fer front a una incertesa inusualment elevada sobre tot allò que pugui passar els mesos vinents, que els ha portat a seguir una política d’esperar i veure què passa. Tanta és la seva comunió d’arguments, que hi ha qui es pregunta si la boira que ve dels EUA els deixa veure el paisatge. Si van tots plegats a les palpentes, vaja.
Mentrestant, es comencen a manifestar símptomes que sembla que fan dubtar dels efectes interns positius i immediats anunciats per Trump en campanya. El desmantellament de l’administració que executa amb mà de ferro Elon Musk, per exemple, sembla que fins i tot a molts votants els comença a fer basarda. I es parla d’augment de preus. La resposta del consumidor és ràpida. Les vendes al detall el febrer als EUA, que van saber dilluns, han mostrat una disminució més forta que no es preveia: -0,6% en lloc de -0,2%. Aquest descens ja reflecteix una feblesa en la despesa (i confiança) del consumidor?
Sóc dels qui pensen que el president de la Fed, Jerome Powell, juga amb foc, perquè s’embolica amb dues idees contradictòries per no fer emprenyar ningú. En el seu discurs oficial, per exemple, insisteix que la incertesa és enorme en aquest moment, amb una política exterior del seu govern que complica molt el fet d’anticipar l’impacte que pugui tenir en la primera economia del món. Però, al mateix temps, sosté que, el més probable és que l’impacte dels aranzels sigui “transitori”, en termes d’inflació interna.
Dit d’una altra manera: en el seu comunicat, el supervisor bancari no plasma una gran preocupació, i assegura que els “indicadors recents suggereixen que l’activitat econòmica ha continuat creixent a bon ritme”. No obstant això, ha empitjorat les perspectives. En concret, ha revisat en quatre dècimes a la baixa, fins a l’1,7%, el creixement del PIB del país el 2025. És a dir, la Fed es troba en la complicada tasca d’equilibrar els riscs d’una inflació més alta, a conseqüència dels nous aranzels, amb una possible moderació en el creixement econòmic.
Després de les paraules de Powell, Trump va publicar en la seva xarxa social, Truth Social: “La Reserva Federal faria molt bé de reduir les taxes a mesura que els aranzels nord-americans comencin a aplicar-se en l’economia. Feu allò que toca! El 2 d’abril és el Dia de l’Alliberament als Estats Units!”, deia. Una manera molt directa de posar el dit a l’ull a Powell. O potser m’ho sembla a mi.
Algú hauria de recordar al president multimilionari que els aranzels que va aplicar en el seu primer govern, a més d’afectar empreses estrangeres, també van perjudicar moltes companyies locals i els consumidors domèstics, segons unes quantes anàlisis acadèmiques que s’han publicat. Lluny d’enriquir-se, les famílies van haver de pagar preus més alts. I la recaptació tributària, producte de la imposició dels aranzels, va ser molt baixa, en comparació al que recapta el govern amb imposts individuals i corporatius. Però sembla que hi ha hagut una pèrdua de memòria col·lectiva i ningú no vol recordar-ho.
Tampoc veuen gaire clares les coses al Regne Unit. “Hi ha massa incertesa econòmica en aquest moment. Continuem pensant que els tipus d’interès són en una senda de descens gradual, però avui els hem mantingut en el 4,5%”, va dir ahir el governador del Banc d’Anglaterra, Andrew Bailey. Poc abans, havia sabut que el PIB del Regne Unit havia registrat una caiguda del 0,1% al gener, en comparació amb el mateix mes del 2024, segons l’Oficina d’Estatístiques. Preocupa les autoritats britàniques, sobretot, el fet que la producció industrial va disminuir d’un 0,9% al gener i es va convertir en el principal factor de la caiguda del PIB global.
El dia abans, dimecres, el Banc del Japó també va dir-hi la seva, i va mantenir sense canvis els seus tipus d’interès, “arran de l’alta incertesa que afecta l’economia nipona, a causa de la guerra comercial desencadenada pels aranzels del president Trump”. Al final de la seva reunió mensual sobre política monetària, el governador va optar per mantenir en el 0,5% els tipus d’interès de referència, que ja havia apujat el gener passat. Sí, al Japó van a l’inrevés. Ara apugen els tipus. Però tenen por de tocar res per “la política comercial erràtica dels Estats Units, a més de les contramesures d’altres països”. Cal fixar-nos en el fet que parlen de contramesures, és a dir, l’entrada en guerra comercial de més i més països.
Aquest és un punt cabdal en què ahir va insistir la presidenta del BCE, Christine Lagarde, durant la seva intervenció en la comissió d’Afers Econòmics i Monetaris del Parlament Europeu. I va sorprendre tothom quan va quantificar els efectes negatius dels aranzels americans. Va detallar que una pujada generalitzada d’aranzels del 25% sobre les importacions procedents d’Europa reduiria el creixement de la zona euro en 0,3 punts percentuals, aproximadament, durant el primer any. Ara bé, va afegir: “Si Europa respon a Washington amb la mateixa moneda i eleva les taxes sobre les importacions nord-americanes, incrementarà encara més aquesta xifra, fins a mig punt percentual, aproximadament.” Aquests 0,8 punts acumulats als quals es refereix Lagarde representen més de 121.000 milions d’euros.
També es va referir als preus. Va dir que, a curt termini, les mesures de represàlia europees i un tipus de canvi de l’euro més feble, “derivat de la menor demanda nord-americana de productes europeus”, podrien elevar la inflació en mig punt percentual, aproximadament. La referència indirecta a rebaixar els tipus d’interès quedava clara. Massa incertesa, havien dit el governador del Banc del Japó i el de la Fed, i ahir Lagarde parlava d’una “incertesa molt alta i creixent”. Així veuen el panorama els qui prenen les grans decisions monetàries del món. Incertesa, amb majúscules, és la clau de tot.
Del perill d’extensió de la guerra comercial, també n’alertava l’OCDE dimarts passat. “Una escalada de les barreres comercials i la incertesa geopolítica podrien afeblir encara més el creixement mundial. Una fragmentació més gran de l’economia mundial és una preocupació clau”, assenyala l’informe, que afegeix: “Un augment més gran i més ampli de les barreres comercials afectaria el creixement a tot el món i s’afegiria a una inflació més gran.” I calculava que, si les restriccions comercials continuaven ampliant-se, el PIB mundial podria caure d’un 0,3% els tres anys vinents, i que la inflació podria augmentar de 0,4 punts percentuals anuals. Feia una crida a no entrar en una guerra, probablement, en base el desastre mundial que van causar els americans amb aquesta política l’any 1930. Sí, fa gairebé un segle.
Recordem que la llei aranzelària Smoot-Hawley de 1930, promulgada pels Estats Units, per a protegir les indústries nacionals durant la Gran Depressió, iniciada l’any anterior, va prolongar la crisi una dècada i va ocasionar una forta caiguda del PIB i un creixement mai vist de la desocupació. A més, va tenir la resposta de molts altres països, que van imposar els seus aranzels als productes nord-americans, la qual cosa va ocasionar una caiguda marcada del comerç mundial i va agreujar la crisi econòmica mundial. Esperem que la memòria torni a temps a tots plegats!
Un corol·lari de tot això que vivim, ens el pot donar l’evolució recent de “la bàrbara relíquia”, que és com definia l’or el gran economista J. M. Keynes. L’or torna a ser el centre d’atenció, perquè ha arribat a la cota històrica dels 3.000 dòlars per unça (avui, 3.037 dòlars). Factors com la inflació, les taxes d’interès i el dòlar, que sempre han influït en el seu preu, no sembla que en sigui ara els principals impulsors. Són més aviat la incertesa sobre els aranzel, i la preocupació pel creixement econòmic global, que impulsen la demanda d’actius refugi. I l’or encara n’és el principal.
