El desgavell educatiu, 1

No et fas càrrec del que és l’ensenyament si no entres en una aula i t’hi estàs una estona. Preferiblement una aula plena, i no necessàriament d’alumnes, si l’omplim de pares i mares, ja fa servei. Al setembre sempre hi ha uns quants vespres que les aules s’omplen d’adults. Vénen apressats, carregats de maldecaps, amb un paper i un bolígraf per prendre nota del que ells consideren que és important i que no coincideix en tots els casos, i mentre els professors dels seus fills i filles van parlant, ells miren l’hora, responen missatges del mòbil, pensen què faran per sopar, rumien què diran a la reunió que tenen l’endemà a primera hora, calculen quant trigaran a arribar a la feina quan acabi la reunió perquè fan torn de nit, etcètera. Posaria la mà al foc que ningú està plenament atent, i no per cansament, no per desinterès, no per mala educació, és que ara el cap ens funciona així, dividit, dispers, multifuncional. És impossible pensar en una sola cosa, carreguem tots els problemes, encàrrecs, objectius, reptes, alegries, penes arreu on anem i de vegades aconseguim encabir-los tots en un espai on no molestin, però en qualsevol moment pot passar que un s’activi, com una picada de mosquit del dia abans, i ens comenci a coure desesperadament. 

Tot això per dir que els alumnes de les nostres escoles, com més va més són i més funcionen com nosaltres, i l’educació també els empeny cap a aquest “format mental”. Això es veu des de l’inici, des que són ben petits, t’adones que tot porta a fer que la teva criatura sigui com la resta, tant si no arriba com si destaca, i això de no arribar i destacar ho deixo aquí apuntat perquè no em vull ramificar gaire, però donaria per parlar-ne també. Si una criatura petita pinta un gira-sol amb els colors de l’arc de Sant Martí, no se l’amonesta però sí que se li fa veure que els pètals haurien de ser grocs, etcètera. Si no acaba de pintar el gira-sol o surt de la ratlla, se li fa un toc d’atenció, perquè els altres ja han acabat i han aconseguit pintar els seus gira-sols sense sortir-ne. I així fins que de cop i volta ets a secundària i la qüestió ja no és pintar gira-sols però tu ja has interioritzat que si et difumines, si et mimetitzes amb el grup, tot passa millor, tens menys maldecaps. Són pocs els que arriben a l’adolescència volent pintar un gira-sol amb els colors de l’arc de Sant Martí, i ja enteneu què vull dir. Han sigut molts anys de pètals grocs i de ratlles que no s’han de passar. 

I llavors arriba un dia que l’aula s’omple d’adults, com deia abans, i com que les criatures estan a punt d’acabar l’etapa de l’educació obligatòria, toca empènyer-los a prendre decisions sobre què voldran fer. A la pissarra un dels docents hi projecta un gràfic amb tot de camins i opcions que tenen com a destí final una mena de sac de sastre enorme, al capdamunt de la pantalla, on diu “món laboral”. Mentrestant, des d’aquell gira-sol, el sistema educatiu s’ha ocupat de ser tan inclusiu que ha acceptat tothom, encara que no pintin tot el gira-sol o surtin de la ratlla, i si queda algú que el pintaria amb els colors de l’arc de Sant Martí, tant pot ser que vagi a petar al sac de les altes capacitats com que li diagnostiquin daltonisme –exagero però ja se m’entén. 

Fer-se càrrec del que és l’ensenyament, de la feina d’ensenyar, hauria de ser una prioritat dels qui ens governen, i el desgavell que és ara el sistema educatiu és conseqüència d’aquesta mala manera de no fer-se’n càrrec durant tants anys, de fingiment, de preocupació impostada, d’allau de sigles i lleis, del tsunami burocràtic que ha reduït la tasca docent a un reguitzell de proves de resistència, paciència i estómac que deixen molt poc marge per a pensar i preparar classes amb cara i ulls. 

Hi ha tants fronts oberts dins del meló de l’ensenyament que fa l’efecte que el més sensat seria calar-hi foc i començar de nou. Però com que això és inviable, tothom fa el que pot amb les eines que té, i mentre la conselleria continua sense prendre-s’ho seriosament, com un problema d’estat, com un dels pilars sobre els quals s’hauria de sostenir una societat –juntament amb salut i habitatge, també deixats de la mà de Déu–, els qui donen la cara entomen tot el que els ve com poden, com poden fins que ja no poden, que les baixes per depressió i estrès en el sector educatiu són dignes d’estudi.

Ser professor a secundària és una heroïcitat i això s’ha de dir. I ser-ne alumne, també. Tots atrapats en un sistema que té com a fita un mercat laboral. “Deixant de banda el missatge de fons que es transmet als alumnes amb aquesta visió –que l’educació és un simple mitjà, no una finalitat en si mateixa–, no és pas veritat que estiguem preparant els alumnes per a la vida, ans al contrari, tenim un sistema basat en la mentida, i els docents en som còmplices, encara que ens pesi, encara que ens costi reconèixer-ho”, escriu l’escriptor, filòsof i professor de secundària Damià Bardera en un llibre clarivident, Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu (Pòrtic, 2024, amb pròleg de Xavier Diez i epíleg de josep l. badal). 

El llibre de Bardera, com el de Toni Sala en el seu moment, és una sacsejada feta des de dins d’aquest sistema que fa tants anys que és insostenible. És un “llibre de trinxera”, segons Badal, i jo diria que a més és escrit des de la trinxera. És un docent que ha aconseguit no acabar del tot anestesiat pel sistema i ens ofereix una visió del desastre que ens farà entendre millor el nostre voltant i també el silenci, la desídia, la ignorància i el cinisme dels qui podrien fer-hi alguna cosa per (començar a) canviar-ho.