Desesperació en un poble soviètic radioactiu: la mina secreta de Ming-Kuix

“Els nostres éssers estimats, els nostres familiars, es van morir per la radioactivitat. No tenim cap lloc on anar. Cap casa, res. Restem ací, però tinc por de com pot afectar els meus fills.” La Zhildiz té prop de trenta anys i ha viscut tota la vida a Ming-Kuix, un poble del centre de Quirguísia. Els seus cinc fills, tal com ella, han nascut ací.

La casa a on viuen és una de les poques que continua habitada. Ming-Kuix és un poble que va néixer el 1955, durant l’època de la Unió Soviètica. Els russos van trobar en aquestes muntanyes la possibilitat d’extreure urani per engrandir l’arsenal nuclear. La mina donava feina a centenars de quirguisos que, tot i ser conscients dels riscs per a la salut que implicava de treballar amb aquest material, van decidir d’establir-se ací motivats pels salaris elevats. Ming-Kuix era una ciutat en creixement amb prop de vint mil habitants.

Ara com ara, hi viuen tan sols dos mil ciutadans. Són hereus dels deliris d’una nació extinta que prenia decisions a tres mil quilòmetres de distància. Arreu es troben cases abandonades. Moltes són exageradament grosses comparades amb les que es poden veure a la resta del país, senyal inequívoc que ací, efectivament, hi havia diners. Tenen les finestres trencades i les façanes en descomposició. Algunes directament són en ruïnes.

Amb el col·lapse de l’URSS i el tancament de la mina, Ming-Kuix va passar a la irrellevància total. Les fàbriques que havien crescut al voltant del municipi van fer fallida i els veïns que van poder van fugir en massa. Ja no hi havia feina ni esperances. En pocs anys va passar de ser un punt estratègic tan important que ni tan sols apareixia en els mapes a un poble fantasma.

Els qui hi resten tenen unes condicions de vida molt baixes, envoltats de quatre plantes de processament d’urani enriquit i amb por dels efectes que la radiació dels residus tòxics pot tenir sobre seu i de les seves famílies. La major part viu de subvencions i d’una mina de carbó a la vora. “La gent no té feina. Tan sols hi ha un membre de la família que treballi. Tot sol manté tota la família, la resta es queden a casa sense fer res”, diu un veí. Es diu Kasímbaiev Kanibek Mursalíevitx, té cinquanta-tres anys i treballa a l’hospital. M’ensenya la sauna abandonada que anys enrere oferia descans als habitants de Ming-Kuix. Ara és un edifici més que lluita per aguantar-se dret.

D’ençà de fa uns dies, la vida en aquesta vall de muntanyes rogenques s’ha trasbalsat. El govern local, amb la cooperació de Rosatom, una agència russa dedicada a l’energia atòmica, han engegat les feines per enretirar definitivament els residus tòxics que resten en les plantes d’urani enriquit. Dotzenes de camions recorren l’única carretera que uneix Ming-Kuix amb la resta del país, un camí tortuós de terra. Aquesta situació preocupa encara més els veïns.

“Diuen que l’urani no toca a terra, però si hi toca, farà molt de mal. No hi hauria problema si fos així de debò, però durant les feines aixequen molta pols”, comenta preocupada la Zhildiz. Per evitar-ho, la caravana de vehicles carregats de residus va precedida per un camió (a vegades de bombers) que llança aigua al camí. No obstant això, diu que els efectes de l’urani són més evidents ara que abans. “Ens fan mal les dents i el cap. Ara per ara, encara no han descobert tot l’urani, i això és el que ens fa més por.”

Quan es comença a pondre el sol, les feines a la planta d’urani s’aturen. Alguns treballadors tornen cap al poble a peu. Un d’ells, d’uns cinquanta anys, és un home de poques paraules. “He viscut tota la vida ací”, m’explica. “L’urani ens afecta dràsticament la salut. [Veure el poble així de buit] ens fa estar tristos, però tan sols quan tenim temps lliure”, fa broma. “No puc anar-me’n enlloc, estic totalment acostumat a viure ací.”

Pobles fantasma

Ming-Kuix no és l’únic lloc que va acabar desert després de la caiguda de la Unió Soviètica. Arreu de Quirguísia se’n poden trobar més que sobreviuen com poden a la seva nova realitat. Un d’ells és Eniltxek, una localitat d’alta muntanya situada molt a prop de la frontera amb la Xina, al sud-est del país. Ubicada entre les imponents muntanyes de Tian Xan, una serralada amb pics de més de set mil metres, és un dels indrets més desoladors de la nació.

Durant l’època soviètica, la ciutat creixia any rere any. Milers de ciutadans venien fins aquestes terres remotes per treballar en les múltiples mines de la zona. D’ací s’extreia tungstè, molibdè, estany i més minerals que es repartien per tota l’URSS. Grans blocs de pisos, alguns dels quals no es van acabar de construir mai, demostren el creixement exponencial de la ciutat.

Però, novament, l’evolució de república de la Unió Soviètica a república de Quirguísia va modificar les prioritats estatals i racons com aquest van passar a la intranscendència absoluta. Ara hi viuen solament unes vint famílies en condicions de pobresa extrema.

La ciutat tenia escoles, parcs infantils, blocs de pisos, balneari, grans magatzems, una zona logística… Tot, avui, en un estat de decadència corprenedor. Les feines són totes físiques i molts treballadors recorren a l’alcohol per desconnectar del dia a dia feixuc.

En la meva estada a Eniltxek, vaig conèixer dos homes que treballaven construint un estable per a un dels veïns. Amb ells vaig compartir menjar a taula i els vaig acompanyar mentre s’acabaven una ampolla de vodka. Abans de tornar a treballar, es van endinsar en una de les dotzenes de cases abandonades que hi ha pel poble i es van posar a dormir la mona. A la vora, hi havia diversos objectes que feia dècades havien donat vida i color a aquella casa. Un raspall, uns pots de melmelada i una caixa metàl·lica completament oxidada es mimetitzaven amb l’entorn després d’anys a la intempèrie.

El lloc, així com Ming-Kuix, se situa en un indret d’una bellesa espectacular. No gaire lluny, de fet, s’hi troba la glacera d’Eniltxek, la sisena més gran del món ubicada fora dels pols. Tots dos pobles sobreviuen com poden al límit de l’extinció, abandonats per la classe política, però els seus pocs habitants no perden l’esperança i veuen en el turisme una possible via per a ressorgir. “A Ming-Kuix les muntanyes són precioses”, m’havia dit uns dies abans la Zhildiz. “Ens estimem Ming-Kuix, no volem anar-nos-en a cap altre lloc. Si treuen tot l’urani d’ací, serà un bon lloc on viure.”