Care Santos i la desesperació absoluta en un aeroport de Romania

Quan Marc Augé (1935) va donar a conèixer la seva teoria sobre els no-llocs era el 1992. D’ençà d’aquell any olímpic, les coses han canviat molt, però hi ha un indret que descriu en el seu assaig que ha empitjorat notablement: els aeroports. Augé deia que els comportaments dels humans en aquests espais de la supermodernitat era molt diferent que al nostre dia a dia i explicava que als no-llocs ens despersonalitzàvem. Un no-lloc pot ser un avió, una carretera, un autobús o un avió ple de gom a gom. En tots aquests espais ens comportem molt menys humanament del que és habitual. Si hi afegim la proliferació de companyies de baix cost que, d’una banda, han augmentat la presència de gent als aeroports, però, d’una altra, han empitjorat el servei de les companyies, el caos és a punt de fer-se present en cada instant. Ben mirat, és sorprenent que no hi passin moltes més coses greus, als aeroports.

Imaginem-nos, doncs, un d’aquests no-espais en un país europeu però desconegut, com ara Romania. I imaginem-nos-hi una dona triomfadora, amb una feina molt ben pagada a qui de sobte se li enfonsa el món quan li diuen que el seu fill adolescent, de disset anys, ha provat de suïcidar-se. D’aquest aeroport romanès, a més a més, no en parteix cap vol perquè una insòlita circumstància climàtica ha blocat l’aeroport, que impedeix la sortida de trens i que fa que pensar a llogar un cotxe sigui una cosa acostada a la bogeria. Doncs aquesta és la situació de partida de la nova novel·la de Care Santos, Tot el bé i tot el mal, publicada per Columna

L’editora Glòria Gasch va explicar que havia rebut les primeres cinquanta pàgines del llibre de Santos (1970): ‘Vaig al·lucinar amb la capacitat monstruosa que té la Care de fer magnífiques novel·les. Per mi, aquest era el seu millor començament i hi havia els dubtes de com seria capaç de mantenir el nivell i com aconseguiria fer la novel·la. I al final ho ha aconseguit: enganxa des de la primera pàgina. A més, hi ha el fet que la Reina, el personatge principal, al principi no ens queia gens bé i al final l’acabem estimant.’

Segons l’editora, un dels temes possibles de la novel·la és la maternitat: ‘Especialment aquesta maternitat imperfecta amb què ens identifiquem tantes dones, que ho tenim tot i que en canvi sentim que ho fem tot malament. I que no arribem a moltes coses fins que quan passa una desgràcia és com aquelles pantalletes dels aeroports que la informació ho canvia tot.’

L’autora explica: ‘He escrit molta literatura per a joves i vaig molt sovint als instituts i a sobre tinc tres adolescents a casa i encara m’agraden. Però aquesta vegada he escrit la novel·la sobre adolescents que no puc publicar per a un públic juvenil. L’adolescent és el centre del problema i ho és el seu intent de suïcidi. A la vegada és una novel·la sobre la maternitat segons les lectores que l’han llegida i sobre la paternitat segons els lectors que l’han llegida, cosa que em fa molt feliç perquè jo no havia pensat aquesta possibilitat. Però ells asseguren que també és això, una novel·la sobre la paternitat perversa i sobre els esforços per a ser el pare que no pot ser.’

Lògicament, és una novel·la que Santos no hauria pogut escriure vint anys enrere, o bé hauria tingut un resultat molt diferent: ‘Perquè és una novel·la que depèn absolutament de la tecnologia. La primera cosa que fa la Reina i que faríem tots és mirar de solucionar el màxim de coses pel mòbil, fins que se li exhaureix la bateria. Llavors compra una entrada per a les sales VIP de l’aeroport on pot continuar connectada però des d’on no pot aconseguir res. Perquè també és una novel·la sobre la vulnerabilitat. La Reina ho té tot, una bona feina i un segon marit. Cerca al·licients per a aquesta vida completa i comença a fer coses estranyes com ara anar al gimnàs o anar-se’n amb el seu amant a Romania, on l’atrapa l’intent de suïcidi del fill. I allà veu que és experta en una cosa que no li serveix de res.’

Perquè resulta que la protagonista de la novel·la és una experta en comunicació no verbal i es dedica a fer entrevistes de feina per contractar personal laboral en una gran multinacional farmacèutica. Però, és clar, aquest coneixement no li serveix de res a l’hora d’establir les converses telefòniques amb casa seva, on tot allò que li expliquen no li basta per a res i on descobreix que la mentida ha arrelat en el seu fill.

Santos explica: ‘Un adolescent és una bestiola en procés de transformació al món adult, i part d’aquesta transformació té a veure amb els secrets i amb el fet de deixar de ser transparents i amb la necessitat d’una altra mena de relació amb ells.’ I aquest és un dels aspectes que ha volgut fer sortir en una novel·la que de moment els seus fills no llegiran. ‘Tots tres, de 16 anys, 15 i 13, llegeixen bastant i han llegit les meves novel·les juvenils, en què sovint s’han sentit identificats, però aquesta els va massa baldera, encara. De totes maneres jo no crec que hi hagi grans fronteres entre les novel·les infantils i les d’adults. Em fan gràcia les mares tipus que fiscalitzen allò que llegeixen els seus fills a l’escola i t’acaben dient que el llibre els ha agradat.’ Així i tot, reconeix que avui dia hi hauria llibres que seria impossible que es poguessin publicar precisament per l’existència d’aquestes mares, i el Mecanoscrit del segon origen és un dels possibles integrants d’aquesta llista. ‘Pedrolo avui ho tindria molt magre per a publicar aquest llibre’, diu.

Hi ha més elements que afegeixen intriga al llibre. Comença amb unes cartes que tenen a veure amb l’avi del noi que es vol suïcidar i el llibre acaba amb una d’aquestes missives, deixant-ho tot preparat perquè l’any vinent se’n publiqui la segona part, que se centrarà sobretot en la figura d’aquest personatge. També hi ha un suposat aspirant a un dels llocs de feina que analitza la Reina que acabarà aportant força elements de misteri a l’obra. Santos ja té aquesta segona part molt perfilada, però no l’ha començat a escriure: ‘Les novel·les, com els homes, d’un en un.’ Això sí, diu que no té problemes per a alternar les llengües: segons la història l’escric en català i me la tradueixo al castellà, o a la inversa’, explica.

Lògicament, la novel·la proposa unes complexitats tècniques importants. Bona part és en diàleg per mitjà de les converses que va tenint la protagonista amb el marit, l’ex-marit, els professors del noi i els metges. I això fa que la narració s’hagi de fonamentar molt en aquest recurs. L’altra dificultat és l’espai tancat, que potser resta agilitat a les accions. I després el fet d’haver d’emprar molts de flaixbacs per a entendre els antecedents que han menat la Reina a la situació que viu en aquest moment. Tot això fan que la novel·la hagi de restar subjecta a tot un seguit de requisits tècnics per mantenir la tensió i el ritme àgil que l’escriptora li ha volgut atorgar i que són una de les marques de la casa.

Al final, el no-lloc es converteix en una al·legoria perfecta sobre la incomunicació humana amb la gent més propera del nostre entorn. La paradoxa de tot plegat: al final de la conferència de premsa tots els periodistes ens n’anem més preocupats de respondre els missatges que hem rebut en una hora que no pas de res més. Potser sí que l’encertaven l’Astèrix i l’Obèlix quan deien que els romans (els civilitzats) eren boigs.