13.06.2019 - 21:50
La juguesca que faig cada any per Sant Jordi amb uns companys no la guanya mai ningú, perquè la dada que ens interessa no ens la donen: de quants títols que passen el dia airejant-se a les paradetes no se’n ven ni un sol exemplar? El milió i mig llarg d’unitats que diuen que vam comprar enguany, entre quants títols diferents es reparteix? Quants autors sense parentela (o amb la parentela ja sobreexplotada) se’n van tornar a casa de buit? Quantes novel·les, llibres i llibrets de contes, monografies locals, superlocals i ultralocals, tractats, assajos i reculls, antologies i receptaris, van tornar cap a les capses tal com havien arribat?
És una curiositat de bibliòfil. Bé, de llibròfil, perquè a mi no m’interessen només els llibres rars sinó tots, però de moment ni DIEC ni Termcat no ho tenen previst. Segur que molts l’heu tinguda. La vegada que se’m va concedir el privilegi dels tres desitjos (tothom té la seva oportunitat, no defalliu) el vaig malbaratar demanant tres impossibles: parlar totes les llengües del món, recórrer totes les carreteres del món i llegir tots els llibres del món. Mentre el geni se’n tornava cap a la llàntia amb cara de pensar ‘ja he ensopegat el guillat del dia’, em vaig quedar rumiant que amb el tercer potser havia exagerat. Havia d’haver especificat que em conformava amb tots els llibres del món publicats en català. Comptant, és clar, que això inclou el bo i millor de la literatura universal gràcies a les traduccions (bé, no és veritat, tampoc: aquest no està traduït, i és la novel·la més divertida que he llegit els últims setanta anys). Perquè cap història quedi sense llegir, que és una cosa que sospito que passa sovint.
Reprenc el fil. És probable que a la hiperinflació editorial hi contribueixin els premis literaris. Fa temps que es diu que n’hi ha massa. Concretament, 2.687 l’any, segons la Institució de les Lletres Catalanes. Alerta: literaris en sentit ampli. Això inclou des de poesia, teatre i narrativa a guions televisius, articles periodístics, assaig o ‘autors locals’ (sic). Més de dos milers i mig. De la mateixa manera que no hi ha vila, poble ni veïnat sense el seu polisportiu ni les seves tres o quatre rotondes, no hi ha municipi sense el seu prèmit. En aquest país, qui es dedica a tacar fulls i no té el Vila de Vallirana és ben bé perquè no vol.
Però mentre escribes de tota mena poden guarnir les seves webs amb unes quantes condecoracions, ja siguin de literatura infantil, d’òpera prima, de conte fantàstic, de narrativa breu, de narrativa totxa… (un exemple pescat a l’atzar), hi ha una categoria d’autors que pràcticament en queden exclosos. Fins al punt que la feina a què es dediquen apareix, en aquesta llista, dins la categoria ‘Altres’. Aquí és on deuen sortir (i dic deuen perquè després a la web de la ILC no es pot verificar) els premis o ajudes a la traducció literària. En realitat és força difícil de saber quants se’n concedeixen (el Departament de Cultura només en registra un, la llista trimestral de l’AELC un altre, i encara només per a traductors al portuguès, Barcelona Cultura tres…), però són una part infinitesimal del total. I encara, dels prestigiosos, que no arriben ni a mitja dotzena, només el Vidal Alcover de l’Ajuntament de Tarragona (llarga vida li sigui concedida!) és tipus beca, dels que t’hi presentes; el Ciutat de Barcelona i el de la Crítica Serra d’Or, per exemple, són de designació del jurat. Resumint: un desert.
Té raó, trobo, la brama que diu que hi ha massa guardons de narrativa i de poesia, que agreugen la saturació del mercat. Però encara en té més la que es queixa que de traducció n’hi ha massa pocs. El professional de la traducció literària no solament ha de combatre amb unes tarifes i uns terminis sovint draconians sinó també contra la impossibilitat de promocionar-se mitjançant el valor afegit que implica un guardó. Per no poder ni tan sols es pot beneficiar dels ajuts institucionals en forma de subvenció, destinats a les editorials (sense que això reverteixi en un augment de tarifa).
Tot plegat resulta força paradoxal. Les cultures de mida modesta, altrament dites de-quatre-gats, com la catalana, tendeixen a ser més importadores que no pas exportadores. Al món angloparlant, el percentatge de llibres (parlo de ficció) traduïts no arriba al 3%, mentre que als taulells de les nostres llibreries els títols d’autor estranger són gairebé un de cada tres. Amb aquestes xifres, encara resulta més sagnant la desproporció entre els recursos que es destinen a promoure obra autòctona i els que van a obra traduïda: el 30% dels creadors de cultura literària s’han de disputar un trist 1% o 2% del pressupost (públic i privat) destinat a premis. No és estrany, doncs, que la qualitat se’n ressenti i que els bons traductors del país vagin emigrant, en un degoteig implacable, cap a les aigües menys trontolladisses de l’ensenyament.
Fa un parell de mesos que es va anunciar la creació del premi Proa de novel·la, dotat amb 40.000 euros, per competir amb els 42.000 del Carlemany o els 60.000 del Sant Jordi o del Ramon Llull. No dubto que són diners ben invertits, i que les novel·les que ajudaran a néixer ens daran a tots grans estones d’entreteniment. Precisament per això se m’acut que tal vegada una bona idea fóra que uns quants ajuntaments s’unissin en una mancomunitat literària. Sumant les respectives microdotacions es podria destinar un més bon pessic (si no arriben als 40.000 tampoc passa res, els traductors són gent frugal) al millor projecte d’obra literària a traduir. Que estic segur que podria rivalitzar en qualitat amb les millors obres autòctones que els esmentats guardons ens propinen (i perdó per l’expressió desafortunada, tractant-se de 60.000 patacons) cada any. Així, a més del mèrit del pioner (amb permís del consistori tarragoní), mataríem dos pardals d’un tret: es combatria, per reducció, l’actual desprestigi de la premiamenta i es contribuiria a la supervivència d’una espècie tan imprescindible. No oblidem que, com va dir Saramago, els escriptors fan la literatura nacional i els traductors la universal.
