Desencantada, negra i mediterrània

En diuen ‘novel·la negra mediterrània’ i s’equivoquen. O, com a mínim, això ha defensat últimament en els seus articles el màxim especialista en novel·la negra de casa nostra, l’Àlex Martín, quan parla de les novel·les negres escrites per alguns dels autors més importants i coneguts dels darrers temps. Ell prefereix anomenar-les ‘novel·les del desencant’. Acceptarem, doncs, la seva nomenclatura i ara veurem a què es refereix, aquest desencant. Però, primer, cal que accepteu la nostra proposta: un petit viatge per quatre autors de novel·la negra contemporanis –un de mort, dos clàssics contemporanis i un descobriment– que podríeu fer físicament o des del sofà de casa. I en la nostra llengua. Es tracta de Jean Claude Izzo (Marsella, 1945-2000); Andrea Camilleri (Porto Empedocle, Sicília, 1925); Petros Màrkaris (Istanbul, 1937) i finalment Flavio Soriga (Uta, Sardenya, 1975).

La denominació ‘novel·la negra mediterrània’ s’ha imposat aquests últims anys per parlar de tot un seguit d’autors molt populars que han ambientat els seus personatges a la Mediterrània i que tenen uns trets comuns que els diferencien dels nòrdics: fan més vida al carrer, la gastronomia hi té una importància destacada, la corrupció institucional és més present a les obres. Però, tret d’alguna petita excepció –com la de Yasmina Khadrà–, gairebé no ha transcendit la novel·la negra que fan els autors del Magreb. O, si més no, no han aconseguit gaires èxits internacionals encara que hagin publicat a França. Tampoc no es coneixen novel·les negres ni d’Egipte ni del Pròxim Orient, ni hi ha traduccions al català de novel·les negres d’Israel ni de Turquia. Per tant, si parlem de novel·la negra de la Mediterrània i parlem només dels autors de la riba nord, estam oferint una mirada esbiaixada al conjunt de la conca. Per això, el professor Martín proposa la denominació de ‘novel·la negra del desencant’, que tindria un precedent inicial en la figura de Jaume Fuster (Barcelona, 1945-1998) i, sobretot, un referent universal en la figura de Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003).

Precedents catalans

Si bé Jaume Fuster va inventar-se el pinxo Enric Vidal el 1972 a De mica en mica s’omple la pica per reprendre la tradició de la novel·la negra en català a casa nostra –hi havia hagut els casos de Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo, Maurici Serrahima, Maria Aurèlia Capmany i, abans de la guerra, de Cèsar August Jordana i Mercè Rodoreda, entre més–, va ser Manolo Vázquez Montalbán qui va fer la unió entre la novel·la negra política dels autors francesos post-68 (els creadors del terme néo-polar, amb Jean Patrick Manchette al capdavant) i una nova manera de recuperar la memòria i la historia amb la creació de Pepe Carvalho el 1974 a Tatuaje. A partir d’aquí, la història és sabuda: Vázquez Montalbán fa la gran crònica del desencís de la transició i dels anys del felipisme i el primer aznarisme mitjançant la seva sèrie negra i esdevé model en espanyol per a tot d’autors, com el cubà Leonardo Padura, el xilè Ramon Díaz Ekterovic i molts més autors llatinoamericans.

Però serà a Europa on trobarem els autors que més implícitament homenatgen l’escriptor barceloní, i entre ells, els quatre que us proposem de descobrir. Cal que ens aturem un altre moment en la història: el 1989 cau el mur de Berlín i el 1991 cau la Unió Soviètica. I en sis mesos, entre 1994 i 1995, tres escriptors de la Mediterrània que havien estat membres en algun moment del Partit Comunista decideixen de començar a escriure novel·la negra, amb personatges serials i desencantats amb el món que els ha tocat viure i amb la història dels seus països. Potser aquesta creació és una resposta directa a intentar entendre un món nou, sense bàndols enfrontats, allò que Francis Fukuyama va anomenar –amb oportunisme sí, però a la llarga sense gaire fonament– la fi de la història.

Andrea Camilleri

El primer dels nostres protagonistes que comença la seva sèrie és Andrea Camilleri. Ho fa el 1994 amb La forma de l’aigua i aquí ja dóna vida a un personatge estimadíssim arreu del món: Salvo Montalbano. L’homenatge a Manuel Vázquez Montalbán és totalment explícit i l’èxit de la novel·la negra sorprèn els seus editors. L’autor és un home ja veterà, que ha estat un aclamat autor teatral, ha flirtejat amb la televisió i ha publicat una obra abundant però minoritària. Quines són les claus de l’èxit de Camilleri, que ha aconseguit que el seu personatge sigui terriblement popular, amb films i sèries de televisió inclosos? Doncs, d’una banda, la tradició italiana del giallo –així s’anomena allà la novel·la de lladres i serenos—, amb èxits importants i creadors amb èxit de públic des de final dels anys seixanta. D’una altra banda, la singularitat del seu personatge i de l’equip humà que l’envolta, començant per la seva xicota i les relacions sempre complicades amb una noia continental i, a més a més, del nord. I, finalment, la sicilianitat de les obres. I és que Camilleri opta per un ús molt interessant del dialecte (qui millor ho explica, això, és el seu traductor al català, Pau Vidal), dels jocs lingüístics i de la construcció d’una Sicília inventada –Vigatà, l’indret on es troba la comissaria de Montalbano, no existeix– però que és terriblement real. Això, una incidència social ben marcada en les trames, un punt d’humor i una presència importantíssima de la gastronomia i ja tenim una fórmula que ha funcionat al llarg de trenta-tres llibres, la major part traduïts al català per Edicions 62 i per Pau Vidal.

Per entendre l’èxit de Camilleri, basten unes quantes dades: té vuitanta volums publicats, seixanta dels quals a partir de l’any 2000, quan ja és un home molt famós per la sèrie començada sis anys abans. De fet, tant 62 com, en menor mesura, alguna altra editorial han anat publicant títols de l’escriptor que no són negres i hem pogut gaudir d’un altre vessant del creador, especialment incardinada en la memòria històrica o en la novel·la històrica.

Evidentment, és possible recórrer els escenaris de les obres de Camilleri i reconstruir un recorregut per aquesta Sicília; de fet, hi ha nombroses empreses que s’hi dediquen. Però la proposta més barata és fer-se amb els seus llibres, acostar-se a un mercat municipal i, ara que és temporada de sardines, preparar la deliciosa recepta de sardines farcides. Perquè ja us hem dit que la gastronomia és una clau fonamental per a gaudir d’aquests autors.

Clau per a entendre l’extrema dreta francesa

Possiblement, Jean Claude Izzo és el menys conegut dels autors que us proposem, tret que sigueu molt afeccionats a la bona novel·la negra. A parer nostre, és el millor de tots quatre, i la seva trilogia de Marsella és una referència imprescindible per a veure cap on va evolucionar la novel·la negra política, el neopolar. Els tres títols són Khéops Total, Xurmo i Soleà, i en català les podem llegir gràcies a la feina de l’editorial Límits d’Andorra i a la traducció de Lluís Maria Todó. El primer volum, de 1995, es va publicar el 2003 en català. Les novel·les estan protagonitzades per un policia, Fabio Montale, lector de poesia (en el nom hi ha un homenatge implícit al gran Eugenio Montale), que en el primer llibre veu com dos amics d’infantesa són morts. Una aliança entre màfies, policia i extrema dreta ho complica tot i fa que Montale abandoni el cos i en les altres dues novel·les vagi per lliure. Es tracta d’una trilogia protagonitzada pels perdedors, els grans personatges de la trilogia d’Izzo, aclamada pels lectors que busquen el vessant més fosc del gènere. I si algú vol entendre els fabulosos resultats del front popular de Le Pen, llegint Izzo ho entendrà tot. Sense sortir d’una ciutat preciosa on el 2016 van ser assassinades més de 25 persones a trets de kalàixnikov en crims individualitzats.

En la biografia d’Izzo, a més a més, s’ajunta tot el fenomen de la multiculturalitat marsellesa. Fill d’un immigrant italià que hi havia arribat el 1920 i d’una marsellesa filla d’espanyols del barri de Le Panier, l’escriptor comparteix el fet d’haver nascut en un dels barris més cèntrics de la ciutat, i a la vegada més marginals, amb Jaume Fuster i Vázquez Montalbán, ambdós fills del Raval. Potser per superar les decepcions i els desencisos, Montale, de tant en tant, agafa el seu petit bot i se’n va a pescar i fa uns extraordinaris llobarros al forn.

Un novel·lista sense pàtria

El tercer autor en discòrdia és Petros Màrkaris, nascut a Istambul però de pare armeni i mare grega, que malgrat viure a Atenes des dels anys cinquanta no va obtenir la ciutadania fins al 1974, quan va caure la dictadura dels coronels i es va restaurar la democràcia. Va estudiar al col·legi austríac, cosa que li va permetre d’estudiar economia a Grècia, Turquia, Alemanya i Àustria, i això l’ha dut a ser traductor de Goethe, Thomas Bernhard, Arthur Schnitzler i Bertolt Brecht, entre d’altres. A més a més, és coguionista de cinc dels films de Theo Angelopoulos.

Màrkaris es va inventar el personatge de Kostas Kharitos, un policia atenès que serveix a l’autor per a fer una representació crítica de la societat grega actual. Màrkaris diu que les seves dues influències principals són Manuel Vázquez Montalbán i Bertolt Brecht. Fins ara, ha publicat deu novel·les, en què hem pogut veure com és l’infernal trànsit grec, el món de la televisió i, sobretot, com ha estat la crisi grega, perquè a la sèrie hi ha un punt d’inflexió quan l’autor esdevé cronista del daltabaix econòmic del país i ens mostra la devastació absoluta del rescat bancari. Màrkaris sempre ha volgut fer una trama criminal combinada amb una trama familiar i per això és tan important el personatge de la seva dona, Adrianí, una mestressa de casa que pateix directament la crisi amb les retallades de sou i que recorda moltíssim la figura de Madame Maigret, ja que és ella qui sempre cuina. També és clau el personatge de la filla del policia, perquè permet de veure el punt de vista de les generacions més joves, les més cruelment castigades pel daltabaix grec.

Dels deu títols de la sèrie publicats, només n’hem pogut llegir vuit en català; els dos primers no s’han traduït. Els traductors catalans són Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa i els llibres els ha editat Tusquets, excepte un, L’accionista principal, que va editar Pagès Editors.

Flavio Soriga, el descobriment

I arribem al quart dels nostres autors en discòrdia. Es tracta de Flavio Soriga i és el darrer gran descobriment que ens ha arribat en català. En aquest cas, els artífexs han estat els editors d’Alrevés, que van confiar en el criteri del director de la seva col·lecció Crims.cat, Àlex Martín. ‘A mi, en Flavio me’l va recomanar un lector de confiança i el vaig llegir en italià i ja vaig saber que érem davant d’alguna cosa diferent i molt bona’, explica Martín quan recorda la lectura de Pluja negra, el primer títol de Soriga que ha traduït Pau Vidal per a la col·lecció. La novel·la es va publicar originalment l’any 2002 i hi apareix per primera vegada el carabinieri Martino Crissanti, que també protagonitza Metropoli, el segon títol de Soriga en aquesta col·lecció. En totes dues obres queden palesos, novament, els homenatges a Vázquez Montalbán, del qual Soriga és un gran seguidor –va aprofitar la seva darrera estada a Barcelona per a fer un reportatge per a la televisió sobre la seva pervivència– i també el profund arrelament a Sardenya de les seves obres.

Soriga té molt de predicament tant a l’illa com a Itàlia continental i se’l considera el darrer autor de la nova literatura sarda. Ha guanyat alguns dels premis més importants d’Itàlia, com el Mondello, l’Italo Calvino o el Piero Chiara i ja l’han traduït al francès, alemany, croata i gallec, a més del català. Flavio Soriga és un gran divulgador cultural i organitza tres festivals literaris a Sardenya, a més d’escriure per a L’Unione Sarda i La Nuova Sardegna i de col·laborar sovint amb la televisió. D’ell, n’han dit que és un dels grans renovadors del gènere sense abandonar-lo i sense abandonar les essències d’aquesta mediterraneïtat.

Així doncs, quatre propostes per a descobrir la riba nord de la Mediterrània mitjançant la novel·la negra i en català. I un petit afegitó: els viatges sempre són d’anada i tornada. I si Camilleri va batejar el seu protagonista Salvo Montalbano en homenatge a Vázquez Montalbán, Pau Vidal, traductor de Camilleri, ha batejat amb el nom de Miquel Camiller el protagonista de les dues novel·les negres publicades fins ara, Aigua bruta (2006, Empúries) i Fronts oberts (Empúries, 2011): un viatge per la Mediterrània d’anada i tornada per la foscor més absoluta. Acabem amb el convenciment que ens queden molts grans descobriments per a fer, perquè de la mateixa manera que hi ha un petit boom de publicacions negres a casa nostra, també hi ha molts autors de tot arreu que no volen quedar impassibles davant les coses que passen. Només cal que les editorials ens els vulguin descobrir.