Dejunis amb pau i bé, contradiccions i interrogants

Hi ha dies que et lleves amb una veueta que et diu ‘vés-hi’. I com que no tenia res a celebrar, a part el començament del cicle nadalenc, tal dit tal fet: he enfilat la ronda del Mig i fins als Caputxins de Sarrià. La veueta és molt probablement el dolor que em produeix que, en ple segle XXI, a Europa i a casa meva tinguem presos polítics i exiliats. I encara és més intens aquest dolor quan saps que Jordi Sànchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull (no oblidem mai aquests noms) han decidit de fer una vaga de fam.

Una vaga de fam, sí, no és qualsevol cosa ni tampoc cap frivolitat com alguns volen fer creure. És una posició radical presa a partir d’una opció personal ferma, meditada a fons, més que reflexionada, i que eleva la dignitat de les persones que l’emprenen a l’infinit, si és que això és possible. És molt més que un gest i ens interpel·la a tots. A mi particularment em causa dolor, empatia i en conseqüència patiment.

És per això que arribo aquest matí a les portes del convent dels caputxins de Sarrià, un indret de ‘pau i bé’, com diu la salutació franciscana, que sempre he trobat exemplificadora, per la contundència del missatge i pel fet que no exclou ningú. Pau i bé.

Volia adherir-me d’alguna manera, ni que fos amb intermitències, a la jornada de dejuni convocada en solidaritat amb l’acció dels vaguistes dels Lledoners. En l’acció del convent dels caputxins, tot i ser una acció oberta a tothom, el protagonisme era dels diputats i consellers de la Generalitat. D’entrada, el pare Botam ha fet el fet amb un parlament d’acollida. És un home que sap de què parla: en noranta-dos anys, n’ha vistes de tots colors, amb un paper decisiu en la Caputxinada del 1966 i havent estat perseguit per les autoritats franquistes. Després es comencen a fer les taules rodones i debats previstos.

Paral·lelament, maleït mòbil, m’arriben imatges i notícies de Girona. Vox convoca un acte, la reacció dels antifeixistes no es fa esperar i els Mossos carreguen contra els antifeixistes sense gaires miraments. La policia de Catalunya, a les ordres del govern que en part era present als Caputxins, atonyina els ciutadans que defensen la democràcia i protegeix una vegada més els qui volen un món racista, masclista, estratificat, de pensament únic i, és clar, amb una Catalunya sotmesa.

Patapam: comencen les contradiccions internes i les preguntes. Algun dia el govern haurà de prendre decisions i deixar de protegir l’extrema dreta, o no? Cal ser solidaris amb dejunis i tant com calgui amb els vaguistes, i tant que sí, i esperem veure com es reprodueixen aquestes accions a tots els racons del país. Però, de la perspectiva dels fets succeïts, l’acció del dejuni dels consellers agafa el color de la tebior que de moment no ens mena enlloc. La sensació és que es governa des de la tebior. Haurem d’esperar a les sentències perquè el govern s’apoderi de la situació? És una situació totalment contradictòria, fins al punt que un govern que té com a fita màxima fer efectiva una república per la perversió d’un estat corrupte i podrit ha acabat essent el carceller de les persones a qui s’imputa haver treballat per fer possible una república…

Pau i bé a tothom.