Per influència del castellà, encara hi ha molta gent que escriu desde, tot enganxat, però cal escriure-ho en dos mots separats, des de:

• Des de la matinada que no l’hem vist
• No en sabem res des d’ahir

De fet, des de no es considera una sola preposició, sinó una locució prepositiva. I compte, no podem dir ni escriure des de que, sinó des que:

• Des que el va trobar no se l’ha pogut treure del cap

Des de serveix per a indicar el moment en què comença a comptar-se un espai de temps, el punt on comença a mesurar-se una distància o el punt on és qui veu, sent, etc., una cosa distant. Però en català hi ha dues maneres més d’expressar tot això: d’ençà o de… ençà, si parlem de temps; i de… estant, si parlem de lloc:

• D’ençà d’aquell dia que no l’hem vist
• I l’hem tingut sempre present d’aleshores ençà
• D’ençà que va néixer el seu fill, no ha tornat a anar al cinema
• De quan ençà no en saps res?
• M’ho ha fet arribar de París estant
• Del llit estant sento l’orquestra

Tant si parlem de distància com si parlem de temps, sovint podem fer servir, simplement, de:

• De Xàtiva a Guadasséquies hi ha quinze quilòmetres
• D’avui a diumenge han de passar moltes coses