Àlex Arenas: ‘El més greu és que tard o d’hora haurem de fer un pas enrere, segur’

El efecto de precipitarse en la desescalada sin un plan eficaz de detección y aislamiento. Estimación realizada retomando la actividad laboral normal el 18 de Mayo. Los puntos rojos son los datos reales observados, la curva es la predicción. Se observa el temido rebrote en verano pic.twitter.com/xpTfPNJPHZ

— Alex Arenas (@_AlexArenas) April 27, 2020

Arenas forma part d’un grup d’investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) que ha desenvolupat un model matemàtic per a fer prediccions del perill de nous casos de contagi del nou coronavirus. Quan va esclatar la pandèmia al nostre país, va alertar del perill de col·lapse imminent del sistema sanitari. I en efecte el sistema sanitari es va col·lapsar. Durant aquestes darreres setmanes ha aplicat el seu model per a fer estimacions de la manera en què pot evolucionar l’epidèmia depenent de les mesures de desconfinament que es prenguin. I és així de clar quan critica el pla que tot just ara engega el govern espanyol: ‘Van anar dues setmanes tard a tancar i ara s’avancen dues setmanes a obrir.’

—Què fa que hi hagi un perill de rebrot?
—En aquesta epidèmia, si no féssim res, com passava al principi, quan hi començava a haver casos, el creixement exponencial i l’afectació que tindria el pic que veuríem seria gairebé vint-i-cinc vegades el que vam veure. Les mesures que es prenen rebaixen la incidència d’aquesta malaltia, que té una taxa de contagi enorme. Després d’haver fet el confinament, ens hem de reactivar. Això vol dir tornar a sortir al carrer per fer les tasques econòmiques sobretot, de mobilitat laboral. Quan fas això es reestableixen les cadenes de contacte i el virus és present i de manera molt activa; hi ha encara molta part de la població infectada sense símptomes. Quan restablim aquestes cadenes de contacte tornem a engegar el procés pel qual el virus es propaga, i tornarem a tenir casos, crítics, morts… com hem anat veient.

—Què hem de fer? Romandre aturats? El perill de contagi es mantindrà.
—Aquesta és la qüestió: com fer-ho ben fet. I per fer-ho bé, a part de totes les mesures de protecció, d’higiene i de distància social, que són fonamentals i ja les tenim en compte a les previsions, s’ha d’intentar aïllar de la mobilitat les persones que poden estar infectades, perquè no se n’infectin més. I això com es fa? Només es pot fer amb proves a gran escala, per saber quin és l’estat de la població. Com que la fase pre-simptomàtica pot arribar a les dues setmanes, no tens més remei que fer tests i fer traçabilitat. Perquè no n’hi ha prou de detectar la persona infectada, sinó que has de saber a quants contactes en el seu dia a dia pot haver infectat. És la manera de saber qui cal que es confini un temps per veure si desenvolupa la malaltia. Es tracta d’aïllar de la circulació durant el període infecciós tothom que pot transmetre la malaltia.

—És aleshores que tens més seguretat.
—Sí, perquè no pots fer res més. És la manera de poder anar obrint. És evident que és positiu d’anar obrint gradualment, però el temps en què ho has de fer és molt decisiu. És molt important de saber quin és l’estat epidèmic actual, que a l’estat espanyol és molt elevat perquè ha tingut moltíssims casos i hi ha molts asimptomàtics. En segon lloc, has de tenir un sistema sanitari capaç d’aguantar una altra onada, i això ara no es té; hem descarregat l’estrès sanitari però no és sostenible en el temps. I en tercer lloc, cal aïllar o fer el tractament adequat als nous contagis que vagis tenint. D’acord amb tot això, has d’anar incrementant la mobilitat dins uns paràmetres segurs. Però no a l’inrevés: si incrementes la mobilitat però no has mirat la part de la població que està infectada, evidentment tindràs més contagis.

—És això que fa el govern espanyol amb el pla de desconfinament?
—El govern espanyol i el català tenen el problema de no disposar de prou tests per a fer les proves a gran escala que es requereixen. Han fet ús de centres de recerca i d’universitats per a produir moltes PCR i tanmateix tenim un nombre d’infectats tan elevat que cal molt temps. Però sí que hi ha una cosa que es podria fer millor, que és adaptar els ritmes a aquestes mesures i, si en comptes d’anunciar amb una setmana d’antelació que se sortirà a córrer, és millor que esperar-se a tenir unes dades que ho permetin fer. Si se surt a córrer, sé que hi haurà una probabilitat d’infectar-se, però quina és i quina és la situació del sistema sanitari per si aquesta gent s’infecta? Fins a quin punt estic preparat per a una cosa que sé que pot passar? Necessitem reactivar l’economia i necessitem fer els tests, que es van fent però que trigaran un temps a tenir tota la població fotografiada del punt de vista sanitari. I em sembla precipitat fer anuncis que per mi tenen una part molt criticable, que és traslladar a la ciutadania una sensació que ens en sortim i que això ja va bé, la sensació de relaxament. Amb tantes ganes com tenim tots d’acabar aquest confinament, les perspectives aquestes que si tot va bé s’acabarà el 15 de juny em semblen un mal favor a la població que pagarem molt car. Perquè si aquest relaxament es fa així haurem de fer una altra frenada.

—A què us referiu quan parleu de rebrot?
—Un rebrot no són aquests pics que veiem diàriament a la corba, que de vegades puja i de vegades baixa. Un rebrot és una cosa molt seriosa, que ens pot portar a una magnitud que pot ser pitjor que el que hem passat, si no l’aturem. No tindrem mai la mateixa situació, perquè qualsevol govern, quan vegi la crescuda, haurà de frenar i haurà de fer una altra vegada una contenció total.

—I hi perdrem tant si es fa això…
—És que no ens ho podem permetre. Perquè aleshores el cop socioeconòmic que arribarà serà brutal. Tot allò que ja havíem fet ho haurem de tornar a fer una altra vegada perquè ens haurem acabat situant en el pitjor escenari. Això pot acabar passant d’una manera força ràpida i simplement perquè s’hagin recuperat uns valors de mobilitat que no ens podem permetre, que no ens els podem permetre si no aïllem tota una part de la població que podria estar infectada perquè no infecti ningú més.

—Però tot això ja és en marxa ara. Ja és inevitable el rebrot al juny?
—És que encara hem de veure quins indicadors vol fer servir el govern espanyol per províncies. És evident que hi ha heterogeneïtat, tot i que la distinció per províncies és arbitrària i absurda. Has de fer una territorialització, i suposem que és aquesta. D’acord, però quins són els paràmetres epidemiològics amb què treballen? Entenc que Barcelona i l’àrea metropolitana, o la comunitat de Madrid, no podrà anar ni molt menys amb els terminis que ha presentat el govern espanyol, perquè és impossible que satisfaci cap criteri epidemiològic que permeti de fer aquests passos cada dues setmanes; en caldrien algunes més.

—El grup d’experts del qual formeu part vau presentar un informe a la Generalitat recomanant que hi hagués tests en massa i eines per a poder detectar els contactes dels contagis. En el pla definitiu finalment s’ha desdibuixat. Com ho enteneu?
—Ignoro per què s’han suavitzat algunes de les mesures que proposàvem. Jo crec que les han deixades més obertes a discussió. La nostra proposta de recomanacions era un full de ruta sense dates concretes, però sí amb paràmetres que s’haurien de satisfer per a anar evolucionant. Tot el tema de la traçabilitat i l’ús d’aplicacions és delicat perquè encara no hi ha estàndards i dependrà també de què facin els altres països, amb quins protocols es basen… Penso que la Generalitat va aprovar el pla amb un cert punt d’ambigüitat, per obrir-lo a discussió. La traçabilitat es pot fer de diverses maneres; n’hi ha una de manual, que és tenir milers de persones a tot arreu fent enquestes, agafant adreces, etc. O bé utilitzant tecnologia, que s’ha de mirar molt bé perquè respecti la privacitat i no acabis fent més mal que bé. Aquesta discussió té lloc ara mateix a tot Europa, i entenc que el document de la Generalitat s’obre a això.

—I per què no es fan tests en massa? Som molt lluny de l’objectiu.
—En som molt lluny, sí. Entenc que s’engeguen tots els mecanismes per a poder-ne fer perquè fer treballar cada dia durant els set dies de la setmana tots els centres de recerca i universitats que poden fer proves PCR ja és posar-ho tot a la graella. Es podrien fer tests ràpids? Sí. I amb menys fiabilitat? També, però aleshores n’has de fer més… Penso que acabarem veient imatges com les que hem vist de fora, on vas amb el cotxe i et van fent la prova. És probable. Però la qüestió és el temps, poder-te esperar unes quantes setmanes a fer els nous passos i a avisar la població que hi haurà aquests nous passos. Van trigar dues setmanes a tancar i ara s’avancen dues setmanes a obrir.

—Expliqueu-vos.
—El dia 14 d’abril es va autoritzar la mobilitat laboral. Aquesta malaltia té catorze dies de retard. Ara han passat dues setmanes. La xifra de nous infectats que veiem és l’efecte del primer dia de feina després del confinament total. Tot això es podia preveure, t’hi podries avançar i tenir una mica de cura de no incorporar una mesura nova fins que no vegis el resultat de l’anterior. Ara ens trobarem que aquesta setmana vinent anirem veient l’efecte real de la mobilitat laboral que es va obrir el 14 d’abril, però ja hi hem incorporat una altra, que és que els nens ja poden sortir al carrer, i ara n’incorporarem encara una altra. No dic pas que no calguin aquestes mesures, al contrari, són prioritàries. Però s’han de prendre quan es poden prendre, quan tinguis prou informació per a poder-les prendre. I serà aleshores que podràs dir a la població que pot sortir a córrer. Però no m’ho diguis una setmana abans, jo em faig les il·lusions, tu no saps quina en serà la incidència epidèmica i quan ho hagis de posar en marxa possiblement ja no podràs fer marxa enrere per més que vulguis perquè ja ho havies anunciat als quatre vents. I això confon la població. El més greu és que tard o d’hora haurem de fer un pas enrere, segur. Perquè no es prenen les decisions en el moment que toca.

—Els nous casos greus i els morts van baixant de mica en mica. Potser encara és aviat per a veure en aquests casos un possible efecte de l’aixecament del confinament total. Pot ser que la setmana vinent ens ho trobem?
—Sí, i amb una probabilitat altíssima. És un escenari molt plausible tenint en compte les coses que sabem de la malaltia. I si ara tenim aquests nous infectats, en el cas de la gent que ingressa a l’UCI i de la gent que es mor, el retard és més gran. I penseu que el temps d’ingrés a l’UCI és d’entre vint-i-un dies i vint-i-vuit; és a dir, molt superior als catorze dies de què parlàvem. És clar que hi pot haver un repunt en aquests casos les setmanes vinents. Per això tot plegat hauria de ser esperar, mirar, analitzar i després prendre una decisió.

—Abans d’haver anunciat una mesura com la de sortir a córrer haurien hagut d’esperar un parell de setmanes més?
—Sí, per veure què anava passant i implementar una nova mesura. Aquestes mesures s’han d’estudiar, no dic pas que no s’hi hagi treballat. De fet som molta gent que treballem de fa temps en el desconfinament. Però quan tu tens l’observació feta, aleshores anuncies la mesura, i si cal d’un dia per l’altre, perquè no has d’avisar amb dues setmanes d’anticipació que faràs una cosa si no saps pas si la podràs fer; perquè encara no en tens les dades, i és normal no tenir-les encara. Aquest és el meu neguit, i em penso que és l’error de tots els governs, que es mouen molt per l’anunci i la precipitació. Ja sé que tindran mecanismes de control i que al final tindran la capacitat de dir: ‘Ep, que ens hem de tornar a tancar.’ Però no hem d’anar a petar aquí! La pressió social és evident que hi és, però hi serà encara més si fas un anunci del qual potser, si les condicions no són favorables, te n’hauràs de desdir.

—Voleu dir que el govern espanyol ha prioritzat el ritme polític per damunt de l’epidemiològic?
—No ho sé dir, perquè no sé com prenen les decisions. Sí que detecto una anticipació que del punt de vista epidemiològic no és la més encertada. Per què ho fan així? No es pot dir que no sàpiguen la situació que hi ha o que no estiguin informats. Quan es prenen decisions entenc que hi ha uns altres problemes, socials o econòmics, que imposen una certa pressa. Però alerta, que les presses poden anar contra la salut. No en tinc els detalls socio-econòmics, però sé que són desastrosos. Ara, no sé fins a quin punt això fa que prenguis decisions que puguin anar contra els temps adequats que marca l’epidèmia.

—Què ho fa que Portugal està molt millor que no pas Espanya?
—A Portugal ho han fet molt bé perquè quan van veure què passava a Espanya, ens van demanar el model de previsió, un investigador amb qui treballo i que assessora el govern portuguès. Doncs van tancar immediatament, quan el nombre de casos que tenien era ridícul. I ara la seva situació és molt millor, perquè el nombre d’infectats és molt més reduït i poden fer moltes més coses que no pas nosaltres. Perquè es van anticipar, van tancar aviat i van aconseguir de frenar i tenir un nombre de casos petit. Ara tenen unes condicions de sortida extraordinàriament millors que no les que tenim nosaltres. Aquelles dues setmanes que van trigar a tancar passen factura. I encara sort que van fer el confinament parcial inicial. Però ens trobem en una situació més delicada i cadascú ha de ser coherent amb la seva.

—Recomanàveu de fer un estudi de seroprevalença a Catalunya amb cinquanta mil persones. El del govern espanyol es fa amb nou mil. És insuficient?
—Amb nou mil tindrem una fotografia prou destacada, tot i que no serà tan precisa com la que tindríem amb cinquanta mil. I ja veurem els resultats de la seroprevalença, perquè nosaltres amb el model podem fer una estimació sobre quanta població immunitzada hi ha. Ho hem fet per a totes les comunitats autònomes i hem vist valors molt diferenciats, perquè hi ha molta heterogeneïtat. Hi ha llocs amb una immunitat del 2% de la població, molt baixa. Això és bo o és dolent? Doncs és bo perquè hi ha poca gent infectada, però és dolent perquè hi ha molta població susceptible de contagiar-se. Però si mirem Madrid, on la vam calcular fa poc, hi veiem una immunitat del 12%. Hi ha molta més immunitat, però perquè hi ha molta més gent que ha passat la malaltia. La seroprevalença l’associem als focus. Per tenir una idea de seroprevalença a Catalunya amb nou mil tests caldria fer una bona distribució territorial. Perquè a Barcelona serà molt alta, però a les Terres de l’Ebre la trobaríem de menys de l’1%. Això és important per a veure els focus, perquè els has de tancar. Si d’aquí a unes quantes setmanes gent de Barcelona se’n va a les Terres de l’Ebre a passar uns quants dies de vacances, la probabilitat de contagi hi creixerà. Per a la seroprevalença necessitem molts tests per a tenir una foto molt àmplia de la distribució de la població immune. Si no ho fas bé, corres el perill d’infectar zones que estaven bé.

—Teniu cap estimació de la seroprevalença de l’àrea de Barcelona?
—Sí, és del voltant del 9%. Però és que no són valors del 25%, que seria una xifra desitjable per a dir que, com que hi ha molta gent immunitzada, les taxes de contagi s’han reduït més. De moment, el model no es mou en aquests valors, i ja veurem quina és la foto que ens dóna l’estudi de seroprevalença.

—Com pot evolucionar la pandèmia a llarg termini? Hem d’assumir que s’allargarà molt la situació de confinament?
—Sí. La meva visió a mitjà termini és que el procés de desconfinament s’estendrà molt més que no les setmanes que diuen. I en alguns territoris, amb tota seguretat, perquè estan molt més afectats. I aquesta anormalitat s’allargarà tot l’estiu. Després tindrem un altre panorama no gaire positiu, perquè si aquesta malaltia, com passa amb més virus, es fa més virulenta durant la tardor i l’hivern, tot es complicaria molt. Ens cal una dosi de realisme, que no de pessimisme. Però ens cal saber què passa. Mireu si han passat coses i encara no som conscients de la gravetat d’això a què ens enfrontem. Tant de bo la calor que fa en alguns llocs de casa nostra afecti d’alguna manera la capacitat infectiva del virus, però no en tenim cap indicador. Si no, ens haurem d’acostumar a un estiu absolutament anormal en què moltes de les mesures que ara s’anuncien s’hauran de desar per a més endavant. I si s’apliquen, haurem de tornar enrere.