31.01.2018 - 22:00
Una trobada de vells amics, amb les parelles respectives. I un joc: deixar tots els mòbils encesos panxa enlaire sobre la taula i, durant el sopar, llegir i respondre en veu alta, davant de tots els comensals, tots els missatges i trucades que arribin. El resultat: un desastre, farcit de misèries, traïcions, adulteris, frases fora de context i secrets. No, no es coneixien tant com es pensaven, malgrat una suposada relació intensa i ancestral. El telèfon mòbil, qui ho havia de dir, revelador de les veritats més feridores i alhora motiu de les confusions innecessàries més perverses, esdevé el protagonista. Aquest és el punt de partida, amb l’afegit d’un eclipsi d’una superlluna amb poders fantàstics exigits pel guió, del film Perfectos desconocidos, d’Álex de la Iglesia, excel·lent remake de Perfetti Scononsciuti, del, diguem-ho així, a voltes també excel·lent Paolo Genovese. Aquest n’és el vídeo promocional:
No serem bocamolls, però, com us podeu imaginar, al final del film, per cert efervescent i trepidant fins a l’últim minut, res no és el que sembla. Tots els vaticinis, conscients o inconscients, que l’espectador pot fer durant els primers minuts sobre cada personatge, són contradits, refutats i reconstruïts amb agudesa i corrosió exquisides.
Que tot allò que contenen aquests instruments suposadament intel·ligents anomenats telèfons mòbils, i també suposadament imprescindibles per a sobreviure a la nostra era, ens retrati sovint més bé que no ens pensem (o que ens resistim a pensar), no deixa de ser un xoc i segurament una de les grans novetats sociològiques del segle XXI, que algú ja deu haver estudiat. Segons el film, els smartphones ens expliquen qui som a nosaltres mateixos davant els altres, qui sap si de manera més barroera i directa (real o no, tant se val) que no pas els nostres pares, amics o fills. A veure: algú ha fet l’estatística de les parelles o amistats trencades per haver accedit d’amagat al telèfon mòbil d’altri? Compartim la contrasenya amb les nostres parelles? Amb els nostres fills? Amb els amics? Quants missatges compromesos han arribat al destinatari equivocat? No espiem mai ningú, al metro a o casa, quan rep o respon un missatge? Que ho demanin a la Naomi Watts de Gypsy o, perdoneu la demagògia momentània però irreprimible, a Toni Comín o a Carles Puidgdemont. En el fons, tots som desconeguts. I som imperfectes.
Això sí, la realitat, tan perversa i obscura com vulguem, que podem trobar dins un mòbil, no deixa de ser, d’entrada, això, una versió virtual de la realitat, terra de cultiu voluptuosa i fèrtil per a fer novel·les, films, articles i fins i tot recerques científiques finançades per ministeris encara espanyols. Però, així i tot, no deixa de ser un telèfon, sense mirada, sense llenguatge no verbal i sense mals de ventre. Per sort o per desgràcia, la realitat de veritat continua essent a casa i al carrer i les coses realment importants de la vida les continuem fent (encara, esperem) sense telèfon.
No sé si ara caldria més que mai un sopar cara a cara a l’estil Genovese i De la Iglesia entre JxCat, ERC i la CUP, amb telèfons sobre la taula, oberts i transparents. Potser sí. O potser seria pitjor. Però, sigui com sigui, recomano amb fervor el film de De la Iglesia, per la delicadesa del relat i, mal que em pesi, i veient la realitat (la nostra), que cada dia supera la ficció més recaragolada, pel do de l’oportunitat, deliciós i inesperat. I també, diguem-ho tot, perquè Ana Rosa Quintana, qui m’ho havia de dir, m’ha obligat a refer aquest article en bona part confegit dimarts a la nit i, si han estat al cas, també deu haver fet vibrar De la Iglesia, Genovese i sengles productores i distribuïdores. En recomano especialment el final, la conclusió, metàfora entre inquietant i reconfortant, ben segur que no buscada –vist tot això que ha succeït després–, però que per respecte a qui no l’hagi vist no explicarem.
Això sí, per fer-ho bé del tot, ara que hi penso, i seguint el guió al peu de la lletra, ens manca un ingredient narratiu important per a resoldre aquest nus argumental complicadíssim i per trobar-hi un final digne del que hem vist (o viscut) fins ara: un fenomen astronòmic poc habitual, com un eclipsi de lluna, que ho capgiri tot de dalt a baix.
I, ai, llamp de llamp de rellamp, no us ho creureu, sembla fet expressament, però em diu justament el maleït telèfon mòbil, via notificació (guionistes de la realitat al poder, mercat d’emoticones obert i desfermat), que aquesta nit acabem de viure una nova superlluna, amb imatges espectaculars, com aquesta:
Amics, ara sí que tot és possible. I ja no queda res per dir. O potser sí, tan sols una cosa: qui no hagi vist el film, que hi vagi aviat, ves que la realitat no sigui bocamolla i li esguerri el final.
