28.03.2022 - 14:45
|
Actualització: 28.03.2022 - 16:45
L’acord entre ERC, Junts, el PSC i els comuns per a modificar la llei de política lingüística en l’article sobre la llengua a l’ensenyament no ha estat ben rebut. Tant és així, que dijous a la nit Junts es va despenjar del pacte després d’haver palpat l’opinió pública. Els partidaris del text en valoren el consens que genera i sostenen que apuntala el model d’immersió que ja s’aplicava als centres i que el malestar no és res més que una fogonada alimentada per les xarxes socials.
Hem seleccionat veus representatives del moviment que s’ha aixecat en contra d’aquesta modificació, que reconeix per llei el castellà com a llengua d’ús a l’escola. Són persones del món cultural i social que consideren que els partits s’han doblegat a una amenaça judicial. Creuen que la reforma, presentada com una resposta a la sentència del 25% de castellà del TSJC, reforça un model ja existent que no assegura la vehicularitat del català i que en cap cas els tribunals no es donaran per satisfets, amb un redactat que no inclou percentatges.
“…Felicitats!”
Òscar Andreu, comunicador i humorista:
“Si l’objectiu del govern independentista amb majoria de vots i escons independentistes era no fer la independència, liquidar la immersió, pactar amb els nacionalistes espanyols i fer uns Jocs Olímpics d’Hivern que no vol ningú, crec que ho estan fent molt bé. Felicitats!”
“Sabeu què vol dir claudicar?”
Àlex Arenas, doctor en física de la Universitat Rovira i Virgili
Una pregunta, govern: com hem passat de conjugar els verbs insistir, resistir i persistir, a optar per Claudicar? Sabeu què vol dir claudicar? Claudicar: 1. Abandonar l’esforç o la resistència en una empresa. 2 Faltar al propi deure o als propis principis.
“Es renuncia molt d’entrada i es dóna per perduda una lluita”
Margarida Artizeta, Degana de la Institució de les Lletres Catalanes:
“Trobo bé que es faci una llei per a blindar el català, però que el sostre sigui una miqueta més amunt, que no deixem la dignitat pel camí. No sé si estem en condicions de fer-nos forts amb lleis que després ens tomben els jutges, però fer lleis tan estovades que ens tirin pedres a la teulada ho trobo molt trist. Es renuncia molt d’entrada i es dóna per perduda una lluita. És com dir, paciència, siguem realistes i vegem que no podem fer res.”
“No ens podem permetre d’anar cap enrere”
Gabriel Bibiloni, professor de filologia catalana de la Universitat de les Illes Balears
“En una situació d’emergència del català com la que tenim en aquest moment no es pot fer ni una passa enrere amb la llengua. A cada passa enrere que fem seguirà una nova i més decidida envestida dels qui la voldrien anihilada. Si no avançar ja és en certa manera retrocedir, com passa amb la llei d’educació de les Illes Balears, retrocedir estrictament ja és de la màxima gravetat, i això és el que passa amb la modificació de la llei de política lingüística de Catalunya, que ara posarà la base legal perquè l’ús de l’espanyol com a llengua vehicular d’ensenyament pugui anar més enllà del 25%. Essent tan precària la situació del català en altres dominis fonamentals, l’escola en català és un instrument indispensable per a la integració de tothom en una sola comunitat, i no ens podem permetre d’anar cap enrere.”
“Aquesta nova llei farà que el bilingüisme retrocedeixi a Catalunya, que cada dia serà una comunitat més monolingüe”
Tatxo Benet, empresari i mecenes cultural:
“És possible que amb bona voluntat s’hagi buscat un acord que sigui bo per a la pau social a Catalunya. Però és un mal acord per al català. És un retrocés. Cada vegada que l’estat colla, nosaltres afluixem. Però ells no afluixen mai. L’estat, mitjançant un tribunal, imposa el castellà com a llengua vehicular i nosaltres canviem la llei perquè tal cosa sigui possible. Això és un fet. I d’això, se’n pot dir concedir o afluixar. Aquesta nova llei farà que el bilingüisme retrocedeixi a Catalunya, que cada dia serà una comunitat més monolingüe.”
“La llengua vehicular a l’escola ha de ser sempre el català”
Maria del Mar Bonet, cantant:
“Defens la immersió lingüística tal com estava d’ençà de fa quaranta anys. O sia, que la llengua vehicular a l’escola ha de ser sempre el català.”
“A qui beneficia aquesta claudicació de bona part del govern de la Generalitat de Catalunya? Als catalans, no!”
Rosa Calafat, professora de filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears:
“L’esfera estatalista començà fa una dècada a atacar grollerament la immersió. A qui beneficia aquesta claudicació de bona part del govern de la Generalitat de Catalunya? Als catalans, no!”
“Prou de vendre fum, que no som imbècils, Josep Gonzàlez-Cambray”
David Caño, poeta i músic:
“Després de tots els relats i argumentaris autojustificatius de qui dóna suport a la llei del català i castellà, només una pregunta: queden protegits o blindats aquells centres que no facin un 25% d’assignatures en castellà? No. Prou de vendre fum, que no som imbècils, Josep Gonzàlez-Cambray.
La llei és conseqüència d’una sentència en ferm (sense base jurídica clara) que imposa el 25% d’assignatures en castellà. En comptes de blindar la immersió lingüística i no aplicar la sentència, el que han fet és traspassar la responsabilitat als centres i, a sobre, sense protegir aquells que no compleixin el 25% de la sentència. És a dir, qui vulgui fer més del 25%, ho podrà fer, perquè la llei ho permet, però qui faci menys queda desprotegit i pressionat sota amenaça que li posin denúncia.”
“És tot molt decebedor”
Salvador Cardús, sociòleg:
“És un altre cas de tret que surt per la culata. El que hauria de ser una resposta astuta als tribunals acaba essent una nova mostra de resignació. I la xarxa –amb una indignació endogàmica– s’encén. Tot plegat, per continuar movent-nos en el pla retòric i sense connexió amb una realitat lingüística escolar que viu al marge d’aquestes reglamentacions. I, per acabar-ho d’adobar, amb una política comunicativa nefasta. Tot molt decebedor.”
“Vergonya, cavallers, vergonya! Sense estat. També sense llengua?”
Josep-Lluís Carod-Rovira:
“Davant aquest acord dels quatre partits, hi ha silencis individuals i col·lectius que criden massa! Ja n’hi ha prou d’aquest color. L’emprenyament popular comença a ser considerable i hi ha partits responsables de tanta renúncia i vassallatge. Vergonya, cavallers, vergonya! Sense estat. També sense llengua?”
“No sé si m’explico…”
Roc Casagran, professor i escriptor
“Fa uns dies, abans d’un examen, vaig enxampar un alumne amb un paperet amb lletra minúscula i em va dir, indignat, que allò era per estudiar, no pas una xuleta. Avui, uns partits independentistes ens diuen que això que han perpetrat serà bo per a la llengua. No sé si m’explico…”
“Em sembla un gran error”
Rosa Cañadell, professora:
“Em sembla un gran error el pacte d’avui al parlament sobre la immersió lingüística. Deixar que siguin els centres els que decideixin pot portar a una segregació escolar i social més gran, perquè no assegura que els no-catalanoparlants acabin sabent català.”
“Cal canviar de polítics, cal canviar de partits. Em sento trist i enganyat”
Narcís Comadira, escriptor i pintor:
“No m’estranya gens que els nostres polítics es posin d’acord sobre la presència legal del castellà a l’escola. De fet, el castellà ja hi era, a l’escola. I amb més d’un 25% de presència. El problema és que això era només un fet i ara estarà protegit per la llei. I els fets es poden canviar sense dir res. Les lleis, no. Dic que no m’estranya perquè aquests nostres polítics ja van ensenyar el llautó aquell fatídic dia de final d’octubre del 2017 quan, no se sap per què, van desactivar una independència que acabaven de declarar. Aquell dia, renunciant al resultat del referèndum del Primer d’Octubre, van decidir que volien ser espanyols. Ara han pactat una mesura més d’aquesta voluntat d’espanyolitat. Cal canviar de polítics, cal canviar de partits. Em sento trist i enganyat.”
“La modificació proposada és simbòlicament l’acceptació del marc mental estatal”
Pere Comellas, professor de la Universitat de Barcelona
“Deu ser ignorància jurídica, però no entenc per què la modificació legislativa proposada pot evitar la intervenció futura dels tribunals. El problema de la immersió no és pas jurídic. De fet, sembla que la història ens diu que les lleis per si soles no són el factor més decisiu en la preservació o l’extinció de les llengües. Sense capacitat i/o voluntat d’aplicar-les, són paper mullat. Però tenen el seu pes, i la modificació proposada és simbòlicament l’acceptació del marc mental estatal, el que, implícitament o explícitament, reconeix que el castellà se situa en un pla diferent, superior, a les altres llengües.”
“Vista la reacció dels polítics, el sentiment és d’enfortiment de la desconfiança en ells i de decepció, simplement”
Jaume Corbera, professor de filologia catalana de la Universitat de les Illes Balears:
“M’ha sorprès molt que, a la imposició judicial del 25% castellanitzant a l’ensenyament, la resposta dels grups polítics suposadament defensors de la llengua catalana, inclosos els independentistes majoritaris, hagi estat modificar la llei de política lingüística per a incloure-hi el castellà com a possible llengua vehicular a escola. La lògica de la defensa i promoció de la llengua pròpia diu que la resposta havia de ser totalment contrària: reforçar a tot el corpus legal corresponent el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament, amb les modificacions legals imprescindibles perquè cap jutge es pugui atorgar el paper de legislador i governant en aquesta qüestió. Vista la reacció dels polítics, el sentiment és d’enfortiment de la desconfiança en ells i de decepció, simplement.”
“La llengua no pot ser peça d’intercanvi en la negociació política. És el bé més preciós a preservar”
Nicolau Dols, lingüista i president de la Secció Filològica del IEC:
“La llengua no pot ser peça d’intercanvi en la negociació política. És el bé més preciós a preservar. Desapareguda la llengua, el nostre poble ja no existiria. La llengua s’ha de defensar a ultrança. L’exemple de la llei balear d’educació és fresc: finalment en va desaparèixer la menció del castellà com a llengua vehicular. Traspassar el conflicte a la redacció i execució dels projectes lingüístics de centre no pareix que hagi de resoldre el conflicte, només el pot fer més incontrolable. Convindria pensar-hi una mica més.”
“La resposta del govern a l’exigència judicial no és correcta”
Josep Enric Escribano, president del Tempir:
“Canviar la llei no és la millor manera d’afavorir la immersió lingüística ni la millor manera de preservar el castellà a l’escola. La resposta del govern a l’exigència judicial no és correcta. El castellà està supergarantit. No hi ha un alumne que no parle castellà.”
“Aquesta modificació obriria una escletxa legal molt perillosa”
Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua:
“Fins fa només cent anys, el català era la llengua familiar i d’ús social de la immensa majoria dels habitants dels territoris del domini lingüístic. Actualment, el seu ús social ronda tan sols el 35% i l’emergència lingüística és especialment greu entre la població més jove. Incorporar la vehicularitat del castellà a la nostra legislació significaria cedir encara més terreny a la llengua que està substituint el català, que és la llengua pròpia d’aquest territori. Aquesta modificació obriria una escletxa legal molt perillosa que podria ser clarament aprofitada pels qui volen minoritzar el català fins que no en quedi res. Amb tot, el govern no pot cedir a l’activisme judicial que, sense cap criteri pedagògic, pretén tombar un model que compta amb el suport d’una immensa majoria de la societat, que afavoreix la cohesió social i que és imprescindible per a la normalització de la llengua pròpia de Catalunya.”
“Em sap greu doblement, com a fill de migrants zamorans que té el castellà com a llengua materna i com a fill –orgullós– de la immersió”
David Fernàndez, periodista i activista:
“Al capdavall, el moll de l’os, nus gordià, és que els tribunals, continuïtat de l’excepcionalitat que vivim, irrompen i imposen la política lingüística. L’arrel, trenta anys després, és l’obsessió malaltissa dels qui, des de l’extrema dreta primer i des dels tribunals després, van engegar la ferotge escomesa contra la difícil normalització del català i ara dicten com han de ser les coses i les classes. Imposen via jurídica el que saben que mai podran guanyar democràticament i agreugen la difícil situació del català, que té en l’escola el factor igualador més sòlid, pedagògic i potent en una societat afortunadament diversa on ja es parlen més de tres-centes llengües maternes.
En perspectiva col·lectiva, sap molt greu la proposta d’acord parlamentari, perquè ni en fons ni, sobretot, en forma –al marge dels actors socials i el paper imprescindible de la comunitat educativa– no enfronta políticament ni el moll de l’os ni l’arrel. Ni resol el present ni esclareix el futur del català. A peu de carrer també em sap greu doblement, com a fill de migrants zamorans que té el castellà com a llengua materna i com a fill –orgullós– de la immersió.”
“Aquest maltractament continuat no el podem aguantar més”
Maria Antònia Font, Enllaçats per la Llengua i membre del grup Koiné:
“Això que han fet no em sembla una solució. Em sembla que s’haurien de plantar. S’han de negar a admetre aquesta sentència, que vulnera la separació de poders, i aquesta gent que vol legislar des del tribunal. Fa falta una plantada de tota la comunitat educativa. Nosaltres ací, quan ens vàrem haver de plantar, ho vam fer tots els sindicats, i en aquests moments, la gent respon. Jo ja he parlat amb gent de Catalunya, la Intersindical Catalana, la USTEC. Ací, tot va començar quan els quatre sindicats van convocar tothom. Des del moment que el govern fa un decret i et diu que cada centre podrà fer el projecte lingüístic que vulgui… Això ja ho deia el PP. I no. Que no. Que no volem un model a la carta per a cada centre. Volem una societat cohesionada. Un dels pilars de la normalització del català són les escoles. És la manera de no crear guetos dins el mateix territori. El millor sistema és el de la immersió. La sentència, no. Les coses no es fan així. La desigualtat comença a la constitució espanyola. Ja és hora que es faci una llei igualitària que tengui els mateixos drets i deures per a totes les llengües de l’estat. Aquesta és una resposta més contundent que vagi més a l’arrel. No és qüestió de tapar forats. Es tracta de dir: així no. S’ha de fer un discurs polític i social de mobilització i de plantada. Amb Espanya no podem fer res. Per què demanam una nova constitució si ens en volem anar? Volem ser independents. Aquest maltractament continuat no el podem aguantar més.
Aquest govern s’ha de situar com a digne hereu de les persones i els polítics que els han precedits. Aquesta consigna a mi em va motivar molt durant la legislatura Bauzà. Tenen un relleu a la mà, les persones que ens han precedit, tota la gent, mestres, polítics, escriptors, tots els que han lluitat per la llengua i han mantingut la flama. Ara et toca fer una passa com a digne hereu. Hi ha molta gent que hi ha deixat sang, suor i llàgrimes. Aquest gest no és de digne hereu.”
“Per primera vegada es reconeix la vehicularitat legal del castellà a l’educació catalana. És un acatament clar de la sentència”
Gerard Furest, coordinador de llengua de la Intersindical Educació:
“És un acord vergonyant entre partits que s’ha fet d’esquena als agents socials (sindicats d’estudiants, de mestres i professors, associacions de famílies). És un acte de renúncia tan gros que van fer que a la fotografia sortissin personatges de segona fila, gairebé desconeguts pel gran públic. Per primera vegada es reconeix la vehicularitat legal del castellà a l’educació catalana. És un acatament clar de la sentència, que diu: “Per tal d’assolir el domini oral i escrit del català i el castellà al final de l’ensenyament obligatori i l’ensenyament de les llengües oficials i en les llengües oficials…” La preposició és el cavall de Troia de la vehicularitat del castellà. Això és “flexibilitzar” la immersió, que de fet vol dir liquidar-la. La immersió, o és general com als països normals, o és una altra cosa.
A les Illes Balears, malgrat el decret de mínims del 50%, es va aconseguir de retirar de la llei l’al·lusió de la vehicularitat del castellà després de les queixes dels estaments afectats i la mobilització. És inacceptable que al Principat, amb un 52% de vot independentista i la majoria social, fem un redactat que, de facto, podria ser pitjor que el de les Illes, segons com.
I, per últim, hi ha la qüestió del català als alumnes nouvinguts. Diuen que no cal parlar-ne perquè ja en parla la LEC, però el cas és que la referència que hi fa la LEC és un garbuix, ple de circumloquis.”
“És una renúncia gratuïta”
Laura Huerga, editora de Raig Verd
“Recordo quan vaig dir a María José Gálvez, directora general del Llibre i Foment de la Lectura del govern espanyol, davant d’un centenar de persones, que no feien res per les llengües cooficials; i que amb la imposició del 25% practicaríem la desobediència i la insubmissió. Vaig fer el ridícul. Els partits han plantat una bandera blanca sense haver-hi ni tan sols guerra. És una renúncia gratuïta, un regal perquè tothom, més aviat ells, estiguin contents. I així és com el català desapareixerà i no el normalitzarem.”
“Quan et vens la dignitat ja no queda res”
Joel Joan, actor:
“Ni línies vermelles, ni confrontació intel·ligent, ni drets lingüístics aconseguits amb el dictador acabat de morir. Tot paraules buides i mentides. A mi ja no em representa ningú. Quan et vens la dignitat ja no queda res. Nosaltres mateixos som el nostre pitjor enemic”.
“Aquest canvi a l’article 21 de la llei de política lingüística de Catalunya és una concessió a allò que arbitràriament han dit els jutges espanyols i, en definitiva, no s’ha volgut plantar cara”
Joan F. López Casasnovas, escriptor i membre de la Secció Filològica de l’IEC:
“Des de les Illes, on no tenim immersió lingüística, és evident que la situació de Catalunya és preocupant, perquè era un referent. Aquest canvi a l’article 21 de la llei de política lingüística de Catalunya és una concessió a allò que arbitràriament han dit els jutges espanyols i, en definitiva, no s’ha volgut plantar cara. És una acceptació de la real politik que crec que no ens conduirà a res de bo.”
“Un dia de vergonya nacional”
Lluís Llach, cantant
“He cantat només en català durant quaranta anys per quedar-me callat davant d’aquesta vergonya. Un dia de vergonya nacional. Caldrà buscar nous camins on no calguin les paraules, si més no les d’aquests que ens mal governen.”
“Si no ho volen fer, que deixin el lloc”
Joan-Lluís Lluís, escriptor:
“Per la llengua catalana, el que espero dels polítics catalans no és que gestionin la submissió als tribunals, el que espero d’ells és que hi deixin la pell per defensar-la, que liderin la insubmissió política i cívica. I que si no ho volen fer, que deixin el lloc. Espero d’ells que pensin en termes històrics i no en batalles sense solta de partit.”
“Descolonitzem-nos el cervell”
Isabel Martí, editora, fundadora de la Campana:
“En aquests moments sento més que no penso. I ens cal urgentment analitzar i pensar amb encert. Els espanyols fan les lleis que els interessen per protegir l’estat que volen. Si ens pensem que amb les seves lleis defensarem la nostra llengua, anem apanyats. I hem de reconèixer (amb dolor) que el nostre parlament ‘treballa’ sota el mandat de la legislació espanyola. No hi ha més.
Durant el franquisme ho teníem clar i per això es va crear Òmnium, per exemple. Ara no fem feina de resistència ciutadana com es va fer durant dècades. Vam voler creure que en democràcia ‘les nostres institucions’ n’assumien la responsabilitat. I això és impossible. Els ‘nostres’ parlamentaris obeeixen les lleis espanyoles. De fet, més o menys com tots, que per això fem –obedients també– la declaración de renta i ens renovem el Documento Nacional de Identidad.
Mentre siguem espanyols només ens queda la resistència ciutadana, encara que sigui poc glamurós. Encara que estiguem cansats de no poder ser normals com la gent que té un estat. Ens hem de rearmar. L’optimisme és potser un deure moral. Comencem a ser-ho –de normals i desacomplexats– parlant en català a tothom i defensant la llengua al carrer, a les botigues, a les empreses, encara que sigui ingrat. Hem de ser conscients que ni tenim la política ni tampoc la demografia a favor nostre. Per tant, ens cal més esforç encara. Si ho vam fer durant el franquisme, deixarem de fer-ho ara?
És trist adonar-nos que ni quan podíem no hem defensat que es complissin les lleis que protegien la llengua, i això deu voler dir una falta de convenciment malaltís. Típic de mentalitat colonitzada. Descolonitzem-nos el cervell!”
“Ara hauríem de lluitar més que mai”
Biel Mesquida, escriptor
“Ho trob una animalada. Al primer moment, quan ho vaig veure vaig pensar que no entenia res. Estic en una situació de perplexitat. I ara hauríem de lluitar més que mai, perquè hi ha una disminució de l’ús social, perquè hi ha un augment de l’analfabetisme, de la ignorància, hauríem de lluitar més que mai per la llengua i la cultura catalanes. I que els governants vagin cap enrere, em sembla que estan bojos. I la desobediència cultural, on és?”.
“Què podem fer-hi? Doncs el que hem fet sempre: resistir a tota ultrança”
Josep Murgades, filòleg
“Idò, què voleu que us en digui que no sapiguem tots ja prou? Vaig malfiar-me d’aquesta història quan vaig veure que, a tall de cavall de Troia, s’hi apuntaven els del PSC-PSOE. Ara el resultat és el que calia esperar: tota la politicalla, la nostrada i la d’altri, prosseguint l’estratègia apuntada ja per Villalpando el 1716: la d’aconseguir ‘el efecto’ sense que se’ls noti gaire ‘el cuidado’. I nosaltres, què podem fer-hi? Doncs el que hem fet sempre: resistir a tota ultrança, cadascú des del seu àmbit, per modest i per limitat que sigui. I encara: des de fa temps no em trec del cap unes paraules de Guillem d’Orange-Nassau que vaig llegir una vegada citades en ploma de Joan-Lluís Lluís: ‘No cal esperançar per emprendre, ni reeixir per perseverar.’ Doncs això mateix: a emprendre i a perseverar.”
“Ciutadans s’ha sortit amb la seva”
Dolors Oller, escriptora:
“La llengua és el fonament del pensament i dels mites d’incumbència que perfilen una nació. Fins ara, tot i que l’ús real del castellà ja superava de molt el 25%, la immersió lingüística era una fita cap un altre tipus d’escola i cap al marc d’un altre model de país. Amb el pacte, obrim la porta que qualsevol energumen espanyolista pugui il·legalitzar-ne i prohibir-ne l’ús en qualsevol moment, lloc i situació docent. I, com que l’administració espanyola és funcionarial, la llengua castellana perpetuarà una altra vegada una educació castellanista, amb els seus mites espanyols, una educació sense mètode ni criteri acreditat en la formació del pensament contemporani: una educació que ha donat moltes generacions de plebeus intel·lectuals.
Ciutadans s’ha sortit amb la seva. Vol l’extermini del català: el seu complex d’inferioritat inflama el seu rancor genocida.”
“Hem de lluitar, però sempre agafem el camí més fàcil”
Gemma Pasqual, escriptora
“Aquest no és el camí. Si no preservem el català, on anem? I és clar que hem de lluitar, però sempre agafem el camí més fàcil. No plantar cara a la justícia no és la solució. Fem un pacte i rebaixem? Això no pot ser. Mireu com estem al País Valencià.”
“De cap manera s’ha d’assumir la vehicularitat obligatòria del castellà ni a l’educació ni a la societat”
Damià Pons, escriptor i ex-conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears:
“De cap manera, des dels països de llengua catalana, s’ha d’assumir la vehicularitat obligatòria del castellà ni a l’educació ni a la societat. Si després l’estat, amb tota la maquinària judicial i sancionadora l’imposa, conflicte. Ja veurem políticament com en sortim. Després del desarmament que ha fet l’independentisme a Catalunya aquests dos darrers anys, que ha generat el desarmament de la societat, i tenint en compte la complexitat etnocultural de Catalunya, la confrontació pot ser una nova derrota.”
“Deixarem de fer-ho per un acord miserable entre partits?”
Sebastià Portell, escriptor i president de l’AELC:
“El meu padrí Sebastià ensenyava 100% en català a l’escola mallorquina durant el franquisme. Ara deixarem de fer-ho per un acord miserable entre partits?”
“Això no és resoldre problemes, és donar carta de naturalesa als problemes”
Marta Rojals, escriptora:
“Penso que s’ha aprofitat que ja no es complia la immersió per tornar ‘legal’ l’incompliment, com quan no s’arribava als objectius d’energia renovable i es va incloure l’energia nuclear com a renovable. I xic-xac. O com quan no es complien els objectius d’aprovats i es va començar a aprovar a mansalva. Això no és resoldre problemes, és donar carta de naturalesa als problemes. De fet, ja ho diuen ells: complint el que els diu el TSJC, doncs ja no els empaitarà el TSJC: brillant.
A més, això aconseguirà que s’introdueixi més castellà a les escoles catalanoparlants, mentre que les castellanoparlants continuaran igual, perquè si no hi ha entrat més català quan era la llei, no sé quin miracle farà que n’hi entri més ara (els mestres que no són competents en català, s’hi tornaran d’un dia per l’altre?)”
“Tot plegat transmet la sensació de ser un govern d’opereta”
Joan Sala, editor de Comanegra:
“Sóc molt crític amb l’acord per dues raons. La primera és que vàrem lluitar molt per tenir l’escola en català i aconseguir el model d’immersió lingüística. Tocar-lo sense un ampli consens ciutadà, no es pot fer. Estem acostumats que el govern i el parlament vagin fent coses sense tenir en consideració que són els nostres representants, i no els amos. I per modificar un model com aquest, ens haurien de consultar. I segona, no han explicat res. Ho ha anunciat de cop i volta, i al cap d’unes hores uns ja havien baixat del carro, fet que ja diu molt. Tot plegat transmet la sensació de ser un govern d’opereta.”
“Lingüicinisme. Ara en patim les conseqüències. Català, a l’atac!”
Màrius Serra, escriptor i membre de la Secció Filològica del IEC
“Els pactes sempre són desitjables, però aquest parteix de tres premisses falses. La primera és que la justícia espanyola només busca garantir el castellà, quan en realitat malda per impedir que el català sigui la llengua hegemònica. La voldrien tancada a l’àmbit familiar, com un simple dialecte. No hi ha cap dada sociolingüística contrastada que indiqui que el castellà recula a Catalunya. Lingüicinisme.
La segona premissa falsa és que hi ha centres educatius dels quals surten alumnes catalans amb un domini deficient del castellà. No n’hi ha cap, mentre que al contrari n’hi ha a grapats. La balança que invoca la justícia té pesos de plom en un braç i de ploma en l’altre. Lingüicinisme.
La tercera premissa falsa és que els tribunals espanyols es donaran per satisfets amb un canvi de redactat que exclogui percentatges i inclogui eufemismes com aquest: “centre de gravetat”, que sembla extret de la cançó de Franco Battiato. La gravetat de la situació als centres ve de la judicialització imposada per grups polítics minoritaris. Lingüicinisme.
Quan legislen els tribunals, els presumptes legisladors només administren, i encara gràcies. Una modalitat contemporània de lingüicidi és el lingüicinisme que s’ha anat covant en els últims vint anys. Ara en patim les conseqüències. Català, a l’atac!”
“Qui el defensarà si no ho feu vosaltres? Qui ens empara?”
Tina Vallès, escriptora:
“Aquesta és la trampa. Per aquí ho perdrem tot (i no teníem gaire). Si ens atenim a la ‘realitat sociolingüística’ de cada centre, ja hem begut oli. Ensenyament 100% en català, si us plau. Qui el defensarà si no ho feu vosaltres? Qui ens empara? Digueu-nos-ho, que estem sols, va. Cal defensar la immersió lingüística, que mai ha anat oli en un llum, però és l’únic que tenim, plena de forats i amb més voluntarisme que altra cosa, però defensem-la al 100%. Evidentment, en cada centre es fa el que es pot, fa anys que es fa el que es pot amb el poc que es té.”
“Jo crid totalment a la desobediència”
Antònia Vicens, escriptora i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2022:
“M’he quedat molt trista. Com és possible abaixar el cap? Si no som forts amb la llengua, no som ni país, no som res. No ho puc entendre. És retrocedir, és una indiferència, és no voler lluitar. És una desgràcia haver de lluitar encara ara, però és traure’s les sabates i agenollar-se davant els altres. Si els agrada anar de genollons, que hi vagin, però fan mal al present i al futur. Com és possible? Què passa, que d’ací a un mes o d’ací a un any una altra família demanarà el 50% en castellà i també donaran el 50%? No ho puc entendre. Jo crid totalment a la desobediència.”
“Quina decepció. Quina ràbia”
Blanca-Llum Vidal, poetessa:
“Heus aquí una nova constatació que la política institucional és un fracàs. Quina tristesa. Quina decepció. Quina ràbia. Ni part de l’esquerra ni l’independentisme no responen.”
“Voldríem veure una actitud més valenta”
Pau Vidal, filòleg i escriptor:
“La veritat és que amb l’esforç que hem fet aquests últims mesos –des del canvi a la Secretaria de Política Lingüística– de confiar que les coses anirien millor, després d’haver anunciat el Pacte per la Llengua, etc., assistir ara a aquesta política erràtica i gairebé diria contrària per part de l’autoritat és inevitable que tingui un resultat de desànim en la tropa. Jo, com a mínim, estic desanimat perquè tinc la sensació –que crec que comparteixo amb molts– que no podem confiar en els que representa que ens representen. I, és clar, en aquests moments en què els experts, la comunitat educativa i, en general, tothom, ens sentim acorralats per la situació general, crec que no ens fa gens de bé no poder confiar en l’amo. Hi voldríem veure una actitud més valenta, i no pas aquest amagar el cap sota l’ala d’una manera diferent de com havíem vist fins ara.”
“Els polítics cada cop s’esforcen menys en dissimular”
Noelia Karanezi, guionista i comunicadora:
“Sóc néta i filla de castellanoparlants. Si no fos per la immersió lingüística, ara no podria descriure en la meva llengua (perquè entre mestres, companys i servidora la vam fer meva) aquesta tàctica sapastra i covarda amb què la volen fer petita. Una tàctica amb què pretenen escudar-se de les reaccions a la seva pròpia desídia i ineptitud envers la protecció de la llengua. L’escena és greu: presenten una proposta que dinamita els pilars de la immersió, impulsada pels que presumptament hi són per defensar-la. I pactada amb un partit sempre a punt per fagocitar-la. Tot plegat una exhibició més d’uns polítics que cada cop s’esforcen menys en dissimular que dissimulen. Uns polítics a qui cada cop els fa més mandra triar la disfressa amb què vestiran com obeir i aplicar les noves ordres de l’equip contrari sense atrevir-se a mirar als ulls al seu públic.”
