31.03.2018 - 22:00
En els darrers trenta anys la divulgació de la ciència ha experimentat avenços molt significatius. Programes de televisió, llibres, sèries documentals han fet tot el possible per acostar-nos de la manera més amena possible la ciència en sentit ample i en cada accepció. Fruit de la necessitat de tenir una eina per poder explicar alguns d’aquests coneixements principals a les seves pròpies filles, Ignasi Llorente acaba de publicar La història de la ciència com mai te l’han explicat (Angle Editorial), que recull alguns moments excepcionals, ments prodigioses i grans descobriments de la història de la humanitat en forma de relats breus. ‘Sovint passa que els pares no tenim les eines necessàries per explicar la ciència a casa i deixem aquesta responsabilitat a l’escola. Hi havia una necessitat de crear un llibre per a adults i joves també que intentés explicar aquesta ciència. Per exemple, per què és tan important el teorema de Pitàgoras, que no va descobrir ell i no qualsevol dels altres dos-cents teoremes? Volia explicar la ciència per a gent curiosa i d’una manera planera més que no entrar en detall del fet concret. Crec que se’ls ha d’explicar també en el context i en la seva importància’
Així les coses, pel llibre hi desfilen personatges com Tales de Millet, Anaximandre, Pitàgores, Arquímedes, Gutenberg, Galileu, Hooke, Newton, Laplace, Darwin, Einstein o Heisenberg, entre més, tractats amb un punt de vista literari i innovador. ‘A mi em feia respecte fer aquest llibre i tenia necessitat de fer-lo diferent, pensant què podia aportar jo que no s’hagués dit ja. Vaig optar per aplicar una visió particular, que és com jo crec que s’ha d’explicar la ciència als infants i com jo crec que s’ha d’explicar a les meves filles. Per aconseguir-ho, el format que s’havia d’aplicar era el de la ficció, el de les faules i contes. Totes aquestes històries són basades en una gran quantitat de documentació recopilada durant molt temps, i allò que volia és que totes les coses siguin possibles, però hi ha converses que no puc afirmar que es produïssin, afegeixo un punt de ficció que contribueix a enfortir el punt de vista i a fer la història més amena i entretinguda’.
L’aportació del factor humà en la reconstrucció de la vida dels científics és un dels valors afegits del llibre, que vol desmuntar els mites al voltant de la història de la ciència. Entre aquests factors humans, Llorente destaca el dubte, un dels grans motors dels avenços científics. ‘La curiositat i el dubte són innats a l’ésser humà, tots els nens són curiosos i tots els nens dubten i cada vegada se’ls intenta castrar més aquest sentiment. Hi ha escoles que no reconeixen que no saber una cosa és una oportunitat per aprendre una cosa nova i que reconèixer les limitacions i la ignorància no hauria de ser negatiu. La pitjor cosa que pot passar és la falsa apologia del dubte. El dubte ens fa més falta que mai com a antídot contra la postveritat’.
En aquests moments, la divulgació de la ciència passa per un bon moment, un procés que potser va iniciar Carl Sagan obrint una via per a masses que arriba a tothom. La televisió dels darrers temps també ha volgut mostrar que la ciència no és gens avorrida ‘i ara allò que faltava era incorporar-hi un element nou, el component emotiu. La ciència també ha de ser emocionant i jo crec que en els relats del llibre hem posat en valor aquest granet de sorra, que fa que sigui emocionant. Els que fem història parlem de nosaltres mateixos’.
Un altre dels mites associats a la ciència és la severitat de molts professors que hem patit al llarg del temps associats a aquestes matèries. ‘Això sempre ha estat un error i s’ha d’ensenyar la ciència d’una altra manera. A la meva manera, entendre el camí per arribar a un descobriment és pensar coses que eren una bogeria. Per exemple, el gran mèrit d’Einstein és pensar que la gravetat no existeix i que Newton estava equivocat, que hi havia fets que no es podien explicar amb la teoria de la gravetat, qüestionar-se les coses és el primer element important de la ciència. Els errors permeten avançar. Per exemple, a la teoria de la gravetat, hi hem d’afegir la teoria del caos i el principi d’incertesa, que aplicat a mans d’una criatura vol dir que un got pot desplaçar-se en totes direccions i fins i tot salvar-se de la trencadissa’.
Sobre això, Llorente assegura que Einstein és el primer científic en convertir-se en un fenomen de masses, popularitza el premi Nobel i entra a totes les cases. ‘És una icona que substitueix els herois. Amb Stephen Hawking va passar això mateix’
