Descobertes a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès unes fotografies inèdites del camp de concentració d’Albatera

“A l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès conservem el fons d’imatges del periodista anglès Henry Buckley, corresponsal de guerra del diari The Daily Telegraph…” Així començava el correu que Josep Maria Masachs i Suriol escrivia aquest dilluns dia 7 de desembre al director de VilaWeb. Masachs havia llegit el reportatge sobre els sondatges al camp de concentració d’Albatera, al Baix Segura, que aquest diari havia publicat un dia abans. També havia observat amb deteniment les fotografies de l’època fetes per Luis Vidal i va veure que podrien tenir una certa semblança amb onze imatges que conserven a l’Arxiu i que, probablement, no estaven ben documentades.

El procés de confirmació

Les onze fotografies són consultables pel públic a la web de l’arxiu, però al principi només enviem una captura de pantalla en baixíssima qualitat a l’arqueòleg Felipe Mejías, director dels treballs arqueològics al camp d’Albatera. Volem que l’analitze. La primera resposta que envia per Whatsapp és una exclamació: “M’heu alegrat el dia!”  Amb aquesta xicoteta mostra ja n’està pràcticament segur, però vol veure-les totes i en millor qualitat.

I sí, aquestes fotos, inicialment documentades com a Camp de Concentració d’Argelers, són d’Albatera. El barracó de fusta, les palmeres, l’aparença dels presos, les espardenyes blanques, les muntanyes… I acabava amb una altra exclamació, ja sense cap prevenció: “És Albatera segur!”

La següent passa de l’arqueòleg, que també és historiador i fa la tesi doctoral sobre aquest camp inicialment republicà i després franquista, és escriure a Josep Maria Masachs: “Després d’estudiar detingudament les imatges et puc assegurar sense cap dubte que es tracta del camp de treball republicà d’Albatera. La veritat és que ha estat molt emocionant per a mi. No et pots imaginar l’alegria que he sentit quan les he vistes. Estic molt familiaritzat amb l’entorn i l’aparença original del camp, l’he estudiat mil·limètricament durant els últims anys per documentar la meua tesi i per programar l’actuació arqueològica que hem fet en novembre. Comprovar que hi ha onze imatges noves d’aquest lloc és com descobrir un tresor.”

El correu continua descrivint el camp, les tasques que s’hi feien, els tallers, i assegurant la utilitat que la descoberta, i la correcta adscripció de les imatges, tindrà per a la historiografia.

Masachs, el director de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès que aquesta mateixa setmana ja es jubila, li respon també per correu electrònic: “En relació amb el vostre correu, he de dir-vos que estic content de poder documentar finalment aquestes fotografies. Per a nosaltres era desconcertant el fet que enmig de fotografies de la guerra civil apareguin uns camps amb palmeres. Per això, sabent que el fotògraf va participar en la invasió d’Itàlia pels aliats, enteníem que podria ser perfectament que les imatges corresponguessin a algun lloc indeterminat del nord d’Àfrica […] El que em desconcerta és el temps de la fotografia. De fet, no sabia que hi haguessin camps republicans!”

Qui és Henry Buckley?

Henry Buckley és un periodista, no fotògraf professional, del diari The Daily Telegraph amb unes profundes conviccions religioses i republicanes. Va nàixer a Manchester l’any 1902 i va morir a Sitges l’any 1972. Va escriure la batalla de l’Ebre i la del Segre, i va ser a Terol i a l’Espluga de Francolí i va beure xampany amb Ernest Hemingway i Robert Capa quan eren al front. És l’autor d’un llibre titulat Vida i mort de la República, traduït a diverses llengües.

En acabar la guerra del 1936-1939 també va cobrir la Segona Guerra Mundial. L’any 1938 es va casar amb Maria Planas, filla d’una família prou coneguda a Sitges i hi va establir la residència, encara que els primers anys anava i tornava.

El seu fill, Ramon Buckley, ha estat professor als Estats Units, fa conferències i ha fet de guia turístic. Ara està jubilat i viu entre Sitges i Madrid. Fins ara estava convençut que totes les fotos de son pare eren del camp de concentració d’Argelers. No els en va parlar mai, d’Albatera, diu. De la guerra, tampoc, com si volgués oblidar aquells episodis. “Aquestes fotos estaven lligades a la seua vida. Ell no podia quedar-se a Espanya. El meu pare era un periodista fugitiu. Els corresponsals que estaven amb la república havien de sortir. Marxa a Argelers a fer un reportatge que és el que nosaltres sempre hem pensat que eren les fotos. A totes es veu sorra i dèiem, Argelers, sense pensar gaire més”, ens diu en una conversa telefònica, des de Madrid.

Qui va descobrir que les fotos de Henry Buckley tenien un alt valor documental pel testimoniatge de la guerra és Patricia Buckley, la filla de Ramon. Va ser l’any 2004, quan regirava els àlbums familiars perquè una editorial les necessitava per a il·lustrar el llibre de l’avi. Van tenir molt d’impacte, conta ell, perquè el periodista apareix al costat de Robert Capa i d’Ernest Hemingway. Amb ells, amb Gerda Taro i amb Herbert Matthews, compartia cotxe i reportatges. “Les fotos del meu pare tenen coincidències amb les de Robert Capa. El meu pare era corresponsal, escrivia, però afortunadament per a tots, de tant en tant treia la Leica i feia una foto.”

Josep Maria Masachs aprofundeix en això i explica que es pot comparar el fons de Buckley, no només aquestes fotos d’Albatera, amb algunes de les imatges de Capa. “Hi ha fotos que són idèntiques perquè tots dos estaven a un metre l’un de l’altre. Unes s’han convertit en icones mundials, i les altres s’han quedat aturades a Sitges. Un es va emportar la fama i l’altre no”, diu.

Sobre la importància d’aquestes onze fotos ara documentades, Masachs lamenta que són marginals perquè fins avui no s’havia trobat la font d’interès, perquè ningú havia demanat mai cap foto d’Albatera. Ara deixaran de ser-ho.

Com sol passar en aquests casos, les fotos arriben a l’arxiu per casualitat. Carles Querol, primer batlle democràtic de Sant Sadurní d’Anoia després de la dictadura, es va interessar per estudiar la guerra del 1936-1939 i algú li va explicar que la família Buckley de Sitges tenia uns àlbums de fotos. A partir d’ací, Querol va reconstruir tota la vida i els recorreguts de Henry Buckley per l’Espanya republicana i per l’Espanya feixista.

Querol qualifica Henry Buckley de mestre del periodisme i explica en aquest extens article, que el principal atractiu del reporter és que ell no va arribar a la guerra com a enviat especial d’un diari que avui és ací i demà allà, sinó que feia set anys que residia a l’estat espanyol quan va esclatar la revolta militar. Querol afegeix que coneixia tot el procés polític que havia propiciat l’alçament feixista i també la personalitat dels principals actors polítics de l’època.

Sobre les anades i tornades del periodista, el seu fill explica que el va conèixer quan ja tenia quatre o cinc anys. “Al cap dels anys va aconseguir tornar perquè el 1945, acabada la Segona Guerra Mundial, el diari volia que ell fos qui donàs la notícia de la fugida de Franco d’Espanya. Això és un poc còmic. Deien que sortiria i que no sabien si aniria a l’Argentina, acollit pel seu amic Perón, o a Irlanda, on tenia família.” Com que aquestes previsions no es van complir, Buckley va demanar la corresponsalia de Roma, però l’any 1951 va voler tornar. Tenia la família a Sitges. Va ser corresponsal de Reuters: “Escriure per a una agència de notícies tenia l’avantatge de poder donar informacions molt puntuals i no opinions polítiques”, rebla Ramon Buckley, que fa constar, en un to mig sarcàstic, que son pare va morir l’any 1972, tres anys abans que Franco.

La visita al camp d’Albatera

Per a intentar datar les fotografies i, per tant, el viatge de Henry Buckley al Baix Segura, Felipe Mejías compara les imatges amb les que va fer Luis Vidal i que estan dipositades a la Biblioteca Nacional. Aquestes estan datades del mes de febrer del 1938 i, segons Mejías, són anteriors a les de Buckley.

Mejías es fixa en la roba que porten els presos i en l’estat de la construcció del camp: “No semblen de la tardor del 1937, quan es construïa el camp, jo diria que poden ser de finals de l’hivern del 1938 o de la tardor d’aquell mateix any. El que és difícil és que siguen dels primers mesos del 1939, quan la guerra ja està perduda, encara que no ho descartaria de pla.”

Què diuen les imatges ara recuperades?

Les fotografies recullen un dia de treball al camp de concentració. Al Centre Documental de Memòria Històrica de Salamanca hi ha papers que documenten la construcció i la posada en marxa del camp d’Albatera. El decret de creació dels camps de treball és del desembre del 1936, però les obres s’inicien a finals d’estiu del 1937. Es tractava de buidar les presons convencionals superpoblades.

Volien que aquest en concret fóra el model per a la resta i per això van deixar entrar premsa espanyola i estrangera. La intenció era propagandística: mostrar al món que els republicans tractaven molt bé els presos revoltats.

A partir d’aquesta documentació es pot saber, per exemple, que els reclusos eren classificats per grups d’edat, per formació i, fins i tot, per la seua complexió física.

La troballa d’aquestes noves imatges és, per a Felipe Mejías, fonamental per a contextualitzar el camp. Arqueològicament serveixen per a ubicar estructures. “Quan les excavem a finals de la primavera que ve o a principis d’estiu, amb les noves subvencions, podrem ubicar amb molta més seguretat aquestes construccions. Pensant en una futura museïtzació d’aquest espai, tindrem imatges de l’època que permetran de veure com eren els barracons, on eren i posar-les en relació amb la informació que traurem de l’excavació”, diu.

Les onze fotos del fons Buckley

En aquesta galeria hi ha les onze fotos que Henry Buckley va fer al camp de concentració d’Albatera i que formen part del fons dipositat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès (Fons Buckley, ACAPGC). Els peus de foto els hem construït a partir de la lectura que en fa Felipe Mejías.