A la descoberta de mons que desapareixen

D’ençà del principi dels temps, científics i exploradors van anar penetrant en les terres ignotes dels mapes per omplir-les de referències i significats, dibuixar rutes i elements geogràfics, o narrar la seva visió subjectiva dels habitants d’aquelles terres que, fins que no hi van arribar, ens eren desconeguts. Malgrat l’esforç i el risc, molt sovint les narracions d’aquells mons eren tan subjectives i etnocèntriques que no permetien de comprendre l’essència i els valors reals d’aquelles cultures ancestrals, amb una altra gent que vivia i interpretava el mateix món en què vivíem els blancs. En aquells temps, la descoberta de terres desconegudes duia implícita la conquesta, la dominació i l’elaboració d’un relat, escrit o oral, fet a mida per a la conveniència dels blancs i les seves creences i aspiracions.

Si d’alguna manera hem anat desxifrant aquelles cultures i desconstruint o desencriptant els nostres relats inicials, ha estat gràcies als treballs de camp d’etnòlegs i antropòlegs, als quals s’han afegit els llibres de viatges i el treball il·luminador de fotògrafs i cineastes. En aquesta línia, la considerable feina feta, en diferents formats escrits o d’imatge, pel fotògraf Jordi Esteva (Barcelona, 1951) és molt destacable, tant per la curiositat infinita, sincera i profunda que anima els seus treballs i viatges, com per l’estil d’aproximar-se i penetrar en universos desconeguts amb respecte i distància, sense apriorismes ni tòpics culturals occidentals.

Ell i la seva actitud donen confiança als altres i ens transmeten saviesa i coneixement a nosaltres. La seva obra diversa té un denominador comú d’interès humà i profunditat cultural, fins i tot, màgica i espiritual, que ens porta als límits geogràfics i filosòfics del nostre propi món. Provoca, sempre, la reflexió i el respecte per les creences i mites que se situen en el rerefons de cada cultura, a l’altra banda del tapís o darrere el mirall, però sempre, més enllà de la realitat.

De Jean Rouch a Jordi Esteva

Jo coneixia els seus interessants treballs fotogràfics i escrits sobre els oasis i el món de les cerimònies animistes de Costa de Vori, però la gran revelació per a mi va ser el film Retorn al país de les ànimes (2010). Allí, Esteva no solament ens descobria, i ens feia viure un món desconegut i de molt difícil accés, el món espiritual dels akan d’avui, amb tot el seu misteri i bellesa, sinó que ens donava una lliçó ètica i intel·lectual de com acostar-se a l’altre i com mostrar unes altres formes culturals, sense voluntat de simplificar ni voler explicar l’inexplicable. Feia absolutament real, viu i intens, allò que per uns altres autors hauria esdevingut una interpretació, fruit de “una mirada”, que en diuen ara els qui tenen pretensions artístiques. Però, malauradament, sempre, no falla mai, aquestes “mirades” acaben posant al descobert l’atracció per allò que és exòtic que excita els intrèpids autors, els seus teòrics, els seus crítics i les seves audiències.

Subscric absolutament les meves impressions de l’any 2011 sobre aquell film expressades en aquest diari: “El treball d’Esteva és excel·lent en molts sentits. Ens acosta a un món en perill d’extinció. És filmat amb un respecte profund als rituals i als actors, sense prejudicis, ni voluntat explicativa amb pretensions antropològiques o artístiques. La narració mostra obertament els ritus, les músiques i n’apunta el rerefons transcendent, sense voler-lo explicar, cosa que obre encara més el camp de visió: proposa, sense explicitar-los, un munt d’interrogants universals. No és una ‘mirada’ d’autor, que en diuen. Afortunadament, és una mirada lliure, sense diòptries, i amb una gran curiositat i ganes d’endinsar-se en el món desconegut. Sense voluntat de captura, sinó, més aviat, de sorpresa i de contemplació. Esteva té el poder de fer-nos entrar en un món real a anys llum del nostre imaginari, i d’instruir i d’acostar-se allà on, potser, hi ha allò que és important. Allò que ens sedueix i ens atrau, que no comprenem, però que, a la vegada, misteriosament, ens emociona. Allò que ens acompanyarà i ens restarà gravat per sempre.”

L’actitud de Jordi Esteva i els resultats dels seus treballs segueixen la línia del seu admirat Jean Rouch, antropòleg i cineasta, inspirador de la Nouvelle Vague. Va ser un dels pioners dels estudis etnològics africans, especialment per la seva obra fílmica, que conté peces extraordinàries com ara Les Maîtres Fous (1955), sobre un ritual d’ingesta d’iboga a Accra (Ghana) en què els participants són posseïts pels esperits dels colonitzadors. I Moi un noir (1958), en què els protagonistes són un grup de joves immigrants del Níger que viuen al barri de Treichville, a la capital Abidjan, a Costa de Vori. És un dels primers films ficcionats a l’Àfrica en què els actors no professionals negres fan d’ells mateixos i ens parlen en primera persona de la mísera i crua realitat de les seves vides.

Viatge a un món oblidat

Per descobrir o mirar de comprendre aquests mons llunyans i en extinció és imprescindible, crec, de saber com s’ha forjat la curiositat i l’actitud de l’autor. I aprendre’n. Hi ha una postura vital i intel·lectual molt valuosa darrere els treballs de Jordi Esteva, i això, precisament, ens relata en el seu darrer llibre memorialístic. A banda, és clar, d’ampliar amb tota mena de detalls, reflexions i experiències, allò que ja ens havia anat explicant en les obres i reportatges anteriors.

En aquest llibre que acaba de publicar, Viaje a un mundo olvidado (Galaxia Gutenberg), Jordi Esteva narra i reflexiona sobre els seus viatges de treball a la recerca de gent i cultures ancestrals inaccessibles o que desapareixen. De l’univers de les cerimònies espirituals dels akan de Costa de Vori, que ja va plasmar en fotografies, escrits i dos excel·lents films, a la descoberta dels vestigis del món dels àrabs de la mar, oblidats als ports i les illes de l’oceà Índic, que va ser l’origen del llibre del mateix nom, passant per Zanzíbar, Mombasa, el Sudan, o la misteriosa i enigmàtica illa de Socotra, al Iemen, a l’oceà Índic, també protagonista dels seus escrits i documentaris.

Tot el llibre, i el relat dels seus viatges, és impregnat de records i detalls de l’autobiografia de l’autor, petites claus per a entendre el personatge i la seva trajectòria. La seva afecció infantil pels films d’aventures, els atles i les revistes il·lustrades. Els viatges juvenils fent el hippy a l’Índia i al Marroc, amanits amb haixix i majun, on un dia per atzar va conèixer Paul Bowles, quan encara no sabia ni qui era. La descoberta d’unes altres cultures i formes d’espiritualitat. L’impacte que aquells primers viatges li van causar. L’estada de cinc anys a Egipte que va donar com a fruit grans amics i un llibre sobre els oasis. A més de la descoberta personal de l’opi i una estada final a la presó, acusat de pertànyer a una organització trotskista que, ni més ni menys, “pretenia enderrocar el govern per la força armada”.

Barcelona i el periodisme d’Ajoblanco

Quan va sortir en llibertat, va ser expulsat d’Egipte i va haver de retornar a una, per ell, grisa i avorrida Barcelona, que li resultava pràcticament irreconeixible. Ací va fer un parèntesi sedentari en què va fer de periodista i fotògraf com a redactor en cap de la ressuscitada revista Ajoblanco (1987-1993). El seu primer treball va consistir en una volta a l’estat espanyol fent autoestop únicament a camioners. El text va ser elegit per una editorial alemanya per ser inclòs en el volum España a la sombra del sol, amb autors com ara Manuel Vázquez Montalbán, Juan Goytisolo, Camilo José Cela i Miguel Delibes.

En aquella època, va poder entrevistar i fotografiar també personatges de primera línia com ara Leonard Cohen i més. Fins i tot, gràcies als seus coneixements de cinc anys a Egipte, li va recomanar a una editorial que publiquessin l’escriptor Naguib Mahfuz, cosa que van fer sense gaire convicció. Un consell que agrairien mesos després, quan li van concedir el premi Nobel. Del treball periodístic i les entrevistes explica que va aprendre a sintetitzar i, sobretot, a respectar els silencis en la conversa, una tècnica que li seria de gran utilitat quan anés a enregistrar entrevistes amb sacerdots o iniciats akan, bruixots o vells savis a Socotra o al Sudan.

Escoltar l’altre, l’entrevistat, i respectar els seus silencis, com a pauses per a reflexionar o recordar, en definitiva, per a pensar, és una actitud clau per a obtenir els millors resultats d’una entrevista. Ho sé per experiència. És una manera de treballar que indica una actitud de respecte i atenció envers els altres. Una manera de fer que cada dia és més allunyada del periodisme actual, de karaoke i posturetes, de sermons de rector i opinions d’escolanets, que exerceixen personatges que aparenten ser genials i volen destacar per damunt de qui realment té coses a dir.

Després d’aquest interludi en la Barcelona adormida i grisa dels anys vuitanta, quan la cultureta local havia arrasat les revistes i els ambients contraculturals i radicals, i la pandèmia de la sida començava a fer estralls, Esteva tornaria a recórrer món. Ja de manera habitual, i més o menys continuada, sempre impulsant projectes per a descobrir cultures en perill d’extinció i donar-ne fe en llibres, reportatges fotogràfics i documentaris. Segons que explica, d’entrada, no tenia cap pla establert sobre el futur de la seva vida i la professió, tota la seva carrera i les seves obres es van anar gestant d’una manera lògica, gairebé inesperadament, mogut sempre per l’atzar, el rigor, una immensa curiositat i respecte pels altres i les seves cultures oblidades o gairebé desaparegudes.

On the road, again

Va tornar a l’Índia i al Marroc, on va fer amistat amb Juan Goytisolo i Mohamed Chukri. També va col·laborar amb l’antropòleg José Antonio González Alcantud, director del Centre d’Investigacions Etnològiques Ángel Ganivet de Granada. Anys a venir, l’antropòleg li trucaria per proposar-li un primer viatge d’investigació a Costa de Vori. Aquest seria el seu primer contacte amb el món desconegut i de difícil accés de l’espiritualitat dels akan, un pas decisiu que seria molt fructífer en la seva carrera, tal com sabem. Després d’aquest primer viatge en vindrien un parell més, estimulat per les trucades que rebia dels seus amics ivorians. Fos perquè li anunciaven una nova cerimònia per a filmar o perquè un geni del bosc havia preguntat per ell a una iniciada demanant-li que hi anés perquè havia d’explicar-li nous misteris.

En les noves estades va filmar Komian (2014), enregistrada en blanc i negre, una road movie sobre l’esperit de la pantera que es manifesta posseint el cos d’un komian que iniciarà la cerca per tot el país d’una altra komian posseïda pel mateix esperit poderós. A Ghana es trobarà amb els únics percussionistes capaços d’invocar l’esperit de la pantera amb els seus tambors.

El relat dels seus viatges a Costa de Vori és una immersió en la realitat d’un país africà i els seus misteris. És interessant la descripció dels personatges que troba pel camí –“les nostres mirades es van creuar i per un instant coincidiren espais i temps diferents”– els que l’ajuden en les seves recerques, els seus propis sentiments davant el paisatge, o les successives encarnacions que viu en directe, en els cossos de les iniciades, de l’esperit de la pantera o de Mami Wata.

Com també les inevitables contrarietats i moments difícils d’una expedició d’aquestes característiques. Fins i tot les seves reaccions i emocions en acostar-se al valor del sagrat pels akan o al concepte de la naturalesa, la vida i el món que han anat elaborant durant segles. Amb l’escriptura dels seus records i experiències, dubtes i incògnites, Esteva evoca el context imprescindible per a captar més bé les seves obres i els universos desconeguts de Costa de Vori, el Sudan, Socotra, el Iemen, Zanzíbar, Mombasa, etc.

“Al final hi ha el dimoni!”

En el terreny personal, al llarg del llibre, l’autor recorda amics, col·laboradors i familiars. També dedica uns bonics paràgrafs a recordar anècdotes de la seva infantesa amb la seva àvia, mare i germanes. Tots els records són episodis que sens dubte van forjar el seu caràcter viatger, somniador i aventurer, sempre atret pel desconegut i el misteri. Allò que s’amaga darrere el tapís o en infinits jocs de miralls que la nostra realitat i unes altres poden entreteixir constantment. És una sensació que, ves per on, també inspira de fa anys el títol d’aquesta secció.

Explica Esteva que a ell i a les seves germanes els delia contemplar l’espectacle de la seva mare arreglant-se, maquillant-se i pintant-se els llavis, quan es vestia per anar a una festa especial amb el seu pare. “Després es mirava en aquell joc de miralls de l’armari, que ens fascinava perquè retornava les imatges fins a l’infinit. De manera que, si alçaves un braç, mil braços més ho feien, a la manera d’una deessa hindú.” “No ho mireu gaire perquè us marejareu –els advertia l’àvia– i al final de tot hi ha el dimoni!”