Descansar és de savis: carta oberta a Joan Sala

Acaba de començar la 34a edició de la Setmana del Llibre en català, i una entrevista de Joan Sala, director de la Setmana i vice-president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, m’espolsa les ganes de conservar la calma olímpica acumulada durant l’agost, i me’n fa venir moltes de prendre la paraula per replicar-li. Aquí van les reaccions d’una editora que refusa el ‘nosaltres’ imposat.

Crema de llibres a l’Argentina.

‘Si augmentem el nombre de lectors en general, augmentarem el nombre de lectors en català’, afirma Joan Sala. Molt bé. I com proposa que fomentem nous lectors? ‘Cal incidir en la creació de la biblioteca personal. És un dret que tenim i una obligació també, perquè llegir ens fa més bones persones. Amb la socialització dels llibres hi ha moltes llars que no tenen cap llibre, ni tan sols llibres infantils! Hem de crear l’hàbit lector des de ben petits.’

L’argument ja ha estat esgrimit altres vegades, per exemple per Gemma Lienas, autora de llibres infantils i juvenils, i militant activa contra la socialització dels llibres literaris a les escoles. Per a qui no ho sàpiga,  socialitzar els llibres significa reconèixer que un llibre comprat per un sol individu pot ser llegit per més d’un: aquesta és precisament la vocació d’un llibre imprès, la clau de l’èxit d’aquest invent sis vegades secular que no caduca. Gràcies a aquesta característica que certs editors i autors avui condemnen en nom de la bondat i de la caritat, el llibre, accessible a una corrua de persones que se’l passen de mà en mà sense haver d’adquirir-lo, s’ha esmunyit per les esquerdes d’incomptables censures. Qui desitgi condicionar la lectura d’un llibre a la seva adquisició posa traves, sabent-ho o no, a una de les poques vies d’oxigen conegudes en dictadura. Que nosaltres vivim en democràcia? Fins que deixem de viure-hi, vet aquí.

No conec ningú en el meu entorn que hagi descobert la literatura a través d’això que tan hipòcritament en diuen ‘biblioteca personal’. Fa ben poc, aquest juny, en unes sessions amb bibliotecaris a qui preguntava quin llibre havia marcat la seva infància, un tret comú destacava en les subtils variacions sobre el tema de com una criatura descobreix la literatura: cap dels setanta bibliotecaris que vaig poder sentir no va evocar mai una ‘biblioteca personal’, sinó la biblioteca municipal en la majoria dels casos, o la d’algun parent o amic, o, molt més rarament, la dels pares o d’un germà més gran. L’afició, l’addicció a la literatura es transmet no pas segons les lleis del consum sinó de les afinitats entre persones, que fan que una mestra, una bibliotecària, una mare o una parenta excèntrica (passo de puntetes sobre el femení) obri un bon dia la porta d’un univers que ja no abandonarem mai més.

CONSUM, he escrit, i ara ho escric amb majúscules perquè no hi ha res més que consumisme darrere l’afirmació de Joan Sala o de Gemma Lienas quan es mobilitzen contra la ‘socialització dels llibres’. És ben possible que no en siguin conscients, cosa que explicaria que Gemma Lienas, candidata reincident a les llistes d’ICV-EUiA, Barcelona Podem i Catalunya Sí que es Pot, defensi l’obligació per als nens escolaritzats de comprar el seu exemplar dels llibres que els fan llegir, en lloc de defensar que se socialitzin també els manuals escolars, caríssims, indigents en termes de contingut la majoria de les vegades, i gallina dels ous d’or d’un sector editorial que viu exclusivament del públic captiu. Defensora com és Lienas de la justícia social, naturalment que proposa que algú financi els llibres literaris per als nens sense recursos; però no s’adona que vincular compra i lectura en la pràctica imposada per l’escola als nens és treballar activament per una societat en què la PROPIETAT és el sine qua non i l’únic article del credo religiosament servat.

Personalment, em fa fàstic.

El foment de la lectura no s’improvisa amb mesures consumistes disfressades de principis ètics, sinó que s’organitza quan hi ha un consens, de caràcter social i polític i tot el contrari de gremial, sobre la necessitat de relacionar-se els ciutadans amb allò que els llibres contenen. A la Catalunya dels darrers tres decennis (durant els quals la Generalitat ha tingut plena competència sobre l’ensenyament i l’organització de les escoles), la pedra angular del catalanisme-nacionalisme-sobiranisme ha estat la identitat cultural, que, si no m’erro, rau no en el Bulli ni en el Barça sinó en una tradició escrita plurisecular i miraculosament viva. No cal recordar quines van ser les primeres espurnes de la Renaixença, ni les armes del catalanisme resistent sota el franquisme.

[Aquest article ha estat publicat al bloc de Club Editor ‘Cartes elèctriques’. El podeu llegir sencer ací.]