07.12.2022 - 21:40
Ahir hi hagué dos accidents ferroviaris importants. Al matí 155 passatgers –la xifra és pura casualitat– van resultar ferides quan dos trens van topar a l’estació de Montcada i Reixac. I cinc hores després, un altre tren xocà contra un turisme que havia caigut a la via des d’un pas a nivell entre Reus i el Morell, aquesta vegada sense tanta repercussió en els passatgers, tot i que el conductor també va haver de ser hospitalitzat.
Algú pot pensar que dos accidents el mateix dia són una anècdota, mala sort àdhuc. Però en realitat això és un símptoma, una plasmació pràctica d’un escàndol monumental de fa dècades: el desastre planificat de Renfe i Adif, el desinterès –o pitjor– del govern espanyol per les comunicacions ferroviàries de tot l’arc mediterrani i la impotència de l’autonomisme, al Principat i al País Valencià, a l’hora de canviar res de res. De manera que no parlem de trens i prou.
La situació de rodalia, tant a Barcelona com a València, és insostenible. Els trens són dolents, funcionen malament, amb retards constants i un servei pèssim. Hi ha combois que fa més de trenta anys que circulen, no s’hi fan les obres necessàries i la comparació amb l’activitat inversora de l’estat a Madrid és sagnant.
Fa poc, l’AIReF, l’autoritat independent espanyola de responsabilitat fiscal, presentà un estudi de les inversions en el període 1990-2018, del qual es desprèn que l’estat s’ha gastat 55.888 milions en la xarxa de gran velocitat contra tan sols 3.600 en les xarxes de rodalia. Una desproporció que no té cap explicació possible, si tenim en compte que els viatgers del TGV espanyol l’any 2018 foren el 4,8% del total i, en canvi, els de rodalia el 89%. Absurd.
L’escàndol encara és més gros si hi afegim que Madrid durant aquestes dècades s’ha quedat el 47,8% de les inversions en rodalia, a Barcelona li han deixat el 16,8% i a València un misèrrim 5%.
I arriba ja a nivells estratosfèrics si revisem la inversió executada. La prevista per a rodalia a València era de 3.400 milions i només se n’han executat 302.458 euros, és a dir, un 0,008% del total planificat. I a Barcelona el 2021 tan sols es va executar el 34,6% del pressupost previst. El contrast –i és l’última xifra que donaré– és que a Madrid, en canvi, es va executar el 229% de la previsió. Un 0% i un 34% contra un 229% cal qualificar-ho de burla.
No és, tanmateix, una burla i prou. Perquè en realitat tenim davant una decisió política, inexplicable si no és planificada, que vol afeblir la competitivitat dels Països Catalans i castigar-ne els habitants amb uns serveis de tercera classe que deriven les inversions a uns serveis de primera, extractius, per a Madrid.
I la situació ja no dóna més suc. Les rodalies de València i Barcelona són un desastre. La línia de gran velocitat, per a persones i mercaderies, entre Perpinyà i Alacant continua sense existir després de tantes dècades i malgrat els advertiments de la Unió Europea. Anar amb tren de les terres de l’Ebre a Barcelona o d’Alcoi a València és un suplici. El tren que hauria de relligar Gandia amb la Marina i Alacant no existeix, com no hi ha manera que un tren relligue Andorra amb les comarques del Pirineu i amb Barcelona i Lleida. Baixar de Vic és tornar un segle arrere quant a velocitat… Significativament, tan sols el rodalia de Perpinyà sembla funcionar mínimament bé –que no siga perquè no depèn d’Espanya…
Deia fa un moment que tot això no és cap burla, sinó una decisió planificada. I poques en trobarem com aquesta per a exemplificar que el projecte nacional espanyol és incompatible amb el benestar dels ciutadans del nostre país. Perquè darrere de tot plegat s’amaga la corrupció i el centralisme, units en matrimoni en el desplegament de la xarxa del TGV. L’estat afavoreix les seues empreses aviciades adjudicant una inversió que no té justificació ni retorn social i, alhora, fa de Madrid un centre inevitable políticament i econòmicament com no ho havia estat mai en la història. I afebleix la resta.
Però la qüestió és que tot això ja ho sabem de fa temps. Recordeu, si no, la famosa manifestació de la Plataforma pel Dret a Decidir del primer de desembre de 2007, aquella que tant va marcar el començament del procés independentista i la deriva del PSC, cada volta més allunyada de la centralitat del país. Fa quinze anys d’aquell acte que va somoure la societat catalana i la realitat indiscutible, quinze anys després, és que Espanya, amb governs del PP i del PSOE, ha continuat incomplint les promeses, l’una rere l’altra, i castigant cruelment tots els ciutadans del Principat i del País Valencià, siguen independentistes o siguen unionistes. Cosa que demostra, a més, per si calia demostrar-ho, que amb l’autonomisme no s’arriba enlloc i que la impotència política i pràctica dels qui han cregut tots aquests anys o comencen a creure ara que es poden anar pactant millores amb qualsevol govern espanyol, per més amic que es pensen que puga ser, és constatable i indiscutible quan baixes al carrer i et poses a parlar de coses concretes, de la vida de la gent.
