Desateses: la precarietat de les cuidadores de gent gran

Tomàs Garcia Espot (@TomasGE98) i Eloi Puigferrer Grau (@EloiPuigferrer)

“Treballava 24 hores al dia només per guanyar 25 euros”, aquest és el testimoni de l’Ana, una cuidadora de gent gran provinent d’Honduras. Després de dos anys i mig encara està en situació irregular. No és l’única. La precarització del sector d’assistència a la tercera edat és un problema molt present des de fa poc més de deu anys. Però, quina és l’arrel d’aquesta situació? En primer lloc, l’envelliment de la població, degut l’augment de l’esperança de vida i el descens de la natalitat i la taxa de mortalitat a Catalunya.

Aquest fet ha propiciat alhora que la taxa de dependència, és a dir el percentatge de població inactiva (jubilats o infants), s’hagi disparat durant aquests darrers anys. A més, cal sumar-hi la crisi econòmica del 2008 i la conseqüent reducció salarial, que en molts casos ha propiciat que les famílies no puguin fer-se càrrec dels seus familiars en edat avançada i es vegin obligats a dur-los a una residència. Quin problema sorgeix aleshores? El nombre de places d’aquests centres no ha augmentat en proporció a les persones que necessiten anar-hi.

Molts han optat per contractar assistents personals, però tenint en compte la situació econòmica, han preferit contractar treballadors estrangers, la majoria sense papers ni tampoc assegurança mèdica. “Si no tens papers, no tens dret a res”, això és el que li van dir a l’Ana quan va demanar a la família que l’havia contractat si podia fer uns dies de vacances. El cert és que moltes famílies veuen la situació irregular de moltes treballadores com a excusa per no establir cap mena de contracte. “Quan vas a demanar feina, no t’ofereixen cap sou estable”, explica la Laura, una cuidadora que va venir de Perú fa nou anys. “Jo ara tinc els papers en regla, però n’hi ha moltes que no i sovint les famílies se n’aprofiten molt per aquest motiu”.

“Els sous en aquest sector han baixat molt; aquest és un dels motius pels quals la gent del país no desitja treballar en aquest sector”, explica Montserrat Grau, cuidadora professional. De fet, segons hem pogut saber, algunes de les treballadores estrangeres encara treballen per poder pagar el bitllet d’anada des del seu país. Tot aquest cúmul de circumstàncies ha propiciat, doncs, que aquest àmbit laboral fa uns anys gairebé inexistent atesa l’edat de la població hagi entrat en una espiral de precarietat que enfonsa cada cop més la qualitat dels serveis socials a Catalunya.

Pel que fa als sindicats, el juliol del 2017 tant Comissions Obreres, la UGT o la patronal ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials), entre d’altres, ja van denunciar en un manifest conjunt l’abandonament del sector de l’assistència a la tercera edat per part de l’Administració. El text exposava també que aquest fet “impedia avançar en la dignificació de les condicions de treball del col·lectiu de treballadors i treballadores d’aquest sector a Catalunya”, uns 40.000 segons les entitats firmants. A més a més, els integrants del sector diuen sentir-se “maltractats” i que per aquest motiu engegaven una campanya de sensibilització per exposar a l’opinió pública un problema poc present en la consciència general. Per aquest motiu, demanaven a l’Administració una inversió de 300 milions d’euros en un període de tres anys per tal de dignificar el sector. Una millora, que tenint en compte els testimonis anteriors, encara no s’ha arribat a materialitzar.

Des del Departament d’Afers Socials i Família, se’ns descriuen els requisits que ha de tenir el personal assistent per a persones dependents. Els assistents domiciliaris han de posseir el títol de tècnic en atenció a persones en situació de dependència, el títol de tècnic en cures auxiliars d’infermeria, un certificat d’atenció sociosanitària a persones dependents o bé per a persones a domicili. En aquest sentit, l’Administració diu explícitament que si no es disposa dels títols o certificats oficials esmentats, no pot ser contractat com a assistent domiciliari. Emperò, existeixen mecanismes per comprovar que una família ha contractat una persona degudament qualificada per exercir aquesta labor assistencial? Tot sembla indicar que no és així.

Ara bé, l’Administració ofereix una via alternativa en cas de no tenir la titulació adequada: ser cuidador/a no professional. Un familiar que atén de manera continuada a la persona en situació de dependència i amb la qual té un vincle afectiu. S’especifica, a més, que s’ha de tenir fins a un tercer grau de parentiu i és imprescindible que convisqui amb la persona dependent en qüestió. Tanmateix, existeix una excepció, ja que l’Administració pot reconèixer com a cuidadora una persona que no tingui un vincle parentiu amb el pacient, sempre que visquin al mateix municipi o bé es trobin en una zona amb recursos limitats. Aquest fet, doncs, és un factor que propicia la progressiva precarització del sector, ja que la labor assistencial està sent exercida per persones sense el grau de coneixement o de professionalització necessària per assegurar l’òptima assistència de la persona en situació de dependència.

Davant d’aquesta vicissitud, l’Administració aconsella a aquests treballadors no professionals que assisteixin a programes de formació. Cursos presencials, semipresencials, tallers i conferències que tenen com a objectiu, entre d’altres, adquirir coneixements pràctics per poder efectuar la cura, donar eines per millorar la comunicació entre el cuidador/a i la persona atesa i conèixer els recursos existents a la comunitat. Es tracta, doncs, d’una situació complicada, ja que per una banda, no és possible determinar o bé assegurar que les labors d’assistència personal les duen a terme persones especialitzades. I per altra banda, tot i existir la possibilitat de professionalitzar mínimament els treballadors no qualificats, es desconeixen quantes persones s’han acollit a aquesta opció, ja que des de l’Administració no se’ns han facilitat aquestes dades.

Tenint en compte, doncs, aquest greu problema que afecta la nostra societat, quines serien les vies per poder sortir d’aquesta espiral de precarització? Com hem pogut comprovar, els sindicats assenyalen a l’Administració com a primera responsable en aquest aspecte. Altres persones, a més, opinen que frenar aquesta precarització també recau en les famílies. Montserrat Grau creu que “les famílies no haurien de contractar noies per a que fessin uns horaris bestials sense deixar que facin festa”.

Emperò, Grau també creu que des del sector de l’assistència social també s’hauria de fer quelcom perquè aquesta situació no es perllongui. “Ho hem de fer per elles i per nosaltres. Elles necessiten treballar i guanyar-se la vida i els nostres pares i avis han de tenir algú que els cuidi que no estigui patint”. Queda clar, doncs, que tot i ser un problema que es pot començar a alleujar des de baix, qui ha d’aplicar mesures és el Govern, com per exemple intentant regular la situació legal de moltes de les treballadores.