La desaparició d’una escultura de Richard Serra de trenta-vuit tones

L’obra és Equal-Parallel/Guernica-Bengasi. Richard Serra (San Francisco, 1939) la va crear especialment per la sala del Museu Reina Sofía on es va exhibir l’any 1986 per la inauguració del centre. Aquell any, l’aviació nord-americana havia bombardat la ciutat líbia de Bengasi, un fet històric que Serra va voler pensar en paral·lel a l’atac de la Legió Còndor sobre Guernica el 1937, i l’assassinat de la població civil indefensa.

Integraven l’escultura quatre grans blocs d’acer independents. Molts crítics la van considerar una obra mestra del minimalisme. El museu va pagar trenta-sis milions de pessetes per la peça. Una volta acabada la mostra, la van guardar fins que, per qüestions d’espai, l’any 1990, la van confiar a una empresa especialitzada a emmagatzemar obres d’art, que la diposità en una nau industrial d’Arganda del Rei. Ningú no hi pensà més durant quinze anys. Mentrestant, l’empresa va fer fallida perquè unes quantes entitats governamentals culturals i l’Expo de Sevilla no li havien pagat les feines fetes. El Reina Sofia, sense anar més lluny, li devia vuit anys sencers per la custòdia i l’assegurança de l’escultura de Richard Serra.

Un dia del 2005, els del museu volen recuperar-la, fan les gestions pertinents i resten petrificats quan saben que l’escultura ha desaparegut sense deixar cap rastre. Trenta-vuit tones d’acer volatilitzades com per art de màgia. L’escàndol causa un gran impacte en el mercat de l’art d’arreu del món. Ningú no dimiteix. Ni la policia ni la justícia no aconsegueixen de treure’n l’entrellat. El cas es tanca.

El museu cerca desesperadament una solució per soterrar per sempre més aquell desastre. Finalment, Richard Serra accedeix a fer-ne una còpia, autentificada per ell com a original. L’artista no cobra, però les despeses de material i mà d’obra van anar a càrrec del museu. Alhora, eximeix de culpa el Ministeri de Cultura espanyol i el museu. Després d’haver-se exhibit en una retrospectiva de l’artista al MOMA de Nova York, la còpia d’Equal-Parallel/Guernica-Bengasi s’exposa permanentment a la sala de Madrid per la qual l’artista l’havia concebuda.

Entre Hitchcock i Berlanga

És un enigma digne d’Alfred Hitchcock o una sàtira de Luis Garcia Berlanga. O potser de Patrícia Higshmith o Sir Arthur Conan Doyle. Com va poder esfumar-se sense deixar cap pista una escultura de trenta-vuit tones d’acer d’un dels millors escultors contemporanis d’un museu de prestigi internacional? On va anar a parar? S’amaga en el jardí d’algun col·leccionista multimilionari? Encara existeix i està abandonada en un racó d’un polígon industrial o sota terra? O els lladres l’han fosa de nou per vendre-la a pes com a ferralla? Apareixerà algun dia?

“Hi ha cap esperança que aparegui? No ho sé! La cosa més probable és que, sense saber que era una obra d’art, l’hagin usat per a construir un edifici o una autopista”, declarà a la premsa Richard Serra. “La part més greu és que algú en tenia la responsabilitat al museu. Ningú no vigilava el magatzem, com se sol dir.”

Probablement, el misteri mai no es resoldrà i el robatori deu haver estat una veritable obra mestra de la delinqüència d’art contemporània. O una badada d’algú i potser un dia apareixerà en un abocador o en un magatzem de ferralla per vergonya del Ministeri de Cultura espanyol i el patronat del Museu Reina Sofia. El cas és un forat negre que ni els experts, ni la policia, ni la justícia no han sabut resoldre en anys. Tan sols faltava que hi intervingués la literatura. Però, no solament. Calia un bon escriptor, un artista capaç d’estirar els fils de la realitat i la ficció, trenar-los fins a confondre’ls i elevar els materials reals d’un fet insòlit a la categoria d’art. I d’experiència. De la mateixa manera que Richard Serra modela grans estructures d’acer que intervenen en el buit de l’espai per apel·lar l’esperit dels que s’hi acostin o s’hi passegin.

Setanta-tres testimonis reals i imaginats

L’escriptor Juan Tallón (Ourense, 1975) es va captivar i obsessionar per aquest misteri que tot i semblar inversemblant, és absolutament cert. Es va proposar d’investigar-ho i es tirà un bon grapat d’anys perseguint el rastre del fantasma gegant. Va llegir tot allò que se n’havia publicat, inclosos, evidentment, els informes policíacs i judicials. Va parlar amb setanta-tres persones reals i imaginades que li donaren la seva versió dels fets. Dels que van estar d’alguna manera en contacte amb l’obra, ja fossin responsables oficials o perquè passaven per allà, als personatges més inversemblants. El relat es compon a partir d’extractes de les seves converses, en forma de record, d’opinió, d’anècdota o de reflexió.

El resultat d’aquesta immersió és la genial novel·la Obra maestra, que va publicar Anagrama al febrer i ja té la segona edició. Així com Richard Serra ens convida a passejar-nos per les seves escultures, Juan Tallón ens porta de passeig pels laberints del misteri cap a no se sap on, convidant-nos a escoltar totes les veus que li han parlat, algunes de reals, unes altres d’imaginades, en tants anys d’obsessió per a esbrinar el misteri ocult darrere la desaparició de la immensa escultura de trenta-vuit tones d’un material tan sòlid i pesant com l’acer. Un buit que ha deixat desorientats i potser desemparats l’autor i els seus personatges. La realitat, la lògica i la raó tenen uns límits que solament l’art pot superar.

Entre la realitat i la ficció, la crònica periodística i la literatura de l’absurd, Tallón construeix un relat coral que es llegeix com un enjòlit sobre allò que va passar. Mira de comprendre el fet més insòlit que ha passat en el món de l’art contemporani aquests darrers anys. El lector devora, l’un rere l’altre, fragments dels testimonis en primera persona de protagonistes importants, com ara els directors, conservadors i tècnics del Reina Sofia, els agents de la Brigada de Delictes contra el Patrimoni Històric de la policia judicial, l’empresari que va desmuntar i guardar la immensa peça, la jutgessa o Richard Serra mateix. Sense ignorar les opinions i reflexions de gent tan diversa com un taxista, galeristes, periodistes, col·leccionistes, vigilants, una etarra, crítics d’art locals i nord-americans, polítics, historiadors i l’autor mateix en converses amb la seva editora i els amics, entre els quals destaca una brillant elucubració de l’escriptor argentí César Aira.

Aquesta apassionant aventura literària, a estones còmica i, en general, patètica, és real com la vida mateixa. Un brillant argument, narrat amb bon pols i precisió, que posa al descobert els inútils i els pretensiosos, els vicis i trampes dels buròcrates, els polítics i els discursos oficials hipòcrites sobre l’art i els museus, com també les reflexions i inquietuds més profundes dels grans artistes com Richard Serra. Tot amanit amb la més absoluta impotència col·lectiva per a resoldre l’enigma. Com és possible que això hagi passat de debò? Com es poden volatilitzar trenta-vuit tones d’acer en forma d’una escultura de Richard Serra que alguns consideraven una veritable obra mestra? De passar, va passar, no n’hi ha cap dubte, és l’única cosa que se sap del cert.

Hi ha estones que sembla un invent de Rafael Azcona, o una gamberrada dels germans Marx. Però també hi ha la burocràcia de Larra i la desídia flagrant dels alts funcionaris i la seva particular fira de les vanitats. Una radiografia veraç de la incompetència oficial d’alguns personatges, coneguts o imaginats, del món de la cultura. Una obra per a reformular i qüestionar tots els dubtes possibles sobre l’art, el valor de l’original i la còpia, el mercat, els museus, el sentit més profund de l’escultura, amb Eduardo Chillida, Jorge de Oteiza i Richard Serra com a protagonistes. En definitiva, el valor de l’escultura contemporània.

Un dels personatges es demana: aquella escultura, deia alguna cosa d’allò que havia passat a Líbia? Què explicaven, què pretenien fer sentir, comunicar, transmetre, aquelles formes geomètriques paral·lelepípedes? Aconseguia l’artista que una abstracció geomètrica expliqués esdeveniments tan dramàtics com ara un bombardament amb víctimes civils?

Escriure d’un misteri sense solució

“Com escriure d’una obsessió, que parteix d’un misteri molt impactant, si no n’has trobat la solució?”, devia demanar-se Juan Tallón. El resultat és una novel·la que sense deixar d’interrogar-se sobre l’enigma, transcendeix els límits del misteri per il·luminar tot allò que l’envolta: el món de l’art que ressorgia a Espanya després de la dictadura, l’essència mateixa de l’art i l’escultura contemporània i els conceptes de museu, d’original o còpia, autoria, vàlua de l’obra, comissariat d’exposicions, i, per descomptat, la irresponsabilitat política i administrativa amb els diners i els béns públics, o la frivolitat i la pedanteria dels alts funcionaris culturals.

Encara que sembli paradoxal, la desaparició de l’obra d’art, gràcies a aquest llibre, haurà servit per a il·lustrar-nos i fer-nos pensar sobre moltes qüestions de l’art contemporani, començant per la vida, l’obra i el pensament de Richard Serra, l’home auster i discret que s’oculta darrere les seves immenses escultures d’acer.

En diferents moments del relat, Tallón fa parlar Richard Serra. No l’ha volgut entrevistar especialment per a l’ocasió, hi ha reconstruït les seves declaracions a partir de bones entrevistes de premsa. Així ens explica que l’escultor és nét per via paterna de mallorquins que van emigrar als EUA a principi del segle XX, farts de pagar el delme, l’impost eclesial. O potser eren exiliats de la guerra del 1936-1939? De ben petit ja sabia que volia ser artista. Dibuixava cada dia a la nit fins que la seva mare se’l va prendre seriosament. Però primer va ser un bon noi i per acontentar els seus pares es va llicenciar en literatura anglesa a la Universitat de Califòrnia i a Yale.

Després viatjà a París i Roma amb sengles beques per a estudiar art. S’havia format per ser pintor; així i tot, el contacte amb Brancusi i Giacometti el va anar decantant cap a l’escultura. La visita al Museu del Prado i la contemplació de Las meninas, el van decidir definitivament per l’escultura. “Quan vaig veure l’obra de Velázquez, em vaig adonar que volia explorar la relació entre objecte i subjecte. Volia col·locar el subjecte en la percepció del moviment de qui veu l’obra. Aquest va ser el descobriment més gran de la meva vida.”

A París es féu amic del músic Philip Glass, amb qui ha col·laborat tota la vida. De fet, Glass ha fet uns quants concerts als museus en què s’exposen les obres de Serra. Com que Serra és fill de la immigració de l’època en què els EUA eren una potència industrial, s’inclinà, primer, a experimentar amb materials com ara el plom i el cautxú, fins que, més tard, quan va descobrir l’acer, sentí com una revelació, i començà a treballar per sempre més amb aquest material.

Laberints, espirals, murs corbats, esferes… Són l’essència del seu art. Una obra gegantina i impressionant per on pots passejar que també va trobar font d’inspiració, encara que sembli estrany, en els jardins zen del Japó. Cada estiu, d’ençà que era un adolescent, treballava en una fàbrica d’acer. “Si fas art, no saps a quina classe pertanys, però si treballes en una indústria d’acer, saps que ets part de la classe treballadora”, sol dir.

Serra és un home de conviccions tan contundents i sòlides com la seva obra. “L’art no és democràtic”, va dir quan una votació pública, probablement manipulada, va decidir que calia desmuntar Tilted Arch, una escultura per una plaça de Nova York que havia creat per encàrrec de l’administració. Ho va dir i en el llibre s’explica més bé. En realitat és una cita de Joseph Brodsky, que deia que la investigació científica no és democràtica. “Tampoc no hem de pensar que l’estètica és democràtica, perquè exigeix la mateixa preparació que la ciència. Si la gent votés quin art vol en una plaça pública, elegiria Walt Disney.”

Tot i haver col·laborat amb arquitectes, sempre ha fet una clara distinció entre escultura i arquitectura, una idea que potser no agrada als arquitectes estrella d’aquests darrers temps: “Un arquitecte fa coses funcionals i útils. Un escultor fa, per definició, coses que són inútils. Algú es pensa que Miquel Àngel, Giacometti o Brancusi van fer el mateix que Mies Van der Rohe o Frank Gehry? No! És absurd!”

Perforar el buit i no dir res

De la mà de Juan Tallón, aprofundim en el pensament de Serra, gran admirador dels bascs Eduardo Chillida i, sobretot, Jorge de Oteiza, als quals va conèixer i tractar en persona. Quan va fer un seguit d’escultures per una sala del Guggenheim de Bilbao, es va enamorar de la ciutat i el seu context urbà industrial. Per ell, Oteiza era l’escultor més gran que havia conegut mai. Segons Serra, era l’home que s’havia inventat el minimalisme a Espanya, abans que els americans. El fascinava el fons teòric del seu art. Pretenia, segons ell, perforar el buit i no dir res. Després d’haver visitat el Museu Oteiza a Alzuza, Navarra, impressionat, va dir-li a un amic: “Oteiza es va passar mitja vida intentant anomenar allò que no té nom, situant-se en la frontera de la representació. Potser aquest idealisme ja no existeix.”

Oteiza, escriu Juan Tallón, ambicionava deixar en algunes de les seves obres la petja del buit, d’allò que no s’ha de dir. No volia que passés res en la seva obra, solament una desocupació. Enfonsava la pala a l’aire i n’extreia l’aire físic, deixava un buit, una transestàtua, un no escenari. “Una habitació per a la funció de la nostra ànima, reflexionava Oteiza, perquè la nostra ànima funcioni amb intimitat, amb l’aïllament que l’home desitja viure en l’absolut, en les hores de màxim perill i desemparança, i quan tota la confiança en les coses de la vida es perd.”

Tot i que, potser, les millors reflexions sobre el fet concret del robatori de l’obra són les que aporten vigilants, taxistes, policies i ferrallaires, la d’Oteiza sobre l’essència de l’art d’esculpir és una de les moltes reflexions valuoses que ens aporta aquest llibre, fill del buit deixat per una escultura desapareguda o robada que, probablement, mai ningú no trobarà.