Des-professionalitzar la cultura. Polítiques públiques per a una cultura no professionalitzada

‘La lògica de la producció no és ni lògica de la vida ni la lògica de la societat. N’és només una petita part i ha d’estar al seu servei.’ En un deliciós assaig (Small is beatiful, accessible en llengua castellana), l’economista E. F. Schumacher qüestiona els fonaments d’una societat que basa la riquesa en el creixement, la producció i el PIB. Ens ve a dir que escollir un model de societat o un altre és una opció moral, és a dir, cultural. Des del meu punt de vista, una societat culta no permet la desigualtat social, no avantposa la producció de béns al benestar de les persones ni dels recursos naturals, no avalua el seu nivell educatiu amb informes (PISA) elaborats per un organisme (OCDE) que té per objectiu maximitzar l’expansió econòmica, el comerç i la liberalització de capitals i serveis. Des del meu punt de vista, que Gas Natural Fenosa obtingui beneficis de 1.502 milions d’euros (2015) i s’escudi en la falta d’un reglament per justificar talls de subministrament energètic és una mostra d’incultura (i de més coses), per més que l’empresa col·labori amb el MNAC, el Liceu o el Macba.

Aquest article tracta d’aquesta mena de cultura que té a veure amb el coneixement i la saviesa més que amb l’acumulació d’informació, que ens sana perquè ens fa més bones persones i no perquè haguem anat més vegades al teatre. Una cultura la supervivència de la qual no té res a veure amb l’IVA ni amb la seva valoració en el mercat.

1. El fruit d’una cultura que es ‘mesura’ i ‘gestiona’ (des dels àmbits privat, empresarial i públic) i d’una creativitat professionalitzada i industrialitzada no pot ser sinó una societat que ‘consumeix’ cultura i converteix la cultura en objecte, sigui de consum individual o de polítiques públiques (no sempre culturals: també identitàries, turístiques, etc.). M’agrada sentir veus crítiques amb aquesta idea de cultura:

‘La cultura no pot ser una esfera separada de la societat. No pot ser només una opció d’oci, ni un sector de la indústria, ni un apartat del PIB. Hem convertit la cultura en un recurs potentíssim del capitalisme alhora que ens empobrim culturalment. Desapropiar la cultura és treure-la d’aquesta captura sectorial capitalista i entendre-la com una cosa viva que forma part intrínseca de la vida humana. Per això, crec que hi ha un sentit del servei públic al qual no podem renunciar, però que no necessàriament vol dir estatitzar ni burocratitzar la cultura’ (Marina Garcés, El País Semanal, 7-09-2015).

—A ‘Indústries culturals, diuen. I els obrers on són?‘ (VilaWeb, 29-11-2016), Joan M. Minguet demanava uns obrers de la cultura que no pensessin des dels paràmetres de la patronal de les indústries culturals (vendes, plus-vàlua, demanda, consum).

2. Hi ha una altra cultura, aquella el valor de la qual ‘no resideix en la bellesa de les seues formes, l’autenticitat del seu caràcter o la puresa de la seua condició, sinó en la seua capacitat per a condensar i expressar la forma d’entendre el món, la forma de relacionar-se amb el món i les estratègies de cohesió social, de transferència de coneixement i de conservació de la memòria del col·lectiu humà que la genera’ (Josep Vicent Frechina, Pensar en vers, Els llibres de Caramella, 2014).

3. Els marcs legal vigents a Catalunya tendeixen a tractar la cultura com un objecte (consumible, patrimonialitzable, industrialitzable) o un espai (urbanitzable, edificable). I impedeixen una visió dinàmica de la cultura, entesa com un sistema de gestió de recursos amb comunitats i normes vinculades a la noció de bé comú. No és aquest l’espai per aprofundir-hi i, per tant, n’apuntaré només quatre exemples:

—La mercantilització de la vida social. En trobarem un exemple en la regulació i professionalització del lleure i els espais d’oci que incideixen en la manera com el vivim i posen en tensió processos informals d’activació de capital social característics de la sociabilitat informal (Enric Saurí i Marta Rovira en parlen a ‘Diversitat i integració en l’associacionisme cultural català’, Canemàs, revista de pensament associatiu núm. 10, 2015)

—La professionalització de la creativitat: amb l’Acord del Castell de Sant Boi per un Consell de les Arts de Catalunya amb poders executius (de l’11 de juny de 2004) 20.500 creadors i agents culturals, 384 empreses culturals i 33 organitzacions professionals de tots els sectors de la cultura proposen un model de gestió en què els recursos públics en matèria de creació cultural estiguin a mans dels professionals de la cultura. I defineix un model de cultura que exclou explícitament del seu àmbit tota cultura i creativitat que no sigui professional.

—La llei 2/2003, municipal i de règim local de Catalunya, limita les competències pròpies dels municipis en matèria de cultura a les pedres i objectes patrimonialitzats (el patrimoni històrico-artístic), els esdeveniments i espectacles, com també els contenidors (les activitats i les instal·lacions culturals i esportives), el lleure i el turisme (per bé que estableix de manera genèrica i sense concreció que el municipi també pot exercir activitats complementàries de les pròpies d’unes altres administracions públiques en matèria de cultura; en qualsevol cas, ni una referència a drets culturals).

—Un estudi sobre rituals islàmics a Catalunya analitza les iniciatives per ‘domesticar’ el ritual d’Id al-ad·ha, o del sacrifici, aplicant una consideració de tipus higiènic, de manera que el sacrifici s’acaba incorporant com a pràctica en un recinte tancat (l’escorxador) exercida per professionals de la matança. Els autors en destaquen dos efectes: el reforç de la dimensió mercantil i la delegació de la funció de sacrifici a mans d’una persona que no és de la família (serveis tècnics de matança), cosa que contribueix a buidar de contingut significatiu la ritualitat (que feia del sacrificant un transsumpte del profeta Ibrahim) per enfortir únicament els aspectes de comensalitat.

4. L’acció de les administracions públiques no va gaire més enllà de la consideració de la cultura com a objecte o producte i, per tant, s’hi relaciona fonamentalment a través de la subvenció (a empreses, a persones, a associacions), del premi (declaracions patrimonials incloses) i de la inversió en ciment (una inversió, per cert, sense control: les polítiques públiques en la matèria no han comptat amb els ateneus i altres equipaments del teixit associatiu; i sovint–l’ època del conseller Tresserras n’és la principal excepció– s’ha menystingut la racionalització i planificació nacional dels equipaments culturals).

5. Nicolàs Barbieri alerta que, a Catalunya, les polítiques públiques no han desplegat els drets culturals –ni els marcs legislatius idonis– més enllà de les accions de foment d’accés a la cultura. Si seguim la Declaració de Friburg, per drets culturals podem entendre el dret d’escollir la identitat pròpia, d’accedir al patrimoni cultural, de pertànyer, o no, a una comunitat, d’accedir i participar en la vida cultural, d’expressar-se en la llengua escollida, de l’autoria, de l’educació i la informació, de participar en l’elaboració, execució i avaluació de polítiques culturals.

6. Una escletxa: el 2003 la UNESCO dóna oficialitat a un nou concepte de patrimoni en què posa èmfasi en la seva dimensió social i on la ciutadania té un paper actiu, no només perquè transmet i recrea objectes, coneixements i representacions, sinó perquè els individus (i les comunitats) són agents principals en el reconeixement d’allò que és patrimonial. Aquesta noció de patrimoni (adjectivat com a ‘immaterial’, i que és objecte de debat i controvèrsia) potser podria permetre’ns de valoritzar aquella ‘transferència de coneixement i de conservació de la memòria’, aquella cultura que és una manera de viure, d’entendre i relacionar-se amb el món i no únicament una opció de l’oci.

Al mateix temps, portar fins el límit el concepte de patrimoni cultural immaterial significa dotar d’identitat pública, de reconeixement polític, les persones i les comunitats formals i informals de persones (i no pas les institucions, tinguin la forma que tinguin) i legitimar així els seus drets culturals.

Per fer-ho, cal desprendre’ns d’una visió reduccionista d’aquest patrimoni immaterial, la que pot portar-nos a una competició per ‘patrimonialitzar’ objectes (molt sovint amb finalitats de promoció turística). I és que pot resultar que ens dediquem a patrimonialitzar festes per la seva escenografia (i espectacularitat) i no per allò que celebren (i la manera com ho celebren). I pot resultar que des de la cultura ens oblidem de preservar, per exemple, el coneixement de les herbes remeieres i el seus usos tradicionals (davant un ordenament legal que afavoreix la patent farmacològica), que ens oblidem de preservar una justícia amable i de proximitat (la justícia de pau) davant de la professionalització de la justícia o que ens oblidem de preservar formes de propietat comunal dels recursos naturals.

7. Una proposta: tenim l’oportunitat que la cultura deixi d’identificar-se amb el rànquing dels llibres més venuts o amb la xifra de vendes d’espectacles musicals o teatrals. Per fer-ho hauríem de voler que el periodisme cívic, les noves formes de criança, el cooperativisme, el teatre amateur, el dret a la identitat pròpia, la pesca tradicional, la participació i accés a les polítiques culturals o la biodiversitat agrícola (són només alguns exemples) fossin béns culturals. Ens cal que les persones siguem subjectes (i no públics ni consumidors) de cultura. I, sobretot, ens cal voler deixar de ser espectadors passius per esdevenir persones cultes (o espectadors emancipats, que en diu Jacques Rancière).