10.09.2017 - 22:00
Amb goig i emoció he seguit l’inici efectiu de la desconnexió d’Espanya per part del Parlament i el Govern de la Generalitat de Catalunya, amb un poble al darrere delerós de vot i de llibertat. És l’inici de la construcció de la República Catalana en una part (la central) dels Països Catalans. Una gran joia i un esperó per a tota la perifèria de la nostra nació, per a totes les altres Catalunyes: la del nord, la de ponent, la insular, la del sud.
Aneu obrint el camí, germans de la Catalunya estricta, que aviat us seguirem la resta, per raons de passat i de futur, per dret i per interès, perquè ens correspon i perquè ens convé. Sempre ha estat així, en la nostra nació: les pautes de la Catalunya Vella s’han encomanat a la Nova i a la Novíssima (sovint, també cal dir-ho, millorant-ne el contingut). Els valencians feren un Micalet de la Seu imitant i millorant el campanar de la Seu Vella de Lleida, i un Portal dels Serrans que prenia com a model i enaltia la Porta Reial de Poblet, i uns furs que seguien i completaven els Costums de Lleida i de Tortosa, i un llibre del Consolat del Mar que ampliava el de Barcelona, i un regiment de la cosa pública municipal –els Jurats de València– que modernitzava els dels consellers de Barcelona, i unes obres literàries (els poemes d’Ausiàs March, el Tirant lo Blanc, l’Espill, el Vita Christi) que assoliren el cim de la literatura clàssica catalana.
Aquesta emulació, aquest mirar-nos en el Principat com en un mirall, també ha tingut els seus moments foscos, en què la imitació es feia amb ànim de rèplica substitutòria, contaminada pel castellanisme d’alguns valencians, amb la qual cosa el resultat esdevenia un xic contradictori: era catalanista (per la imitació) i volia ser anticatalanista (per la desviació). El Centre de Cultura Valenciana, creat per la Diputació de València, l’any 1915, a imitació (rebaixada) de l’Institut d’Estudis Catalans, ha derivat en una esperpèntica «Real Academia de Cultura Valenciana» que potser tindrà molt de «real» però molt poc d’«acadèmia», de «cultura» i de «valenciana»; Canal 9, que va nàixer copiant TV3 i, alhora, tapant-ne el senyal; Terra Mítica, un nyap que intentava evitar que els valencians anaren a Port Aventura; etc. Amb tot, els Jocs Florals (de Lo Rat Penat) de València es feien a l’estil dels de Barcelona i tota la Renaixença valenciana era un epifenomen de la catalana, i la banda municipal de València es va fundar com la de Barcelona, i no cal dir les Societats Corals, seguint els cors del mestre Anselm Clavé (que té un carrer cèntric a València) i, més recentment, moltes organitzacions polítiques, sindicals i culturals. I també les Escoles d’Estiu (a l’estil de la de Rosa Sensat), bressol del poderós moviment de l’Escola Valenciana, i ACPV (com Òmnium Cultural), i una Generalitat (de baix), que anirà assemblant-se cada vegada més (el nom ja ajuda a fer la cosa) a la Generalitat (de dalt). I els dimonis i diables, i les moixerangues, que circulen amunt i avall… Malgrat desviacionismes i castellanitzacions, la nació catalana persisteix en la seva integritat completa i camina decididament envers el seu alliberament.
Avui centrarem tot l’esforç en aquest referèndum de l’1 d’octubre que començarà a fer-nos lliures i ens oposarem plegats a la repressió espanyola; si cal –que caldrà–, anirem també molts valencians i mallorquins a defensar les urnes i el vostre –que també és el nostre– dret de vot.
Avui, els catalans de la resta de la nació lluitem per la independència del Principat. Demà, el Principat independent haurà de lluitar per la integració i la independència del conjunt de la nació. Perquè heu de saber una cosa, germans de la Catalunya central: no tindreu la independència cabal i completa fins que no compteu amb l’aportació de tots els altres catalans.
