Des de les entranyes

Fa anys, quan traduïa autoajuda, vivia petits segrestos o epifanies quan aconseguia agafar el to del llibre: la temptació d’afegir-hi un paràgraf o dos de collita pròpia. Estava parcialment convençuda que no ho notaria ningú i se m’escapava el riure, però no ho vaig arribar a fer mai –o no us ho confessaré. Aquesta manera de parlar aclaparant l’altre amb un fum de consells repetitius i sovint fins i tot contradictoris o difícils de seguir s’encomana, s’encomana molt, i si t’hi abones després costa desempallegar-te’n. És temptadorament fàcil saber què convé als altres, encara que no els coneguis de res i que la teva vida sigui un desastre absolut. 

Rebem tants consells que no hem demanat. Un sobre de sucre morè et pot acabar dient què has de fer amb la teva vida quan tu només volies prendre’t un cafè descafeïnat a quarts de set del vespre perquè semblés que t’eixorivies una mica. Sigues amable amb tu mateixa, t’acaba de dir la infusió que t’has fet per entrar en calor. Després han trucat a la porta i era un missatger amb una dessuadora amb missatge, valgui la redundància: sigues positiva, et deia en un anglès degenerat, vull dir desgenerat, sense gènere. Llavors surts al carrer i una tassa des d’un aparador et diu que somriguis. El dia s’ha llevat ennuvolat, les obres del carrer empudeguen l’ambient en un sentit literal i també figuradament. Hi ha els crits de sempre al bar de sota. I després hi ha les xarxes parlant-te de tu. Que t’has de treballar, et diuen, quan el que passa és que no pots deixar mai de pencar, sense pronoms febles que redirigeixin cap a tu mateixa tota la feina que fas. Si us plau, supliques, on és la sortida? 

La sortida és a dins, et diu Irene Pujadas, i és La intrusa (primera novel·la de Pujadas, publicada per l’Altra Editorial), i serà el contrari de tot el que no sabies que necessitaves. Un llibre que ve a dir-te que a dins també és a fora, i que pots escapar cap endins i acabar tan enfora de tot que tinguis ganes de tornar al xafarranxo del qual fugies. Pujadas s’agafa literalment a la idea d’autoexplorar-se i amb la imaginació en una mà, l’humor a l’altra i l’esperit crític entre les dents, s’endinsa en una ficció que té la mida d’un cos humà però acaba sent incommensurable. Dit clar perquè ens entenguem: en forma de novel·la d’aventures, Pujadas ens explica com la Diana es fica dins del seu propi cos per mirar de resoldre el que no rutlla. “Tens una cosa trencada a dins i se’t marca a l’epidermis”, me li diuen. 

I al capítol següent, tot just una desena de pàgines després, tenim la Diana entrant-se a dins pel melic. I comença l’aventura, l’aventura de conèixer-se, que diria un guru de l’autoajuda, però més aviat semblarà no solament que es perd, sinó que transita per un lloc inexplorat, desconegut, tot un enigma en forma de vísceres que l’acull com a una intrusa. I amb aquesta arrencada i aquest “escenari”, la primera novel·la de Pujadas s’envola i sense moure’s de dins del cos de la Diana ho toca tot, començant per l’explotació laboral de tots els éssers que viuen i treballen dins seu i que resulta que no dormen ni descansen mai, que com a molt abaixen el ritme: “Ja us ho paguen bé?”, pregunta una Diana aclaparada de donar tanta feina i de veure a tothom tan estressat. “Sempre sabem qui ets quan ja no serveix de res”, li confessen, i quan en comença a estar tipa –i no hem arribat ni al terç de la novel·la– i ja valora l’opció de sortir, s’assabenta que no hi ha cap porta: “Si no, tots fotríem el camp.” 

Amb aquest panorama, i acompanyada per un dels éssers de dins, en Fidel, “aquell brioixet de la burocràcia”, inicia un recorregut pel seu cos buscant o bé una sortida o bé la manera de resoldre el que no rutlla, amb un convenciment fragilíssim i enyorant com més va més profundament el món de fora, que és del tot desconegut allà dins: “Què n’havien de fer, de la sospita irrefrenable que lluny del seu enclavament hi havia primer músculs, ossos i òrgans, després un cos que els contenia a tots i després una ciutat, un país, plaques tectòniques i corrents marítims, planetes i galàxies i llavors un buit enorme, quasi infinit, tot aquell totxo de silenci?”

I literalment dins seu, la Diana és la que menys coneix el seu voltant, s’hi belluga perduda, carregada de dubtes, i cada cop té menys ganes de conèixer-se i més de fugir, perquè sense distància, veient-se el dedins des de dins, no hi ha qui s’hi entengui: “És difícil explicar l’interior d’una persona quan l’interior és tot el que l’envolta.” Pujadas no es belluga de dins d’un cos humà i alhora sembla que inventi tot un univers posant la seva mestria fabuladora al servei d’aquesta aventura interior en el sentit més literal que acaba sent una novel·la en contra del jo que ho empudega tot com si sempre estiguéssim en obres. Perquè sempre estem en obres, si estem vius, i per tant és impossible fer-se una foto fixa del dedins, sempre sortirà moguda. Amb La intrusa, com qui ha vingut a passar una bona estona i a lluir estil i llengua, Pujadas escriu des de les entranyes, ella sí.