Des de la finestra

Des de la finestra de casa observa el món per un forat, com en La finestra indiscreta, la pel·lícula de Hitchcock, encara que el seu nom original és Rear Window, perquè el qui és veritablement indiscret és el seu protagonista: James Stewart, però això són figues d’un altre paner. A les 20.00 els veïns surten als balcons i a les finestres per aplaudir al ritme de ‘Resistiré’, el hit del moment.

Els de l’àtic d’enfront ballen al ritme amb les seves dues xiquetes, han preparat dibuixos i van disfressades, el pare les grava orgullós amb el mòbil. La del segon és una dona gran, embolcallada amb una bata d’estar per casa; mira per la finestra i observa el cel com qui espera que pari de ploure, tot i que no hi ha ni un núvol; té la porta ben tancada, no vol que la mort la vingui a visitar, l’espanta morir tota sola. Manel, el perruquer del primer, està preocupat, ha tancat la perruqueria i no sap com pagarà el lloguer del local; tot i això, ha ideat una coreografia en companyia de Pili, la del quart. Manel observa les cabelleres dels veïns, sap que tard o d’hora cauran a les seves mans, i això li fa veure el futur amb una mica més d’esperança.

Els del cinquè i el sisè aplaudeixen entusiasmats el personal sanitari, ben igual que van aplaudir les retallades contra la sanitat; abans eren votants del PP i ara ho són de Vox, enarboren la bandera espanyola orgullosos, sabedors que si el virus els ve a visitar només s’hi han d’embolcallar per a salvar-se.

A Guillem, el jove del setè, li vull la sang en veure’ls, i ensenya orgullós l’estelada; la mare el renya, no vol problemes amb els veïns; el fill s’emprenya, desconeixedor que la mare només el vol protegir, els feixistes són perillosos, ella també voldria dir-los quatre coses.

Al balcó del costat hi ha un home que fuma un cigarret, està desesperat, s’ha quedat sense feina; observa una senyora que torna de treballar amb màscara i guants, és una dona de fer feines i ara mateix el seu sou, miseriós i en negre, és l’únic ingrés que entra a casa seva; la filla, que viu amb ella, ha estat un dels milers de víctimes dels ERTO; està parlant pel mòbil amb la seva amiga Maria, caixera en un supermercat i que ha hagut de deixar el fill de set anys tot sol a casa seva: són família monoparental.

Els del tercer no han sortit mai, els sembla ridícula tanta performance. On era tota aquesta gent en les manifestacions contra les retallades?

La Laia mira per la finestra i envia un petó a la seva estimada Marta; ella li dibuixa un cor amb les mans. ‘T’estimo’, li diu pel WhatsApp, i imagina totes les abraçades que no s’han fet durant el confinament. I de cop s’atura la música, i tothom torna a casa seva i es tanquen els balcons i les finestres i ella continua observant, esperant, com la dona del segon, que escampi.