17.01.2024 - 20:20
De dilluns passat fins divendres, dia 19, la ciutat grisona de Davos acull els “grans d’aquest món” en la 54a reunió anual del Fòrum Econòmic Mundial, el WEF. Per als més entusiastes, el WEF és un punt de trobada essencial per a l’organització de la cooperació internacional, davant els desafiaments més perillosos del nostre temps. Per als més desconfiats, el Fòrum de Davos no és sinó un instrument del domini de les elits econòmiques i polítiques sobre la població mundial.
Enguany s’hi han aplegat 2.800 participants, dels quals més de 800 són grans empresaris, representants d’organitzacions internacionals i banquers centrals, començant per la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde. A més, hi ha 60 caps d’estat i de govern, tots envoltats de 52 quilòmetres de tanques i protegits per milers de policies i 5.000 militars de l’exèrcit suís, a més d’avions de caça patrullant nit i dia sobre els cims nevats dels Alps.
El fòrum tracta sobre “reconstruir la confiança”, i té l’ambició de prioritzar la intel·ligència artificial, qualificada pels organitzadors de “força per a l’economia i la societat”. Però, en realitat, es posa l’accent en les guerres i les crisis, particularment la guerra de Gaza, la guerra d’Ucraïna, les tensions diplomàtiques entre els Estats Units i la Xina per Taiwan, o, fins i tot, els atacs a la mar Roja de vaixells mercants. El clima i la ciberseguretat també són a l’agenda, igual com els riscs relacionats amb la desinformació, que pot “minar la legitimitat de governs recentment elegits”, segons el WEF.
És a dir, volen redreçar el món en cinc dies. Cada any ho fan, o diuen que ho fan, però les coses no s’acaben d’adobar. O sí, a la seva manera… Potser per això la reunió té com més va menys interès mediàtic. La gent prescindeix de la informació que es desprèn de l’acte perquè el veu com una reunió de multimilionaris per a endreçar les seves coses, amb els polítics de convidats estrella, per a posar les coses clares i fer lluir un acte que, diuen, reporta un benefici final superior a 400 milions d’euros al seu “amo” i fundador, l’alemany Klaus Schwab.
Bé, de fet, les reunions tot just van començar ahir; veurem si diuen res d’interès durant aquests dies. Els qui no han faltat a la cita han estat, com cada any, la gent de l’ONG Oxfam, que recorden la realitat d’un món dividit per la mala distribució de la riquesa, i ens han posat davant els ulls algunes dades que descriuen aquesta realitat. Una realitat que és doblement perillosa. Les diferències entre uns i altres són abismals, però, a més, creixen d’any en any.
Així doncs, les cinc grans fortunes del planeta han doblat el seu patrimoni d’ençà del 2020, va denunciar l’ONG dilluns, abans de la reunió anual del fòrum. I va demanar als Estats que no seguissin tant la influència exercida pels multimilionaris sobre les polítiques fiscals. “No podem continuar amb aquests nivells de desigualtat obscena”, va dir en una entrevista a France Press el director d’Oxfam Internacional interí, Amitabh Behar. I afegí: “Aquest capitalisme només està al servei dels ultrarics.” La fortuna dels cinc homes més rics del món ha passat entre el 2020 i el 2023 de 405.000 milions a 869.000 milions de dòlars, i la dels multimilionaris ha augmentat de 3,3 bilions. El fundador d’Amazon, Jeff Bezos, fou citat entre els homes més rics del planeta.
El patrimoni dels més rics augmenta fins a tal punt que, extrapolant la tendència actual, un primer ésser humà podria tenir una fortuna d’un bilió de dòlars en un termini de deu anys. Per fer-nos una idea de què significa aquesta xifra que aporta Oxfam, pensem que el PIB de l’estat espanyol és d’1,4 bilions de dòlars. I que tot aquest volum es produeix entre 48 milions de persones.
L’organització internacional, en l’informe d’enguany, titulat “Multinacionals i desigualtats múltiples”, acusa les grans empreses d’augmentar les desigualtats al món. Diu que ho fan “pressionant els treballadors amb salaris que augmenten menys que la inflació, evitant més imposts als rics, privatitzant l’estat i participant de manera significativa en l’escalfament global”.
Insisteix en un fet: “A tot el món, els més rics del sector privat no han deixat de reclamar constantment tipus impositius més baixos, més ‘escapatòries’, menys transparència i més mesures per a permetre a les empreses de contribuir com menys millor a les arques de l’estat”. Per això hi ha els lobbies, cada vegada més poderosos. Recorda que, d’ençà del 1980, l’impost de societats s’ha dividit per més de dos en els països membres de l’OCDE, i va baixar fins al 23,1% el 2022. Una xifra, tot s’ha de dir, teòrica, perquè a la realitat és menor. Potser és moment de recordar allò que va dir fa uns quants mesos la vice-presidenta espanyola, Yolanda Díaz: “No pot ser que una perruqueria tributi al 17,5% i una gran empresa al 3,9%”, amb dades de l’Agència Tributària del 2020 sobre les empreses de més de 5.000 treballadors a l’estat espanyol.
És clar que per a corregir les grans desigualtats només hi ha un camí, que és el de la imposició. Per això, Oxfam continua demanant, any rere any, a més de desmantellar els monopolis privats i posar un topall a la remuneració dels màxims executius empresarials, establir un impost sobre la fortuna dels multimilionaris, que podria pujar a 1.800 milions de dòlars l’any. No sé com deuen fer el càlcul, però em sembla segur que això no es durà mai a terme. El pes i el poder dels rics és massa important sobre els polítics, arreu. A més, sempre tenen l’amenaça que si els busquen gaire les pessigolles se n’aniran a algun país on seran molt benvinguts. Això no té solució. I pensar-ho fa de molt mal pair.
Les dades d’Oxfam no són tan sols del tercer món. En el cas de l’estat espanyol, recorda que el 10% més ric de la població concentra més de la meitat de la riquesa, i el 50% de les llars més pobres a penes arriba al 8%. A més, l’1% més ric acapara el 22% d’aquesta riquesa. I aquí no parlem d’un país pobre africà. Però, qui ho canviarà, això, i com?
I apunta dins les grans empreses: “S’han augmentat significativament els sous mitjans dels membres del consell de direcció del conjunt de grans empreses analitzades: va pujar d’un 19% entre el 2021 i el 2022 i d’un 45% d’ençà del 2020, mentre que el salari mitjà d’aquestes empreses va pujar d’un 8% el 2022 i amb prou feines un 9% d’ençà del 2020.” I fa un dels càlculs comparatius espectaculars, habitual en aquests informes de l’ONG. Assegura que, per terme mitjà, un treballador d’aquestes empreses trigaria noranta-un anys a guanyar allò que el primer executiu guanya en un sol any.
El sistema més utilitzat per a veure la desigualtat és comparar la renda del segment que inclou el 20% més ric de la població amb el que inclou el 20% més pobre (S80/S20). Segons aquesta mesura, a l’estat espanyol el 2022 (últimes dades de l’INE) la desigualtat era més gran que a la UE, perquè la diferència entre els dos col·lectius era de 5,6 vegades i a la UE, de 4,7. La xifra de l’estat espanyol és al bell mig d’un màxim de 6,3 a les Canàries i un 4,4 a l’Aragó. A Catalunya és de 5,1 vegades. Malgrat poques variacions, la mitjana catalana i espanyola, aquests darrers deu anys, em sembla prou significativa: un 5,6 a Catalunya i un 6,3 a tot l’estat. Però hi ha molta feina a fer, aquí i allà.
