Dependents digitals: un símptoma més que no un problema

L’altre dia es presentava al parlament català l’informe “Desigualtat digital i vellesa: la bretxa digital que encara cal tancar” de la investigadora Mireia Fernández Ardèvol i les professores Sara Suárez Gonzalo i Isabel Sáenz Hernández. El document analitza el desequilibri –no em feu escriure més “bretxa”– entre grups socials a l’hora d’accedir a les tecnologies digitals i esdevenir competents amb les pantalles. Un punt important, clau al meu parer, és que identifica la desigualtat digital com una forma més de desigualtat socioeconòmica, i a partir d’aquí, no podem dir que salti cap sorpresa: els més perjudicats en són les dones i els vells, i entre els vells, les velles, i entre els uns i les altres, els qui tenen les rendes més baixes i els qui viuen en zones rurals.

Parlem dels últims humans que un dia van poder dir amb convenciment que “ja no poden inventar res més”, però que han hagut de veure com els avenços tecnològics passaven per sobre d’aquella idea de món –el seu món– com una aplanadora. Si la sensació ja és de vertigen a edats més moderades, que no donem l’abast a assimilar actualitzacions, com no deu ser-ho a l’etapa vital que requerim menys mareig. Les terceres i quartes edats en què qui no té un all té una ceba, i que només els faltava que a la pèrdua d’autonomia física –la dependència per a anar al metge, fer servir el caixer, canviar-se la tele, etcètera– hi hàgim d’afegir la manca d’autonomia digital –no poder-se valdre per a navegar per “La meva salut”, fer tràmits amb l’aplicació del banc o registrar-se a la plataforma 3Cat.

Temps era temps que les tribus humanes veneraven els vells per tots els seus anys acumulats i els consideraven la veu de l’experiència. Però la irrupció tecnològica, combinada amb un culte cec a la joventut, ha fet que la seua cotització com a savis i prescriptors anés de baixa i que els hàgim arrossegat a una doble invisibilitat: per part de la societat que no hi compta i per part de la digitalització que no els té en compte. Els padrins són avui folklore familiar, amb les seues batalletes entranyables, el seu parlar estrany i les seues receptes amb sofregit. En el millor dels casos són estimats, però fora de l’àmbit dels afectes, que no donen dinerets, tots els senyals que els transmetem apunten a la mateixa idea: que ja no són útils, que no els necessitem. (Una sensació que comencem a percebre molt abans en el terreny laboral, però avui no avançarem esdeveniments.)

En aquesta nova era, són els joves els qui són venerats per l’edat, els qui tenim per experimentats pel simple fet que són nadius digitals. La canalla són els bruixots de les cases, perquè goita, tan menuts i mira com remenen el mòbil, com fan anar la tauleta, com se salten el control parental: la nostra incompetència comparada és la mesura de l’orgull que ens causen. Per als qui no fan distinció entre vida digital i “real”, l’experiència cultivada pels padrins al segle passat és un programari obsolet, incompatible amb el sistema operatiu que demana el present. Per tant, ja no requereixen les seues orientacions i els seus consells –un profit que també desestimem amb suficiència els més grandets, mentre correm darrere del tren tecnològic amb un pam de llengua.

Capgirades així les coses, avui són els vells que tenen necessitat de l’experiència dels joves: nena, no sé què he tocat, no sé què he fet, no sé què he de fer, explica-m’ho quan tinguis un moment. També capgiradament, són els joves els qui prevenen als grans dels perills dels nostres temps: iaia, vigila amb els SMS, no despengis números de desconeguts, no obris enllaços de Correus. Com ens hem de veure, tractant com a savis els nouvinguts al món, i com a menors d’edat els que fa una pila d’anys que hi són. Però, era aquest l’únic desenllaç possible? Havia de ser així necessàriament?

Quan la pandèmia va accelerar la digitalització de la vida ciutadana, vam decidir de deixar enrere una part de la població. Eren massa grans per a fer-los la vida fàcil, campi qui pugui, era una emergència. Des de les institucions fins i tot van tindre la barra de dir que, per a fer els tràmits amb els ordinadors que no tenien o amb les aplicacions que no entenien, demanessin ajuda als fills. Com si tothom en tingués, com si tots els tinguessin a mà, com si els fills no tinguessin res més a fer. Com tantes generacions de dones han fet gratuïtament, per amor o perquè no tenien més remei, apa: feu-vos càrrec dels vostres dependents. Doncs no, senyores: els tràmits telemàtics no poden ser incapacitants com una artrosi avançada o una demència senil, i els webs que els proveeixen no poden ser l’equivalent d’una escala d’Escher davant de qui va coix. Que s’espavilin els ens públics i que s’espavilin els seus dissenyadors.

L’estudi que esmentàvem al començament proposa dotze recomanacions per a superar l’exclusió digital (a partir de la pàgina 12), com ara la creació d’un disseny tecnològic universal, simple i ajustat a totes les capes de la població. L’exemple ja el poso jo: cal que sigui tot el contrari del web-laberint de Renfe o el de l’Agència Tributària de l’estat espanyol. Però la mesura que trobo més revolucionària és la que parla de “digitalització forçosa” –em trec el barret– i d’evitar-ne “els efectes nocius” amb la “provisió de serveis analògics (no di­gitals) per a garantir els drets bàsics de la ciuta­dania a serveis essencials”. Això vol dir el reconeixement, deixeu-m’ho interpretar, d’una mena de dret a l’objecció digital, una opció de vida que ara com ara és un luxe –hom ja comença a parlar de la “tribu urbana” dels “desconnectats“– però que no és desaforat d’augurar que un dia l’arribarem a veure com una qüestió de salut mental.