29.04.2018 - 22:00
La casualitat ha volgut que aquest mes d’abril s’esdevinguessin dos fets significatius per a la història recent de Guatemala. La mort del sàtrapa Ríos Montt i l’estrena del documentari sobre els desapareguts de la guerra civil Sin miedo, de Claudio Zulián .
A principi d’abril va morir el general José Efraín Ríos Montt, un dels militars més cruels de la història de Guatemala i de Llatinoamèrica. Tenia 91 anys i la lentitud i més perversions de la justícia li han assegurat la impunitat absoluta fins a l’últim segon de vida.
Rios Montt va ser un dels màxims responsables de la repressió sanguinària que va sofrir Guatemala durant trenta-sis anys de guerra civil (1960-1996) i que hi va deixar un rastre de dos-cents mil morts i quaranta-cinc mil desapareguts. La major part de massacres contra civils desarmats es van produir quan governava Ríos Montt (1982-83). Segons uns quants informes avalats per l’ONU, hom calcula que llavors hi va haver deu mil execucions extrajudicials, majoritàriament d’indis maies, i es van esborrar del mapa quatre-cents quaranta-vuit poblats.
El 2013, el general Rios Montt va ser condemnat a vuitanta anys de presó per genocidi i crims de lesa humanitat. Només va passar dues nits al calabós perquè, amb maniobres il·legítimes, va aconseguir que el Constitucional guatemalenc n’anul·lés la condemna i que dictaminés la repetició del judici. L’any 2015, la fiscalia el va declarar ‘mentalment incapaç’ per a enfrontar-se a un nou procés, cosa que definitivament li va obrir la porta als llimbs de la impunitat jurídica, on ja descansaven alguns dels seus sequaços.
Els assassins guatemalencs poden obtenir la impunitat jurídica, però no pas la impunitat política i històrica.
Els desapareguts: la memòria obstinada
Entre molts més crims d’estat, l’assassinat i desaparició de desenes de milers de ciutadans ha estat una pràctica habitual de militars argentins, xilens i guatemalencs, per citar-ne alguns. La desaparició dels cossos podia pretendre eliminar el rastre del crim massiu, terroritzar amics i familiars i esborrar l’opositor de la història. Però, generalment, l’efecte obtingut al cap dels anys és precisament el contrari. La memòria dels desapareguts és obsessiva, obstinada; persisteix, s’enforteix amb el temps i finalment esclata a la cara dels assassins, revela la veritat i en denuncia la impunitat i el crim. Ha passat a Xile i Argentina. Ara passa a Guatemala.
L’oblit dels desapareguts republicans espanyols
Dit això, vull subratllar que el joc de miralls demostra, novament, que l’estat espanyol és un cas a part. Una ignomínia històrica fruit dels pactes de la transició entre franquistes i demòcrates. Aquí, gairebé tota l’esquerra antifranquista oficial, inclosa la dreta nacionalista basca i catalana, no han reivindicat ni alt ni clar els cent catorze mil desapareguts de la guerra del 1936-1939 i de la dictadura fins molts anys després de la mort de Franco. Ignorar i menysprear el dolor de les famílies i la veritat històrica ha servit per assegurar la impunitat dels botxins franquistes.
Sin miedo, història d’un documentari d’intervenció política
Contra l’amnèsia i el silenci, resten la paraula, la denúncia i la memòria. Ríos Montt, durant el seu processament, va haver de sentir les desenes de testimonis de les víctimes de la seva violència. També hi ha la imatge, recuperar els seus rostres i les seves vides, a través del testimoni, la lluita i el record viu dels seus amics i familiars.
Sin miedo, el documentari que acaba d’estrenar Claudio Zulián, impressiona, com els treballs de Patricio Guzmán sobre Xile. És la força implacable de la veritat expressada sense por, sense odi, amb la clarividència de l’experiència i de la raó. La veu dels supervivents que dóna vida als desapareguts.
Vam conèixer Claudio Zulián, realitzador italià resident a Barcelona, amb el llargmetratge documentari A través del Carmel, que el va fer mereixedor del premi Ciutat de Barcelona 2010 i el Premi Nacional de Cine de la Generalitat de Catalunya. Zulián té una obra múltiple que aborda tots els camps: cinema, arts visuals, música, teatre i literatura. Amb el film de ficció Born (2014) va obtenir uns quants premis internacionals i quatre nominacions als Premis Gaudí.
Sobre Sin miedo, Zulián ha explicat que ell no va decidir fer aquest documentari, sinó que va ser el documentari qui va decidir que ell el faria. La iniciativa ve d’un grup de familiars de desapareguts que lluiten de fa anys per la justícia i la memòria i cercaven un director. Ell en va acceptar el desafiament, però, alhora, els en va plantejar un altre: que ho farien amb el màxim nivell d’exigència cinematogràfica i no solament a base de bona voluntat. I ha estat això mateix.
L’any 2012, la Cort Iberoamericana de Drets Humans va condemnar l’estat de Guatemala pels quaranta-cinc mil desapareguts de la guerra civil (1960-96). Entre les mesures de reparació que les víctimes van aconseguir de la justícia, hi havia la producció d’un documentari que havia de finançar l’estat de Guatemala. Com que ha refusat de reconèixer la sentència i de produir-lo, els familiars, conscients de la importància que té avui el testimoni filmat en l’expressió social i en la denúncia de la impunitat, no han volgut esperar més i han pres la iniciativa amb el director Claudio Zulián.
Sin miedo és un documentari, una experiència col·lectiva i, també, una acció política i social: fa realitat la sentència de la Cort Iberoamericana de Drets Humans que l’estat de Guatemala no ha volgut complir.
Del treball i de la reflexió conjunta entre tots ells ha sorgit un film protagonitzat coralment pels mateixos familiars, que hi aporten la denúncia, l’explicació de la crueltat dels fets i moments de reflexió interessants sobre l’amnèsia, la pèrdua, la crueltat, la despersonalització i la pèrdua de la por. El treball beu de moltes de les aportacions anteriors de documentaristes llatinoamericans, alhora que innova, bo i explorant en les expressions i estratègies de la memòria individual i social, barrejant de manera sòbria i contundent cinema, televisió, dibuixos, retrats, filmacions d’arxiu, objectes, fotografies familiars, reflexió personal i col·lectiva i, fins i tot, l’escenificació.
El fet que la història la creen i la protagonitzen els familiars, ajuda a trencar les barreres i les convencions de l’entrevista clàssica i fa que les veritats més dures flueixin sense concessió al sentimentalisme. Al contrari, tot és veritat, tot és sentiment sincer, experiències i moments molt durs que han viscut i que, explicats de la manera més planera i col·loquial possible, són un cop de puny a l’estómac de l’espectador.
Al primer minut t’anuncien que contra la desaparició dels seus éssers estimats, cal la memòria, però també, sobretot, la imatge. Veure’ls, a ells, els seus noms, les seves fotos, els llocs on vivien, on van ser capturats, on els van empresonar i on, suposadament, poden estar soterrats. A més de restituir-ne la imatge i el nom en la realitat, en el paisatge, ens fan partícips dels mètodes cruels i sanguinaris dels assassins: arrencar ungles, matar un nadó, tallar la llengua, arrancar els ulls amb una cullera… Hi ha molta sang, mort, dolor i absència, sense pietat, amb acarnissament.
La llarga lluita dels familiars dels desapareguts
Des del 1996, després de la signatura dels Acords de Pau, els familiars dels desapareguts es van posar a treballar per saber la veritat i reclamar justícia. No ho tenien gens fàcil. L’exèrcit i la policia no van oferir ni documentació ni pistes de què havia passat. Res. Silenci sepulcral. No obstant això, el 1999 va aparèixer un diari militar en el qual s’havien consignat les fitxes i alguna informació sobre el destí de cent vuitanta-tres desapareguts. Això va permetre als seus familiars de presentar una denúncia a la Cort Iberoamericana de Drets Humans.
El film explica tot el procés de descobriment de la realitat oculta i tràgica que havien viscut els desapareguts, la troballa, gairebé casual, d’arxius policíacs i sòrdides presons secretes, les cues d’espera infructuosa dels familiars en tanatoris i cementiris i, fins i tot, la repressió mortal de membres actius del grup de familiars de desapareguts.
Sin miedo és un acte de gran valentia a Guatemala, on la violència ha fet metàstasi. Segons l’ONG Grupo de Apoyo Mutuo (GAM), el passat mes de gener del 2018, per exemple, s’hi van produir 469 assassinats.
L’oligarquia que va emparar –o dirigir– la repressió encara té quotes de poder ben àmplies en el país. L’exèrcit i la policia no han estat depurats. De projecció en projecció, aquest documentari complirà una funció social i política revulsiva de gran importància per a la població guatemalenca. Expandirà pel món el testimoni i la lluita dels qui ja no poden fer-ho perquè els han assassinat i els volien desapareguts per sempre. A poc a poc, allò per què van perdre la vida els retornarà a la memòria i a la vida quotidiana del seu país. Sin miedo és un gran acte de justícia històrica i humana.
