Dinou cartes extraordinàries, dinou persones extraordinàries

Avui, a VilaWeb, us presentem un document molt particular. Amb l’ajut dels seus familiars, que mai no podrem agrair prou, hem demanat als dinou presos polítics i exiliats que s’escriguen entre ells. I ho han fet. El resultat són dinou cartes impressionants, un testimoni simplement excepcional, que avui us oferim a la web i en format PDF sota el títol ‘Un any sense veure’ns’.

El projecte és tan senzill com impactant. L’Associació Catalana pels Drets Civils va fer un sorteig per a decidir qui escrivia a qui. I a partir d’ací, a la redacció de VilaWeb hem pogut organitzar una cadena de paraules que aconsegueixen de volar per damunt dels murs i les fronteres, del Catllar a Suïssa, de Bèlgica als Lledoners i Viladecans, d’Escòcia al Puig de les Basses.

Són dinou texts únics. Únics per tot allò que signifiquen, però també únics per les coses que ensenyen. Al costat de la política i del combat per la llibertat de tots, trobem en cadascuna de les cartes anècdotes personals, complicitat, una dosi impressionant d’estima i un gran respecte que comparteixen en grup tots els autors, partint cadascú de les seues posicions, escrivint cadascú des dels diferents estats i situacions que els ha tocat viure.

Llegiu-les i gaudiu-les. Estem segurs que cadascú de vosaltres hi trobarà un detall diferent per a desar per sempre més en la memòria. Com ara, el relat de Tamara Carrasco explicant que quan era menuda anava a casa d’Oriol Junqueras a fer els deures. O les converses entre Toni Comín i Josep Rull sobre Nelson Mandela. Com el moment en què Dolors Bassa, Lluís Puig i Quim Forn van comentar a Brussel·les qui tornava i qui es quedava i allà mateix es van conjurar no retreure’s mai res. Com el record de Marta Rovira per tantes i tantes hores com va passar treballant als despatxos del parlament per arribar a acords amb Jordi Turull. Del president Puigdemont, que escriu a Jordi Cuixart la primera carta, al conseller Romeva, que tanca la cadena escrivint a Puigdemont, cada carta és una demostració de com en són, d’extraordinàries, aquestes persones, que no haurien de ser allà on són avui, a les presons de l’estat espanyol i a l’exili europeu.

Tots els qui fem VilaWeb som conscients de l’enorme generositat que els dinou presos i exiliats han tingut a l’hora de participar en aquest projecte. Els estem profundament agraïts a tots, i també ens sentim orgullosos de ser l’instrument a partir del qual, després de tot un any sense poder-se veure ni saludar, s’han pogut reunir ni que fos virtualment, han pogut articular de manera calmada el seu discurs i l’han sumat, com tantes vegades abans, a la veu de qui tenien al costat.

Sempre hem vist VilaWeb com un espai de trobada on tothom té la porta oberta. Exercint un periodisme rigorós però compromès i propiciant una opinió plural i absolutament lliure, a VilaWeb sempre hem volgut estimular el diàleg, la confrontació creativa, el debat constructiu i positiu que tant necessita qualsevol societat que vol anar endavant. Des del respecte a les posicions de tots els qui creuen que vivim en una societat profundament injusta, que cal canviar-la per poder viure plenament en llibertat.

Des d’aquesta perspectiva i expressant aquest desig, avui us oferim aquest testimoniatge d’un moment excepcional, d’un moment i una situació que esperem que passe ben aviat a les pàgines de la història. Com a periodistes, ens enorgullim d’haver-ho aconseguit, i com a ciutadans, ens comprometem a continuar lluitant per la seua llibertat, que ara mateix és el símbol més clar i contundent de la llibertat de tots.