Demòcrates i republicans, un congrés fundacional obert i reconduït

Catalunya, el 51è estat dels EUA? Si més no, la dialèctica política s’ha establert en un combat entre demòcrates i republicans, com passa allà. La independència hauria de portar naturalment a una normalització de l’espectre polític català. I Convergència va decidir de fer un pas en aquesta direcció, que s’ha concretat aquest cap de setmana. Entre les interpretacions que hi veuen tan sols un canvi de pell –una operació estètica– i les que consideren que no queda res de l’ànima convergent, el fet cert i constatable és que alguna cosa important ha canviat en aquest espai polític. Una cosa que potser té més a veure amb la manera de fer política que no amb la proposta política concreta ni amb la proposta ideològica.

Aquest cap de setmana, la gent que ha decidit d’afegir-se al nou projecte impulsat per Convergència –que ha restat aparcada en la mínima expressió jurídica– n’ha pres el control sense fer cas de famílies, ni corrents ni lideratges previs. La plana major convergent havia presentat el congrés de tal manera que tant podia sortir-ne un canvi de color i maquillatge com una transformació total de les formes. La mateixa plana major volia que la cosa quedés en un entremig. Però passar d’un sistema de congrés de delegats a un sistema assembleari amb l’assistència de tothom qui ho volia afavoreix aquestes coses. Les decisions que es van prendre ahir en les comissions sobre els documents i el nom van anar molt més enllà del que era previst.

El Partit Demòcrata es defineix com a partit independentista partidari d’una república catalana. Estableix un règim de limitació de mandats i d’incompatibilitats força estricte. El nom del partit abandona qualsevol referència a ‘convergència’. La direcció del partit tindrà un format horitzontal amb un coordinador –no pas un secretari general. La presidència serà institucional i no executiva. I paritària en forma de tàndem. La paritat s’haurà de complir en els òrgans de direcció. S’han creat òrgans de control i transparència independents de la direcció. Venint d’on es venia, no està pas malament.

Si l’ambient de divendres al vespre era d’incertesa, incredulitat, expectació i una certa emprenyada, la cosa avui ja respirava molt diferent. Sí que hi havia cares llargues –deixant de banda les cares de son per haver acabat el debat en comissió a les cinc de la matinada–, però en general hi havia alegria i trempera. Cap de les famílies no es considerava guanyadora de res. Perquè no n’hi havia cap que hagués controlat el congrés. Encara que tothom assenyalava que el grup de Germà Gordó era el gran derrotat. Ni el nom de Convergència no s’havia mantingut, ni les propostes que havien defensat en les comissions no havien reeixit.

Els liberals de Marc Guerrero, que havien defensat una renovació profunda, els nois i noies de la JNC i l’ex-portaveu de CDC, Marta Pascal, estaven exultants per unes decisions que anaven més lluny que no s’esperaven. Molts altres respiraven més alleujats que no divendres i explicaven que la reconducció del sotrac inicial havia acabat molt més bé que no es pensaven. De fet, el nom –que sí que fa la cosa– ja havia sonat des de feia mesos entre els quadres de segona fila. La inspiració amb el Partit Democràtic nord-americà o amb partits demòcrates d’uns altres llocs d’Europa és evident.

Situar la pugna del futur –i present– debat polític català en termes de republicans i demòcrates –encara que és evident que no es correspon amb el sentit de la terminologia als EUA– és un bon pas cap a la normalització. Caldrà veure el desenllaç de les queixes dels Demòcrates de Catalunya, però el terme ‘demòcrates’ no pot ser privatiu ni propietat de ningú. I la denominació periodística o popular –encara que algú podria voler el contrari– no la decideixen els partits. Ja veurem qui acaba obtenint la denominació ‘els demòcrates’.

Avui, en les últimes hores del congrés, la qüestió de les candidatures ja sobresortia en les converses dels cercles que s’anaven formant en els moments de descans. Ningú no assegura res. Els qui han remenat les cireres fins ara reconeixen que, després d’aquest congrés, ningú no té pas l’elecció assegurada. El sistema d’elecció aprovat deixa moltes incerteses. Es faran candidatures a la direcció executiva de dotze membres. Però els electors podran marcar els candidats a qui donen suport. Tan sols podran votar una candidatura, però podran marcar-ne –i, sobretot, no marcar-ne– els candidats. Aquells que superin el 50% dels vots, entraran a l’executiva. I la resta, en restaran fora.

Ara es veurà si les famílies cerquen propostes de consens, si van tots separadament i si apareix cap candidatura nova sense connexió amb els col·lectius coneguts. El règim d’incompatibilitats deixa fora de joc alguns noms que havien sortit aquestes últimes setmanes. Per exemple, Santi Vila no podrà ser cap d’aquests dotze dirigents. Ni tampoc Joan Vidal de Ciurana, secretari del govern. Sí que hi podran ser els diputats que no acumulin més càrrecs institucionals. Per exemple, els batlles que són diputats al parlament, Albert Batet i Albert Batalla –entre més–, no podran ser a l’executiva. Tampoc no hi podran ser els batlles de ciutats més grans de cent mil habitants, ‘perquè els dotze membres hauran de tenir una dedicació preferent al partit’.

Dimecres s’acabarà el termini per a presentar candidatures a les primeres primàries del nou partit. Queden tres dies ben moguts de ball de noms. L’expressió més repetida avui, a la cloenda del congrés, era: ‘S’ha reconduït molt bé després de l’arrencada de divendres.’ Queden dies i mesos en què aquests canvis s’hauran de demostrar dia a dia amb les decisions que es vagin prenent.