14.05.2016 - 02:00
|
Actualització: 14.05.2016 - 09:19
M’hauré de llegir a fons la proposta de constitució de la república catalana que ha arribat al parlament, per veure com plantegen els seus redactors una qüestió que aquests dies ressona: Quines garanties exigeix la democràcia parlamentària en el present? Com ens ho farem, siguem independents o no, aviat o tard, en un futur possible, per garantir la democràcia com a guia de les institucions i els seus poders, avui, a partir de la segona dècada del segle XXI, quan els mecanismes de democràcia moderna fan fallida arreu?
Ganes d’escriure de la sentència del cas Benítez com a símptoma no me’n falten, però aquí ja ho ha fet molt bé l’amic Barnils aquesta mateixa setmana de l’alarmant decisió judicial. Llegiu-lo, si encara no ho heu fet. En un altre diari el jurista Joan Queralt avalua la sentència amb professionalitat distanciada i avisa que els disconformes correm el risc de ser incendiaris socials. Deixo reposar els arguments que em vénen al cap. Només em faltaria això, ser una incendiària. Però se n’haurà de parlar. L’afer és esperpèntic i els fets, brutals.
Altres símptomes de descomposició s’han succeït aquesta mateixa setmana. Passa cada dia, ens hi hem acostumat arreu, però ve un dia que t’hi fixes i no pots deixar de pensar, per sort. Deu ser la sentència que diu que els mossos són culpables de la mort del senyor Benítez i que per això precisament no aniran a la presó, perquè reconeixen els fets. Ni seran expulsats del cos, perquè una culpa no pot ser penada dues vegades. La democràcia és ara reversible, l’imperi de la llei tant pot assumir una cosa com la contrària. Total, que, davant tanta jaqueta legal i judicial reversible, aquesta setmana m’he fixat en dues paròdies més del sistema parlamentari que, amb tantes com ens en passen a nosaltres, potser ens resulten una mica inadvertides en tant que fallides democràtiques. L’una al Brasil, l’altra a la França en què la democràcia moderna s’emmiralla.
La presidenta brasilera Dilma Rousseff ha deixat de ser-ho, el parlament se l’ha treta de sobre. Fa cosa d’un any i mig guanyava les eleccions amb 54 milions de vots. No ha estat jutjada –parlamentàriament– per corrupta sinó, en tot cas, per una mala pràctica habitual dels governants, que un comentarista qualifica de maquillatge fiscal dels deutes de l’estat. Ara manaran al Brasil els homes que s’han desfet de la senyora Rousseff: corruptes manifestos, encausats per no sé quants delictes, la meitat del parlament. Per no parlar dels congressistes que han recusat la presidenta en nom del cop militar del 1964!
Un altre cop d’estat, ha sintetitzat Dilma Rousseff.
La primera dona presidenta del Brasil i lluitadora contra la dictadura en la seva joventut serà substituïda per un home lligat al poder empresarial i casat amb una reina de la bellesa un munt d’anys més jove que ell.
A França, el president François Hollande i el seu primer ministre Manuel Valls han continuat aquesta setmana la batuda policíaca permanent al voltant del moviment Nuit Debout. Riu-te’n, torno a dir, del ‘La calle es mía’ del ministre Fraga fa quaranta anys, ja mort Franco. Hi han afegit ara la mateixa dura batuda al voltant de les protestes contra la controvertida reforma laboral que promouen, poques però agres. La reforma va ser aprovada finalment dijous, només li queden tràmits burocràtics. Aprovada per omissió, sense debat. De qualsevol manera, per ‘aquí mano jo’, a cop de decret: l’oposició sencera –d’esquerres, de dretes, ecologistes i de qualsevol altre matís–, tot i anar-hi en contra, ha estat incapaç de votar una censura comuna.
‘Manuel Valls: L’autoritat com a estratègia única’, titula Le Monde. Per la seva banda, els guionistes de la sèrie televisiva ‘House of cards’ piulaven dimecres, sarcàstics: @manuelvalls ‘Democracy is so overrated’. Ho teniu a la capçalera d’aquestes ratlles. El cínic protagonista, el president nord-americà de nom Frank Underwood, li diu ben escarxofat al ministre Valls: ‘La democràcia és tan sobrevalorada…’ En efecte.
