17.10.2021 - 21:50
Aquest cap de setmana el PSOE ha fet el quarantè congrés i si una cosa ha deixat clara és que no ens té por. Ja no ens té por, als catalans, ni als qui proposem un canvi de règim. Els de Pedro Sánchez s’han estufat i creuen que ja han aconseguit de retornar Espanya a la normalitat: s’han menjat el 15-M, tot convertint Podem i els comuns en una mena de sucursal, i estan convençuts que s’han menjat l’independentisme català, gràcies a la competició per a veure qui és més autonomista que han entaulat ERC i Junts –ara m’arrossegue per la foto en una taula de diàleg, ara m’arrossegue per fotre el meu soci pactant un aeroport o uns jocs olímpics.
És per això que en el congrés socialista no s’hi ha sentit cap referència sobre Catalunya, llevat d’aquelles frases buides que diuen d’ençà del 1978 i amb el to amb què ho diuen d’ençà del 1978. No ens hauria d’estranyar si tenim en compte que, amb tota la barra del món, Pedro Sánchez ha establert com a grans objectius de futur la derogació de la reforma laboral i de la llei mordassa. Exactament allò que va prometre el 2018, fa tres anys. Però que ens estranye no vol dir que no siga significatiu.
En aquest congrés Pedro Sánchez ha aconseguit d’unir entorn seu Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero –González, diguem-ho tot, bramant des de la tribuna que ell està orgullós de ser “del règim del 78”, el mateix dia que una jutgessa argentina feia història ordenant el processament de Martín Villa. I en la votació el cap del partit ha obtingut un meritori resultat a la búlgara: ni un sol vot en contra. Ni un. Ningú no té cap cosa a dir. Res a protestar.
Però açò no és pas cap dada anecdòtica ni que caiga del cel. Un dels principis bàsics de la transició al postfranquisme va ser fer dels partits polítics uns instruments fàcils de dominar per les cúpules, dòcils amb el poder. I per això hi ha tants càrrecs polítics a l’estat espanyol, tanta gent que viu directament de la política i té un sou que hi va vinculat. No hi ha cap instrument de control més eficaç que la cartera. La democràcia interna dels partits ha estat completament ofegada perquè una part molt important dels militants cobra. I així s’aconsegueix que el partit esdevinga un fre a les aspiracions de la societat, un cau de conservadors obsessionats a no perdre cap privilegi.
Això no li passa al PSOE i prou, és clar –ja hem vist l’espectacle grotesc desencadenat als mitjans catalans aquest cap de setmana arran del xantatge del Tribunal de Comptes. Però el PSOE és molt especial. Perquè és el partit del règim per excel·lència, l’únic partit imprescindible a l’hora de sostenir la monarquia, la corrupció o el franquisme romanent en la justícia i la policia i l’economia extractiva. Però també perquè és el partit que, en la mesura que és el model que els altres partits volen imitar, marca la tendència: la política no la fa la gent, només es fa a les institucions i només la fan els professionals. De manera que es tanca el cercle de la democràcia castrada. Tot atado y bien atado…
Jo no tinc cap bola de vidre i, per tant, no puc saber si vindrà un dia que el neoautonomisme arribarà a matar el Primer d’Octubre, de la mateixa manera que Podem i els comuns –amb Iniciativa sempre allí darrere disposada a liquidar qualsevol mostra de poder popular– han assassinat el moviment del 15-M. Però, ara com ara, crec que els és complicat, malgrat les aparences, perquè allò que la gent va viure en el referèndum no és tan senzill d’oblidar. Quan vius la democràcia en directe, i el poder popular, sempre tens ganes de tornar-hi: ho explicava Wollin perfectament i ho explica també Grosfoguel. I aquest és un cuquet que, si se sap alimentar, creix.
Ahir, per exemple, van començar les eleccions al Consell per la República. No són allò que haurien de ser perquè el Consell no ha aconseguit de ser allò que havia de ser, però alerta amb el valor que té un exercici sociològic com aquest i d’aquesta envergadura. Perquè resulta que, alliberat com està el Consell de les obligacions amb el règim, aquests dies hi ha uns quants milers de catalans que practiquem un altre model de democràcia, en què els partits pesen poc o no pesen gens. Dissabte em vaig posar a mirar qui votaria en el meu districte i em vaig passar hores llegint currículums i declaracions de ciutadans candidats, entre els quals alguns de gent amb una altíssima vàlua professional i un compromís cívic remarcable, però que no conec pràcticament de res. De manera que vaig decidir que els aniria a escoltar en un debat que faran aquesta setmana, perquè m’he convençut que amb els paràmetres de la transició no sé votar a l’Assemblea de Representants i necessite reprogramar-me per entendre aquesta altra manera de fer política.
Que som poca gent que en formem part? Sí. Que una part de l’independentisme se n’ha apartat des del minut u per a poder tacar, partidistament, aquest exercici d’una democràcia deslligada de les normes del règim? És cert. Que el Consell no ha estat prou hàbil per a evitar de caure en aquest parany i s’identifica massa amb Junts? Sí. Tot això és cert. Però també és cert que per primera vegada es mou una cosa distinta, que, si més no, ens servirà d’aprenentatge. Anem posant a treballar una manera diferent de concebre la democràcia i d’exercitar-la. Poca broma.
No tinc cap dubte que aquests dies hi haurà molta burla, molta prepotència i molta incomprensió. Com ja n’hi hagué a Arenys de Munt el 2009. Però a hores d’ara a alguns, que venim de l’independentisme dels anys setanta i n’hem vistes de tots colors, aquesta mena de menysteniment ni ens ve de nou ni ens fa cap efecte. I, en vista del xou de Pedro Sánchez i la democràcia a la búlgara, què voleu que us diga? Ben tranquil que em sent, no formant part d’eixe món i sabent que ni tan sols ens entenen. Anem fent…
PS1. La nostra cap de redacció Esperança Camps ha seguit en directe el circ socialista organitzat a València. I n’ha escrit una crònica que és una joia: “Pizzes, natxos i paella gegant. Tres dies de parc temàtic dels socialistes espanyols a València“.
PS2. Avui us oferim un dossier especial que vol posar el focus sobre els qui faciliten l’evasió fiscal, sobre allò que en diuen la indústria de defensa dels superrics. És un factor que els Papers de Pandora han posat sobre la taula. Perquè alguns puguen guanyar bilions hi ha tota una capa de gent que guanya milions. I la pregunta és si cal perseguir-los també a ells. Us ho expliquem en aquest dossier i també en aquesta entrevista al professor Ronen Palan, un dels grans experts mundials en aquest terreny.
PS3. Avui també trobareu a VilaWeb, entre més informacions, una crònica des de l’Alguer sobre com han viscut els algueresos tot l’enrenou arran de la detenció del president Puigdemont i una entrevista a Jordi Marsal, sobre el judici del Castor, que comença avui a Castelló. A banda, és clar, de la imprescindible opinió de cada dilluns de Joan Ramon Resina.
PS4. Em permet de recordar-vos que si tots aquests continguts els podeu llegir amb accés lliure és, sobretot, gràcies a més de vint mil lectors que han decidit de fer-se subscriptors i possibilitar que nosaltres fem la nostra feina. Però per a fer el diari que voldríem i tenir la influència que caldria en necessitem més, de subscriptors. Per això us demane, per favor, que us ho penseu i que us hi apunteu en aquesta pàgina o ens feu una donació. Gràcies.
