Demanem l’impossible

Mentre el ministre Valls dramatitza la seva comunicació (Le Monde dixit) en evocar aquest dijous davant de l’Assemblea francesa ‘el risc d’armes químiques i bacteriològiques’ i mentre el president Hollande modula la seva segons a quin fòrum parla, com bé remarca i analitza la periodista Laure Breton a Libération, apel·lant ahir a la guerra, demà a la llibertat, demà passat a la cultura i la fraternitat i fins a ‘l’amor maternal’, dos historiadors proposen tornar al crit alliberador del Maig de 1968 per analitzar i sobretot començar a posar fi al desastre: ‘Siguem realistes, demanem l’impossible.’ No en fan una paròdia, d’aquella idea, com tantes se n’han fet d’aquell mes de maig i les seves conseqüències. Sinó que la reviuen, reviuen el crit i la idea, en un article, publicat a Le Monde, directe i sense embuts, titulat ‘Estem pagant les inconseqüències de la política francesa a l’Orient Mitjà’.

Signen l’article, publicat dimarts, Sophie Bessis, autora de ‘La Double Impasse. L’Universel à l’épreuve des fondamentalismes religieux et marchand’ (La Découverte, 2014), i Mohamed Harbi, historiador i antic membre del Front d’Alliberament Nacional algerià (FLN). Fa molts anys que estic abonada a l’edició digital de Le Monde, i ara encara, potser més que mai, em serveix de respiració, d’informació, d’anàlisi i, sobretot, de confiança en el periodisme. Com tants altres mitjans francesos, només que no dono per a tant abonament. Le Monde digital és de pagament, us dono tanmateix el link a l’article de Bessis i Harbi per si també en sou abonats i el glossaré aquí per a qui no en sigui. L’article es pot llegir, i fins s’ha de llegir, en paral·lel a l’entrevista amb Pius Alibek que Pere Cardús ha fet aquí, a VilaWeb.

‘Siguem realistes, demanem l’impossible, clamaven pels carrers de París els utopistes del maig del 68. Ser realistes, avui, és reclamar als qui governen que vagin a les arrels del mal que, el 13 de novembre, ha matat almenys 129 persones a la capital francesa. Són múltiples, no es tracta ara aquí de fer-ne l’inventari. No evocarem ni l’abandó de les “banlieues”, ni l’escola, ni la reproducció endogàmica de les elits hexagonals incapaces de llegir la complexitat del món. Mesurarem la multiplicitat de les causes de l’expansió de l’islamisme radical’, diuen per començar l’anàlisi tot explicitant-ne la perspectiva. Que reblen així: ‘Com que sabem fins a quin punt són estretes les relacions mantingudes a tot el món àrab entre les esferes polítiques i religioses que han pogut facilitar la seva emergència, no tenim cap intenció simplificadora. Però, avui, és la política internacional d’una França ferida, i del conjunt del món occidental, la que volem interrogar.’

‘Anem primer a l’islamisme. Des dels inicis de l’augment de la seva potència, en els anys 1970, els dirigents occidentals s’han convençut a ells mateixos que esdevenia la força política dominant del món àrabo-musulmà. Amb l’ajut de l’addicció al petroli, han reforçat el pacte faustià que els lligava als estats que en són la matriu ideològica, que els han propagat, finançat, armat. Per fer-ho, han inventat l’oxímoron d’un “islamisme moderat” amb què es podrien aliar.’ Els dos historiadors recorden aquí el suport durant els últims mesos dels governs occidentals al règim turc d’Erdogan, reelegit amb el suport precisament dels gihadistes, i que França en els últims anys ha refermat intensament els llaços amb Catar i l’Aràbia Saudita, ‘tancant els ulls respecte de la seva responsabilitat en la mundialització de l’extremisme islamista’.

‘El gihadisme és sobretot –afirmen sense embuts Bessis i Harbi– el fill dels saudites i d’altres emirs als quals [França] es felicita de vendre a dojo els seus armaments sofisticats, posant fi als “valors” que ella mateixa convoca una mica de pressa en d’altres ocasions. Els dirigents francesos no s’han posat mai la qüestió de saber què diferencia la barbàrie de Daesh de la del regne saudita. No volen veure que estan animades per la mateixa ideologia.’

No ens enganyem, vénen a dir tot seguit els historiadors: ‘Els morts del 13 de novembre són també les víctimes d’aquesta ceguesa voluntària. Aquesta constatació se suma a la llarga llista dels suports als altres dictadors sagnants medioorientals –qualificats de laics quan convé– des de Saddam Hussein a la dinastia Assad o Gaddafi –i festejats fins que no serveixen més. La pesant factura d’aquestes tràgiques inconseqüències és pagada avui pels ciutadans innocents del cinisme a la vegada ingenu i interessat dels seus governants.’

L’altra matriu del ‘deliri racional dels assassins gihadistes’, continua l’article, és la qüestió israeliano-palestina, que ens fa assistir a l’espectacle (la paraula aquí és meva) que fa dècades que va, en el qual ‘els mateixos dirigents occidentals, tetanitzats per la memòria del juïcidi perpetrat fa setanta anys al cor d’Europa, refusen de fer aplicar les resolucions de l’ONU susceptibles de resoldre el problema i se sotmeten als dictats de l’extrema dreta israeliana avui al poder, que ha fet de la tragèdia jueva del segle XX un fons de comerç’.

‘No es dirà mai prou fins a quin punt el doble estàndard erigit en principi polític a l’Orient Mitjà ha nodrit el ressentiment, instrumentalitzat en odi pels emprenedors identitaris de tota mena. O sigui que sí, siguem realistes, demanem l’impossible.’

Aquest impossible, sent realistes, és sense excuses aquest: ‘Exigim que França posi fi a les relacions privilegiades amb l’Aràbia Saudita i amb Catar, les dues monarquies on l’islam wahhabita és la religió oficial, fins que no tallin qualsevol lligam amb els seus epígons gihadistes, fins que les seves lleis i les seves pràctiques no vagin en la direcció d’un mínim decent d’humanitat.’

Després d’exigir a ‘això que anomenem “la comunitat internacional”‘ que faci complir les resolucions acordades sobre l’ocupació israeliana i posi en marxa la fundació de l’estat palestí, Sophie Bessis i Mohamed Harbi conclouen:

‘Aquestes dues mesures, de les quals es riuran els mantenidors d’una “realpolitik” de la qual ja no es compten les conseqüències catastròfiques, no eliminaran en un instant l’amenaça gihadista, avui arrelada pertot. Però tindran el mèrit immens d’assecar-hi parcialment el terreny. Llavors, i només llavors, les mesures antiterroristes preses avui en absència de qualsevol visió política podrien començar a esdevenir eficaces.’